El 17 d’octubre de 2003 va aprovar-se a París la Convenció per a la Salvaguarda del Patrimoni Cultural Immaterial. El document, fruit d’un intens i llarg debat acadèmic, va néixer amb l’objectiu de protegir les manifestacions locals enfront dels embats de la globalització cultural. El text íntegre va ser publicat en el n.8 de la revista Canemàs en versió catalana i aranesa.
La majoria dels mitjans de comunicació només es refereixen al patrimoni cultural immaterial quan una manifestació cultural és reconeguda internacionalment per a la UNESCO. Als Països Catalans, tenim la sort de comptar amb moltes expressions que ja formen part de la Llista Representativa del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat (PCI): La Patum, els castells, el Cant de la Sibil·la de Mallorca, el Misteri d’Elx, les festes de la Mare de Déu d’Algemesí, les festes de l’Ós dels Pirineus, les falles valencianes, els campaners, els raiers… A més, també tenim dues candidatures en el Llista de Registres de Bones Pràctiques de Salvaguarda: el Museu Escolar de Puçol i la Metodologia per realitzar inventaris del Patrimoni Cultural Immaterial en les reserves de la biosfera del Montseny.
El 2013, en el 8è Comitè Intergovernamental per a la Convenció celebrat a Bakú (Azerbaidjan), l’Ens de l’Associacionisme Cultural Català (ENS) va ser reconeguda com a entitat acreditada per la mateixa UNESCO. Des d’aquest reconeixement, hem treballat en dues línies de treball principals. D’una banda, a favor del reconeixement i internacionalització de les expressions culturals catalanes; de l’altra, en l’enfortiment de la societat civil internacional en el disseny i aplicació de polítiques sobre PCI. Amb aquest objectiu, vam organitzar el I Simposi Internacional d’ONGs Acreditades per la Convenció, un esdeveniment que va contribuir decisivament en la creació de la ICH NGO Fòrum.
Coincidint amb el vintè aniversari de la Convenció, pensem que és un bon moment per fer una reflexió sobre les polítiques de patrimoni cultural immaterial a Catalunya. Perquè sigui útil, aquest diagnòstic ha de ser autocrític i partir del reconeixement que el magma d’actors que treballem per les festes, l’artesania, l’etnopoètica, les manifestacions musicals, etcètera, encara no hem adoptat amb convicció el concepte patrimoni cultural immaterial (o patrimoni immaterial).
Per què, tots plegats, tenim aquesta resistència? Les respostes -perquè n’hi ha múltiples- no són senzilles. Des de l’associacionisme, segurament no hem sabut calibrar el potencial que té el patrimoni cultural immaterial per aconseguir dos objectius: prestigiar les manifestacions sorgides de la cultura de base, que per volum i benefici social no tenim res a envejar a les produccions industrials o artístiques; i, d’altra banda, per posar a relluir totes aquells bones pràctiques que transcendeixen l’estricta manifestació cultural: projectes educatius, sanitaris, intergeneracionals, de reinserció social, etcètera.
Des de 2003, les administracions no han fet els deures. És trist constatar que encara no disposem d’una llei que reguli la salvaguarda i dinamització del patrimoni cultural immaterial. Una llei que hauria de servir per renovar les polítiques culturals i homologar-les internacionalment. En aquest sentit, la Convenció estableix que s’ha de garantir “la màxima participació possible de les comunitats”. Des de l’ENS, reivindiquem que a Catalunya les comunitats s’estructuren i organitzen sobretot a partir de les entitats.
En paral·lel, és necessari multiplicar esforços per difondre el patrimoni immaterial al conjunt de la ciutadania i promoure’n la recerca entre els investigadors. A principis dels anys vuitanta van fer-se les primeres passes de l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic i de l’Inventari del Patrimoni Arqueològic i Paleontològic. Quatre dècades més tard, i havent-ne passat ja dues des que va aprovar-se la Convenció, no s’ha fet cap Inventari del Patrimoni Immaterial Català. Només s’han impulsat iniciatives sobre territoris i manifestacions específiques.
La manca d’una visió global també és manifesta en l’absència d’un museu nacional sobre el patrimoni immaterial català, tota una anomalia en el sistema museístic del nostre país. El projecte Els ulls de la història, que preveu crear un espai vivencial i immersiu al Palau Moja per promocionar el patrimoni material i immaterial, pot ser un pas en la bona direcció. Se n’hauran de fer molts altres.
Catalunya és un país amb un teixit associatiu molt ric i una gran diversitat patrimonial. Un país que s’havia caracteritzat per liderar el compliment de les directrius marcades des de la UNESCO. De moment, no ha estat el cas de les polítiques sobre patrimoni cultural immaterial. Entitats i administracions hem de posar-nos les piles. Tenim molta feina a fer.
