Viatgem al passat i situem-nos a l’any 1955. Catalunya del Nord. Un veí, Francesc Pujade, vilatà d’Arles de Tec, té la idea d’encendre els Focs de Sant Joan dalt la muntanya del Canigó i des d’allà repartir-lo pels Països Catalans. S’iniciava així la renovació d’aquesta mil·lenària tradició; de nou les fogueres prenien un sentit col·lectiu. Aquí comença una tradició ara totalment arrelada i que ha enfortit els vincles culturals i emocionals d’una mateixa terra separada per fronteres administratives. Aquesta història queda recollida en una exposició gratuïta que acull fins al 24 de setembre el Museu del Ter (Manlleu), Sant Joan i la Flama del Canigó, organitzada per Flama del Canigó TRADICAT i Tradifoc Manlleu. La mostra proposa un recorregut per la història de la flama des del 1960 fins al 2016 a través de cartells i postals de la celebració.
La simbologia dels Focs de Sant Joan i la Flama del Canigó
El foc ha estat sempre un símbol en la vida de la humanitat. Els pobladors primitius dels països mediterranis i europeus ja veneraven les forces de la natura, i amb elles principalment el sol i el foc, mitjançant cultes i celebracions. Precisament, una d’aquestes celebracions ancestrals ha estat transmesa de generació en generació, durant segles, i ha arribat fins avui, amb lleus canvis de simbolisme i dedicació. Es tracta de la celebració del solstici d’estiu, heretada dels primers pobladors de les nostres comarques, la qual consistia a festejar amb fogueres la nit més curta de l’any, és a dir, l’entrada en la seva època més càlida. Després d’uns quants segles, la celebració del solstici es transformà en els Focs de Sant Joan, una de les tradicions i uns dels costums més notables de la comunitat catalana.
