Miquel Àngel Pradilla Cardona (Rossell, el Baix Maestrat, 1960) és catedràtic de Sociolingüística Catalana al Departament de Filologia Catalana de la Universitat Rovira i Virgili. Membre de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) i del Consell Social de la Llengua Catalana de la Generalitat de Catalunya, ha estat director de la Xarxa Cruscat de l’IEC i presideix el grup de treball EstatusCat de l’IEC. També ha estat president de la Societat Catalana de Sociolingüística i de la Coordinadora d’Estudis Universitaris de Filologia Catalana de la Xarxa Vives. Membre del Consell Lingüístic Assessor de 3Cat. Finalment, és director científic d’Onada Edicions, que va fundar amb Ramon París.
Per què es va decantar per la sociolingüística?
Perquè l’estudi de les relacions entre la llengua (o les llengües) i la societat és el resultat lògic de la meua preocupació per l’estat de la llengua i el seu futur. Des de la meua etapa en l’ensenyament secundari, vaig intentar trobar respostes a preguntes davant de fets que considerava paradoxals. Situacions com la pràctica invisibilitat de la meua llengua en la meua formació o la seua absència en els contextos més nobles de la formalitat comunicativa, com el món del llibre o els mitjans de comunicació, per exemple.
Què és la glotopolítica?
Una disciplina que s’encarrega de l’estudi de les relacions de poder que hi ha entre els grups lingüístics. S’ocupa de l’anàlisi de com la gestió de les llengües té un paper important en la generació de desigualtats. Llengua i poder sempre han anat de bracet: si bé les llengües poden ser artefactes neutres, les persones que les parlen mobilitzen ideologies que descansen en actituds i comportaments de vegades completament oposats. La glotopolítica esdevé un marc d’anàlisi òptim per a una millor comprensió de tot allò que es deriva de les situacions de contacte lingüístic.
Per què ha estat present en les seues reflexions?
En un ecosistema comunicatiu multilingüe com l’actual, et proporciona unes eines adequades per a l’estudi de llengües minoritzades com la nostra. La minorització lingüística no és un fenomen natural, com ens voldrien fer creure alguns. És el resultat d’unes relacions de poder desiguals que fan de la llengua un instrument de subordinació social o sociopolítica. El cas de la llengua catalana n’és un exemple paradigmàtic: viu en un contacte lingüístic conflictiu. I el conflicte es dona amb les llengües hegemòniques (el castellà, el francés o l’italià, segons l’àmbit territorial) i també al mateix interior de la comunitat lingüística, on actuen forces disgregadoresque en qüestionen el seu abast. Em referesc a forces individuadores, siguen plantejaments secessionistes o de particularisme extrem que, al cap i a la fi, acaben tenint unes conseqüències similars. A més, la globalització també ha posat damunt del tauler les grans llengües de comunicació internacional, amb l’anglés com a nou focus de tensions.
Què és la “catalanofonia” i per què prefereix aquest terme?
Tota llengua ens remet a una comunitat lingüística. En el nostre cas, un àmbit territorial que va de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó (o a l’Alguer, segons alguna altra versió). En situacions de conflicte identitari intern, el glotònim –el de la llengua i el de la comunitat que la parla– sol ser objecte de debats profundament ideologitzats. El terme catalanofonia no és innocent. Vol centrar l’atenció dels seus membres en l’àmbit comunicatiu (fonia) i no en l’identitari. És una alternativa a un sintagma massa rebregat políticament, el de Països Catalans. És, doncs, una proposta de centrar el debat en la consolidació d’un espai comunicatiu al voltant d’una llengua que fa d’espina dorsal, més enllà de les opcions identitàries dels seus parlants. Crec que aquest terme, ben explicat, pot resultar atractiu a molta gent.
Com està la situació del català?
