Amb el cartell per a la pel·lícula Nocturn 29, de Pere Portabella, de l’any 1969, Joan-Pere Viladecans (Barcelona, 1948), llavors un jove pintor amb talent, estrenava la seva carrera cartellística, prop de 150 obres que, des dels carrers o les parets de les galeries d’arts, han servit de reclam d’esdeveniments culturals, de celebració o de crit de protesta. Aquell cartell és avui el punt de partida de l’exposició que ha inaugurat aquest dimecres el Museu d’Història de Catalunya. La mostra, que reuneix tota la producció de cartells de Viladecans, a més de també cobertes de llibres, portades de diaris i revistes, realitzats des de finals de la dècada del 1960 fins a l’actualitat. Exposats uns als costats dels altres, les obres conformen una mena de biografia artística i vital del pintor, on podem descobrir la seva evolució, el seu llenguatge personal, simbòlic i poètic, i el seu compromís amb el món de la cultura i associatiu que l’ha acompanyat durant tots aquests anys.
Comisariada per l’escriptor i crític literari Julià Guillamon, la mostra se centra en el cartell, que Viladecans entenia com una obra única i com un espai de comunicació obert al públic, que cadascú pot llegir, projectar i comprendre. Hi trobem cartells per a pel·lícules i obres de teatre (Nocturn per a acordió, de Dagoll Dagom, de 1975), festivals i fires (el Festival de Blues de Terrassa de 1998, Festival Internacional de Teatre de Sitges, de 1983, la Fira d’Abril), exposicions, diades de Sant Jordi, diades nacionals, molts altres esdeveniments i per a nombroses entitats i moviments socials i culturals de Catalunya, des d’Amnistia Internacional fins a la Universitat Progressista de Catalunya.
Entre totes les peces, destaquen el cartell amb motiu del 1er congrés de l’Associacionisme Cultural Català, de l’any 2008), o el que va fer per donar suport a la candidatura dels castells com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat de la UNESCO, dos anys després. També hi trobem el primer cartell per a la Passió d’Olesa, el 1987, i el que va fer amb el mateix motiu l’any passat, trenta-sis anys després. O el cartell censurat que va idear per al Museu Municipal de Mataró l’any 1972.
Organitzada cronològicament, la mostra permet al visitant seguir l’evolució del llenguatge artístic de Viladecans: des de les seves pintures, la fascinació per l’objecte fins a l’apropament a l’art conceptual i simbòlic. I recentment, la introducció de formes naturals com a denunciar de la degradació de la natura, i del món de la medicina per abordar els interrogants de l’existència humana. I també descobrir els seus símbols -objectes, formes geomètriques o fórmules algebraiques- que protagonitzen la seva obra. Són peus, ulls, peix, fletxa, que connecten amb la poesia visual i que converteixen els cartells en un enigma o un jeroglífic, però que “no cal desxifrar de manera única, perquè això, per a Viladecans equivaldria a la mort, i el nostre artista ha apostat per la vida”, segons recordava Salvador Espriu.
A més dels cartells, a l’exposició també recull les cobertes que va fer per a la sèrie ‘Poesia’ de Llibres del Mall, l’edició il·lustrada de comptes d’Edgar Allan Poe i una selecció de llibres d’artista, unes peces que li permeten fondre el seu món plàstic amb els textos d’autors a qui admirava, com Salvador Espriu i Miquel Martí i Pol.
Viladecans Cartells es tanca amb el treball “el darrer cartell”, que l’autor ha fet aquest mateix any per aquesta mateixa exposició, on la natura (l’escorpí i les fulles caigudes) es torna protagonista. Ara que molts dubten sobre el futur de la tradició del cartellisme amb la irrupció de les noves tecnologies i la intel·ligència artificial, aquesta obra sembla respondre a la pregunta.
