Poder ballar en la festa grossa vestides de dimònies; sortir en cercavila carregant sobre les espatlles dracs, mulasses o gegantes. I trobar-se representades en els museus i en les històries que expliquen. Són algunes de les reivindicacions que fan, des de fa anys, Marga Cortés, de l’Assemblea Antipatriarcal de Manacor; Betsa Monturiol, de l’Associació Guixanet de Tàrrega, i Catalina Gayà, investigadora de la recerca Tros de dona per al Museu Terra. Amb motiu del Dia Internacional de les Dones, hem compartit amb elles reflexions i experiències.
Betsa Monturiol: “Si ets presidenta d’una entitat, potser tens triple jornada laboral”
El dissabte 9 de març, la Verreta, una porqueta de la disbauxa inspirada en la icònica imatge feminista del “We Can Do It!”, tornarà a ser la protagonista de la Gamverrada de Tàrrega, la trobada de bestiari festiu portat per dones que organitza l’Associació Guixanet des de fa sis anys. Hi haurà vermut popular, dinar, cercavila de cultura popular, balls de lluïment i concert, però la cita és sobretot una festa reivindicativa que vol posar en relleu i visibilitzar el paper de la dona en el bestiari català i generar referents femenins per a les pròximes generacions.
Han convidat colles integrades totalment –o majoritàriament– per dones, com la Mula de Sant Feliu de Llobregat, la Mulassa Presumida de Vilanova i la Geltrú o la Miliciana de Cervera, ja veteranes, però també l’Òliba de Navàs, que hi anirà per primer cop. “Cada any acostumem a ser les mateixes colles, i ja ens agrada perquè serveix per conèixer-nos i crear vincles entre nosaltres”, explica Betsa Monturiol, de les Verretes de Guixanet, però això deixa patent la dificultat per trobar dones en l’àmbit del bestiari festiu. “Les dones estan molt presents en la dansa i els balls tradicionals, però en l’àmbit del bestiari ens costa molt trobar-ne. I si parlem de caps de colla o de presidentes de l’entitat, encara més. A mesura que vas pujant, les dones desapareixen”.
Més enllà de reivindicar una major presència femenina, les Verretes també reclamen una visió més àmplia de la dona, que no es limiti a la dona blanca, occidental i de classe mitjana, sinó que englobi “altres identitats i altres realitats”, destaca Monturiol. “És un tema molt més difícil de veure, nosaltres no ho hem aconseguit. També seria una de les coses que li caldria treballar a la cultura popular i festiva d’aquest país”.
Per l’Associació Guixanet, el món del bestiari i de la imatgeria festiva encara segueix reproduint els estereotips patriarcals i sexistes. “Ara tot som noies, però al començament, quan teníem dos nois a l’associació, per la festa major de Tàrrega, el presentador ens anunciava per al ball de lluïment dient: ‘Hi sortiran les verretes i els dos portadors’. Però la figura sempre l’havien portat dues noies i mai els nois. Això ens va passar durant tres anys seguits”. I també s’han trobat sovint amb comentaris despectius i bromes masclistes al carrer, “sobretot pel fet de sortir amb una bèstia que porta quatre pits a l’aire: li toquen els mugrons, fan brometes…”, explica.
Per Monturiol, els motius de la desigualtat en la cultura popular són similars als que trobem en altres àmbits de la societat, i tenen molt a veure amb el desigual repartiment de les tasques de cures i de la llar: “La dona té una doble jornada laboral, i si ets presidenta d’una entitat potser tens triple jornada laboral. O normalment si ets presidenta és perquè no tens fills”. I per això consideren que els canvis han de ser estructurals i transversals. “Nosaltres aprofitem que la plaça està plena per festa major per llegir el manifest. El que volem és omplir els carrers de bèsties portades per dones, perquè els nens i nenes vegin que es pot portar una bèstia, que es pot sortir, que es pot fer tot el que es vulgui fer”.
Catalina Gayà: “Quan integres en el relat les emocions, la narrativa canvia totalment”
Una bugada estesa on els llençols tenen escrites dates i fites importants, com l’aprovació de la llei del divorci de 1981 o la llei del dret a erradicar la violència masclista de 2008, que ens han fet avançar cap a una societat més igualitària. És una de les propostes que formen part de l’exposició temporal Tros de dona, del Museu Terra de l’Espluga de Francolí, que vol reconèixer i visibilitzar el paper històric de les dones en el sosteniment de la vida rural.
La mostra, comissariada per Ana Maria Andevert, fa un recorregut des del principis del segle XX fins avui i per quatre àmbits –la casa, el carrer, el cos i la terra, que tenen una relació constant i estreta amb el sexe femení–, amb peces etnològiques del museu i peces i instal·lacions d’artistes contemporànies. És un recorregut que es pot fer i desfer, convidant al visitant a replantejar-se moltes coses en questions de gènere.
Tros de dona és també el resultat d’un llarg procés d’investigació i reflexió per part d’un grup de recerca de la UAB encapçalat per Catalina Gayà, doctora en Comunicació i professora de la UAB. Ella explica que el punt de partida va ser l’encàrrec que els hi van fer des del propi museu en forma de pregunta, Com canviar un museu perquè sigui més igualitari?, i d’una constatació: “que en el museu la presència de la dona era molt anecdòtica, tot i ser el centre de la pagesia en la memòria oral”. La investigadora, fent equip amb Laia Seró i Judith Ruiz, van entrevistar una quarantena de dones de la Conca de Barberà, de diverses edats i condicions: “dones pageses, dones enginyeres agrícoles, dones que no s’hi dedicaven a la pagesia però que havien recuperat l’hortet familiar”. I d’aquelles converses, en què es repetia sovint l’expressió “Quan anàvem al tros…”, en va sortir el títol de la recerca i de la posterior exposició.
