Segons Benavent, els pessebres són “representacions efímeres i plàstiques del relat del naixement de Jesús”. Del relat, insisteix en la seva argumentació, atès que ni tan sols “els primers pessebres – els evangelis de Mateu i Lluc- tenien una pretensió històrica, sinó teològica”. És necessari que representin el naixement de Jesús, però no pas que ho facin des d’una mirada “historicista-hebraica”. De fet, els fets consumats ja han avançat cap aquesta direcció. Des de Ramon Amadeu, una part important del pessebrisme català incorpora figures costumistes.
Qualsevol expressió artística ha de generar un discurs. En altres paraules: no pot ser limitar-se a ser un exercici artesanal, estèticament molt bonic, tècnicament molt reeixit, però incapaç de transmetre un missatge de fons. En aquest sentit, el professor de la Universitat Ramon Llull assenyala que “moltes pintures medievals sobre el naixement de Jesús reflectien les inquietuds de l’època”. Les obres pessebristes, defensa, també han de sacsejar i colpir les persones que les presencien, obligar-les a reflexionar o a commoure’s. Les propostes de Benavent – contextualitzades en caixers automàtics, presons o sota el pont d’una autopista – persegueixen aquest objectiu.
Preguntat sobre l’aportació del pessebrisme en una societat cada vegada més laica, Benavent respon que “el naixement de Jesús és el nostre mite d’origen, i cap cultura del món renunciaria a representar el seu mite d’origen”, fet que potser explica per què “el pessebre és una de les poques manifestacions religioses que entren a les cases de les famílies no-creients”. En aquest sentit, fa una recomanació a les persones que volen introduir-s’hi en el món pessebrista: amarar-se d’allò que desitgen representar, és a dir, tenir uns coneixements religiosos sòlids a través de les lectures dels evangelis que parlen del naixement de Jesús i les obres pictòriques dels museus diocesans. Des d’aquesta base, emplaça els pessebristes a “deixar volar la imaginació i ser creatius”.
