La sardana és la dansa més icònica de Catalunya i Pau Casals un dels nostres compositors més cèlebres. Si la vida fos un axioma, la mitja dotzena de sardanes del mestre vendrellenc haurien de ser àmpliament conegudes al Principat. Però no és així, malgrat les iniciatives que s’han impulsat els darrers anys per a difondre-les i reivindicar-les. Una de les més destacades és l’estudi De Festívola al Preludi d’El Pessebre. Una aproximació al catàleg d’obra de Pau Casals a partir de les seves sardanes, elaborat pels musicòlegs Albert Fontelles i Anna Costal. Els resultats de la recerca ja és consultable al web de la Fundació Pau Casals, institució que ha finançat la investigació.
Pau Casals va compondre Festívola, quan el sardanisme tot just s’estava introduint a les comarques tarragonines (1908); la Sardana del Pelegrí i Sardana (1927), aquesta última per a orquestra de violoncels; Sant Martí del Canigó i Sardana en Do (1943), en el context de l’exili a Prada; i el Preludi d’El Pessebre o Sardana Seriosa (1960), que dona començament al famós oratori a favor de la pau. De cadascuna de les composicions, Costal i Fontelles expliquen el context de la composició i de la seva estrena, n’analitzen l’estructura musical, en alguns casos fan una relació parcial d’interpretacions, i finalment aporten una llista de partitures i enregistraments.
La recerca posa de manifest la gran projecció internacional que tingué el preludi del Pessebre, ja coneguda, però també la Sardana per a orquestra de violoncels i Sant Matí del Canigó, que són interpretades –entre altres llocs—a París, Los Angeles, Chicago, Nova York i Londres, sovint per intèrprets de gran renom. Els autors adverteixen que la projecció possiblement fou més gran de la recollida a l’estudi, atès que no s’ha pogut fer recerca en altres països d’Amèrica i d’Europa.
En l’altre revers, sorprèn que algunes sardanes han sigut poc molt interpretades a Catalunya. És el cas de Festívola i la Sardana del Pelegrí, pràcticament oblidades durant el franquisme i que no tornen a interpretar-se fins al tombant del segle XXI. Per Costal i Fontelles, Sant Martí del Canigó és l’única obra que té una trajectòria interpretativa àmplia.
A més de proposar un catàleg de les sardanes de Pau Casals, el treball obre noves vies d’investigació per a futures recerques. Una de les més evidents és la complicitat artística entre els germans Pau i Enric Casals, del tot evident en el procés d’instrumentació de les obres analitzades. També queda acreditada el respecte que Pau Casals sentia pels instruments de cobla, que pels autors s’explica «tant per la qüestió tímbrica com pel simbolisme patriòtic». En aquest sentit, els musicòlegs també presenten l’anàlisi de dues peces per a cobla inicialment no contemplades en la recerca, en no tractar-se de sardanes: el Ball dels dimonis (1952), obra pràcticament inèdita, de la qual s’ha pogut recuperar la partitura gràcies a la recerca, i La sardaneta del flabiol (1960), que inicialment havia de formar part d’El Preludi del Pessebre.