La meua opinió sobre aquest tema descansa en l’asseveració que el futur de la llengua no l’hem de predir, l’hem de construir. No m’agrada fer futurologia lingüística. Tanmateix, una de les meues (pre)ocupacions té com a objectiu avaluar l’estat de la llengua en els seus territoris. La catalanofonia és un sumatori de comunitats de parla de base administrativa, amb escassa densitat comunicativa entre les parts del tot idiomàtic. “Cada terra fa sa guerra” diu el refrany, cosa que no deixa de ser una de les qüestions a resoldre peremptòriament: l’establiment d’una autèntica comunitat sociolingüística, amb l’aprofitament sinèrgic de les potencialitats de tots els territoris.
Explicaré sumàriament l’estat de la llengua catalana amb el que anomene “metàfora ferroviària”. Si concebem la llengua com un comboi, el paper de locomotora històricament l’ha fet i encara el fa Catalunya, tot i que el motor necessita una reparació urgent. A la cabina hi ha l’Estat andorrà, l’únic territori amb oficialitat única, i en conseqüència amb ressorts per resoldre les dificultats actuals de la llengua. Al final del comboi, hi ha dos vagons a punt de descarrilar, l’Alguer i la Catalunya del Nord. Tots dos mostren la traça més sinistra dels processos de substitució lingüística, la interrupció de la transmissió lingüística de pares a fills. Els tres vagons centrals també mostren comportaments específics: mentre que les Illes Balears intenten aferrar-se a la locomotora, especialment quan la conjuntura política ho permet, el País Valencià, en canvi, mira de reüll els vagons de la cua, amb dinàmiques sociolingüístiques preocupants. La Franja o, si algú ho prefereix, l’Aragó catalanòfon, avui es troba en una situació de regressió. Una situació que és una novetat atés que fins a l’inici de la segona dècada del segle XXI, la Franja era el territori lingüístic on el català senyorejava més còmodament en la quotidianitat. La formalitat, però, assumia majoritàriament que l’havia d’ocupar el castellà. És el que anomenem una situació diglòssica. Avui les coses han canviat i el català perd terreny en la quotidianitat on s’arrecerava.
La tercera dècada del segle XXI ha vist com la llengua ha experimentat una reculada en tots els territoris. A la mateixa Catalunya, les dades de l’EULP 2023 ens assenyalen una davallada de variables importants com la llengua inicial (un 29%), la llengua d’identificació (30%) i la llengua habitual (32,4%). El factor demogràfic –l’entrada de població migrant– és a la base de la pèrdua de pes del col·lectiu autòcton. No hi ha hagut una pèrdua significativa de catalanoparlants, però la presència de col·lectius que desconeixen la llengua o que en tenen un coneixement escàs ha propiciat una autèntica crisi dels usos. Uns usos del català, d’altra banda, que si bé han reculat en termes de preeminència, s’han reubicat tot mostrant-se de manera no tan intensa. La capacitat d’atracció de la llengua ha disminuït, però la transmissió lingüística continua tenint un comportament favorable.
Vivim en el paradigma de la complexitat, un concepte del sociòleg Edgar Morin. I és des de la complexitat que caldrà prendre mesures per intentar revertir aquesta situació.
Com hi veu la salut del valencià?
Al País Valencià, la llengua ha entrat en un procés accelerat de reculada. Fa molt poc, amb Joaquim Torres i Albert Fabà, hem dedicat dos estudis a analitzar les dades de l’enquesta institucional del 2021. La situació podríem dir que segueix les pautes analítiques que he emprat per a interpretar el que passa a Catalunya, però amb dos agreujants. Un és que les variables apuntades aporten uns percentatges inferiors (25% llengua inicial, 17% llengua d’identificació i 22% llengua habitual). L’altre és que la caiguda de la identificació lingüística exclusiva i la represa –globalment incipient– de la interrupció lingüística intergeneracional situen el valencià en una fase de retracció (i no d’atracció). A més, la crisi dels usos que s’està donant ressitua la llengua en els àmbits domèstics (a casa i amb els amics, per exemple), mentre que la presència en els àmbits de socialització secundària és molt baixa. La situació de la llengua al (meu) País Valencià em preocupa molt. Més encara amb les dinàmiques glotopolítiques actuals, amb un poder que en algunes manifestacions aposta desacomplexadament per la residualització del valencià.
