Vivim en una societat on la comunicació és bàsica. Rebem inputs anant pel carrer, per la premsa, la ràdio, internet. Cada acció que fem comuniquem alguna cosa. Per Marshall McLuhan, quan aquesta comunicació es feia a través dels escrits, ultrapassava l’esfera simplement comunicacional per esdevenir una eina que permetia reflexionar i pensar sobre el mateix missatge.
Aquesta visió ho tenen la majoria d’entitats de cultura popular. Cal comunicar als “seus” allò que els interessa, no com un dogma sinó com un estri que permeti desenvolupar un plus sigui de pensament, reflexió o crítica. Castellers de Barcelona ho saben molt bé i aquest febrer, coincidint amb la diada de Santa Eulàlia trauran el número 50 de la seva publicació semestral, “URC” (Una Revista Castellera).
L’URC va néixer el setembre del 1997 i al llarg d’aquests vint-i-vuit anys ha anat apareixent constantment. Es tracta de la capçalera amb més durada de la colla barcelonina, després de diferents intents, amb capçaleres que en el millor dels casos no arribaven a l’any de durada.
Quan a finals del segle passat un grup de castellers vinculats a la comunicació decidiren tirar endavant el projecte ho feren tenint molt clar aquella màxima de Noam Chomsky, de què una publicació ha d’informar, formar i entretenir. És per això que les seves pàgines contenen la història viva de totes les actuacions executades en aquest període, bona part escrites per gents castellera, però poc “entesa” tècnicament , la qual cosa ha permès enfocar les cròniques vers un besant més de sentiments i sensacions que de la mateixa realització tècnica de les construccions.
Ha format, amb articles històrics sobre Barcelona o el districte de St. Martí, o els diferents lliuraments que aparegueren al llarg de més d’una dotzena de números sobre les construccions humanes arreu del món o la vinculació de Picasso i els castells. Ha entretingut, no només amb els passatemps o articles humorístics, sinó amb articles on permetia aprofitar una diada castellera amb una excursió pels voltants de les poblacions visitades.
S’ha donat la ploma a castellers no habituals a escriure i s’ha animat a nouvinguts d’altres parles a esperesar les seves opinions en català, cosa que ha permès un apropament més intens amb castellers d’altres contrades. S’ha tingut molt presents els darrers anys les mancances lectores i redaccionals de la canalla i s’ha incentivat a què també ells fossin redactors amb escrits més o menys llargs, però que han servit per impulsar el seu interès per l’escriptura i la lectura.
La memòria històrica també ha tingut cabuda i aquells castellers de més edat o antiguitat a la Colla, han recordat vivències i anècdotes que han traspassat el seu racó al cervell, al negre sobre blanc del paper.
I finalment, no s’ha volgut només fer una revista de i pels Castellers de Barcelona, així s’han obert les portes a prestigiosos escriptors com Isabel-Clara Simó, Matthew Tree, o Ignasi Riera perquè col·laboressin amb els seus escrits, i com no podia ser menys també els periodistes o entesos castellers com Raimon Cervera, Benet Íñigo o Xavier Capdevila entre d’altres han expressat les seves reflexions a l’URC.
No tot, però són alegries en aquesta vida i aquest número 50 de l’URC serà el darrer imprès en paper. Les noves tecnologies, els nus hàbits i la manca de suport farà que la redacció dels “urcaires” baixi portes i esperi que algú prengui el seu relleu i continuï fent història de les activitats castelleres.