Les conclusions a les que van arribar van ser, sobretot, que calia “fer-nos preguntes. Primer, que no només calia posar dones, visibilitzar les dones, sinó repensar tot el relat del museu. Perquè les dones hi eren, que han estat sempre. Simplement hem de fer altres preguntes i des d’altres llocs”, explica Gayà. I en segon lloc, en el cas de la memòria viva, de la memòria comunitària, que calia “fer les preguntes a les dones. Hem de demanar-les a elles: ‘Us sentiu representades?’. I a continuació: ‘Com voleu ser representades?’”.
Per construir aquest nou relat, és fonamental incorporar-hi el concepte de comunitat i també les emocions. “Una de les dones entrevistades en un moment ens va dir: ‘Aquest museu el que no explica són les emocions’”. I és que en la història de la pagesia hi ha “persones que senten, cossos que es desgasten per treballar al camp, però tot això no sortia en el museu. Quan integres en el relat les emocions, els cossos, els afectes, la narrativa canvia totalment”, explica Gayà. I posa de relleu el poder dels objectes per canviar aquest relat: “Vam recuperar objectes meravellosos” que el museu guardava en les sales de reserva, com una màquina de cosir, una gerra d’aigua, un morter, una cadira partera, que explicaven històries invisibilitzades de cures, de tasques reproductives, de la llar, de comunitat…
La investigadora reconeix que el més difícil ha estat “superar les reticències que provoca aquest procés, i que fan molt evident l’existència d’uns privilegis; és un acte molt revolucionari, perquè el que estàs dient és que aquell coneixement que ens han compartit i ens han explicat potser no es tan compartit ni ens ho han explicat tant”.
El projecte de recerca sobre el relat i gènere no acaba amb l’exposició. Hi ha diverses accions i propostes paral·leles que ja s’han desenvolupat o es desenvoluparan –com un receptari col·lectiu o la proposta Diari de tros, per tal de donar continuïtat al diàleg entre les dones– i també n’ha de derivar en la implementació de canvis a l’exposició permanent. I per una altra banda, el treball de recerca es presentarà en forma de llibre el pròxim dia 15 de març (18h) en el Museu Terra, amb l’objectiu que altres institucions creadores del relat cultural s’animin a fer el canvi.
Magda Cortés: “‘Això sempre s’ha fet així, perquè hem de canviar?’. És la frase que sempre triomfa en els pobles en temes tradicionals”
En l’última edició de Sant Antoni de Manacor, per primer cop, una dona va sortir a ballar amb la colla de dimonis els dos dies de festa grossa. Ella és Magdalena Pérez, i vestint-se de dimoni, trencava amb una llarga tradició que, fins llavors, havia reservat els personatges principals d’aquesta dansa secular als homes i iniciava el camí cap a la normalització de gènere.
La fita arriba després d’anys de reivindicació simbòlica impulsada pel col·lectiu feminista Assemblea Antipatriarcal de Manacor i amb el suport de les Dones de Llevant. L’inici va ser l’any 2015, quan van començar a qüestionar l’statu quo i a obrir el debat sobre el paper de la dona en una festa tan emblemàtica, explica Magda Cortés, de l’Assemblea. Exigien al Patronat de Sant Antoni, encarregat de gestionar les festes, “una participació democràtica i igualitària”, perquè la figura dels dimonis només podia recaure en alguna de les dues famílies que conformen el Patronat, i passava de pares a fills, i a l’Ajuntament el recriminaven que “es gastés tants diners en una festa que discriminava les dones”.
I és que les dones sí estaven en la festa, però com a espectadores o en un paper secundari. El Patronat “ens reconeixia i ens deia: ‘Aquestes són les dones que han cosit el vestit’. Nosaltres dèiem: ‘Això està molt bé, perquè sense això per Sant Antoni no hi hauria festa’. Però la nostra reivindicació era tenir un paper protagonista. Que si una nina li venia de gust ballar, que ho pogués fer com ho podia fer un home”, afirma Cortés.
Així, van crear “una festa alternativa, primer amb uns goigs alternatius a la plaça Sant Jaume i l’any següent traient les tres Dimònies, símbol de protesta”. A més, van impulsar campanyes com la de #jotambévullballar, que estenia la reivindicació més enllà de Manacor i abraçà altres danses populars i municipis de les Balears.
En aquests anys, van tenir moltes reunions amb les institucions i moltes resistències i rebuig, asseguren des de l’Assemblea. Unes resistències que es podrien resumir en una frase: “‘Això sempre s’ha fet així, perquè hem de canviar?’. És la frase que sempre triomfa en els pobles en temes tradicionals”, afirma Cortés. I que reflecteix “la por a perdre els privilegis”. A més, “dins la festa el masclisme queda molt disfressat, perquè és molt passional, molt tradicional”, afegeix.
Per això, la fita d’aquest any la celebren com una “passa històrica” cap a la igualtat i la democratització de la festa. “S’ha trencat el gel. A més de participar dones, per primera vegada també ha ballat gent nova, gent jove, que s’estimen la festa i des de dins podran fer aportacions”. I confien que això serveixi de “referent i de motivació per a les nines que vulguin ballar”.
El repte ara és “que això es consolidi i tingui continuïtat, perquè en molts reptes feministes s’ha arribat a la fita i després hi ha hagut un retrocés”. I respecte a les Dimònies, expliquen no saben què passarà: “les Dimònies no som una colla, són un símbol de lluita. Sempre vam dir que quan ballés una dona nosaltres deixaríem de fer Dimònies. Per això ara hem iniciat una reflexió per veure què hem de fer i, si quedem, per què quedem”.