Vostè representa, dins de la Secció Filològica de l’IEC, al País Valencià. En què centra les seues investigacions?
L’accés a la Secció Filològica de l’IEC (hi vaig entrar en juny del 2005) considera criteris de territorialitat i de representació de les varietats geogràfiques de la llengua. Jo soc un membre d’adscripció administrativa valenciana però parlant d’una varietat de trànsit que anomenem tortosí i que s’allarga des de les Terres de l’Ebre a un nord valencià que en va perdent trets a mesura que ens desplacem cap al sud. És el valencià tortosí.
Les meues funcions a la secció a través de les seues comissions tenen a veure amb la planificació del corpus normatiu i el seguiment de la realitat sociolingüística de la catalanofonia.
En què ha consistit el pas del monocentrisme propi de l’IEC al pluricentrisme, i per què genera tensions?
La caracterització de la normativa de la llengua catalana es definia a partir de tres conceptes: composicional, polimòrfica i monocèntrica. Monocentrisme volia dir que la llengua s’ha gestionat històricament des d’un centre codificador, l’IEC. Per més que des de la mateixa norma es van anar construint diversos models de base territorial. A partir de l’adveniment de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (1998 Llei de creació i 2001 constitució), l’horitzó va canviar. I la tendència a l’autonomització de la norma ha avançat amb la creació recent de l’Institut Aragonès del Català en el marc de l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua.
Explicar les tensions requeriria molt més espai. Es tracta d’institucions amb perfils diferenciats i amb una intersecció en l’àmbit d’atenció, el País Valencià. És una qüestió que requereix més coordinació i bona sintonia de la que n’hi ha hagut. Així i tot, destacaria la signatura conjunta del document per una normativa inclusiva i unitària.
Un tema que també el preocupa és el del litigi desigual entre ideologies homogeneïtzadores i diversificadores. En aquest sentit, una llengua minoritzada com la nostra per què ho té magre?
Ja ho he explicat en referència al concepte de glotopolítica. Avui conviuen les dues ideologies, sobretot a partir del tombant del mil·lenni, amb l’adveniment de la globalització, que ha resultat molt afavoridora de les llengües hegemòniques. Les minoritzades ho tenen complicat, certament, perquè qüestions com la mobilitat de la població o l’emergència de les ecologies digitals les fan remar a contracorrent. Així i tot, també hi ha ideologies que aposten per la preservació i la patrimonialització del mosaic lingüístic mundial. Veurem cap a on es decanta la cosa.
La seua relació amb Onada Edicions
Onada Edicions és una aventura editorial fantàstica que vaig iniciar en juny del 2003 amb Ramon París. L’editorial, ubicada a Benicarló, descansa justament en aquesta àrea supraautonòmica on se substancia aquesta varietat de trànsit de què he parlat abans. Hem volgut fer un projecte de promoció del patrimoni del territori i crec sincerament que ho hem aconseguit. I, de passada, hem incorporat una mirada que abraça el conjunt de la catalanofonia. A dia d’avui, portem publicats més de nou-cents títols, on conviuen a parts iguals els llibres més territorials i els més generalistes.
Està força implicat en diverses institucions de la llengua catalana. Què li suposa tota aquesta activitat?
Molta faena. Però he de dir que soc un privilegiat. Forma part de la meua passió per la llengua i el país.
Té un corpus escrit ben ampli i destacat dins dels seus àmbits d’investigació i reflexió. Quins aspectes conclusius ha extret d’aquesta tasca?
La mirada retrospectiva sobre la meua producció acadèmica i divulgativa em produeix un cert vertigen, certament. És el resultat de l’estudi de tot un seguit de qüestions que m’han interpel·lat en diferents moments de la meua vida. He aprés molt de la gent que m’ha precedit i de la gent que m’ha acompanyat en el món de la recerca. M’agradaria, també, que els meus lectors gaudissen dels meus treballs tant com ho fet jo a l’hora d’elaborar-los.
