La sala Jane Addams de la Universitat de Barcelona és plena. De fet, fa dies que les places per assistir a la jornada tant presencialment com en línia, estan exhaurides. És símptoma que el tema genera interès.
Comença la benvinguda institucional per part de la directora general de Cultura Popular i Associacionisme Adelaida Moya, el degà de la Facultat de Geografia i Història Ricard Piqueras i l’antropòleg Manuel Delgado. D’entrada, reivindiquen la jornada com un diàleg necessari entre diversos actors que es veuen implicats en la gestió de les festes de cultura popular, des d’ajuntaments fins a socis d’entitats.
De seguida entrem en matèria. Inicien la jornada Manuel Delgado i Eloi Sendrós, antropòlegs especialitzats en cultura popular i conflicte, que, moderats per la també antropòloga Sandra Anitua, ens aproximen a la festa des d’un punt de vista teòric. Parlen de la festa com a ritual amb les seves pròpies normes, afirmant que “les festes són actes de domesticació i obediència”. Entenent que la cultura popular és objecte de lluites entre diversos agents, es presenta la dicotomia entre el que és formal i el que és informal, i és que en definitiva, la realitat “va al seu rollo”, diu Delgado. Sendrós posa èmfasi en la tensió entre prevenir per conservar i prevenir per transformar, suggerint que “per entendre la cultura, s’ha d’anar a buscar qui la fa”. Sandra Anitua clou la primera part de la jornada animant a tothom a sortir a prendre un cafè i a gaudir de la part més informal del matí.
Després de la pausa, es reprèn la jornada amb la primera taula d’experiències amb les ponències dels tècnics dels ajuntaments de Sant Cugat del Vallès, Mataró, Sitges i Tarragona, moderats pel sociòleg Marc Alcalà. D’aquesta taula se’n desprèn la dificultat d’encaixar la realitat de les entitats amb els protocols escrits, i com és la teoria la que s’ha d’adaptar a la pràctica, en la major part dels casos. Un exemple paradigmàtic és el de la Baixada de l’Àliga de Tarragona, en què d’una iniciativa espontània en va sorgir un dels actes més multitudinaris de les Festes de Santa Tecla, i l’Ajuntament va intervenir en la seva consolidació. En aquesta línia, defensen l’existència dels protocols per a regular la inclusió de col·lectius històricament exclosos, com la gent amb diversitat funcional a les Santes de Mataró, o la necessitat de regular actes massius com la Festa Major de Sitges. Alhora, els protocols serveixen com a fulls de ruta per a recuperar elements que s’havien perdut, com és el cas del seguici festiu de Sant Cugat del Vallès.
Després de la mirada institucional, és el torn de les entitats i professionals culturals, amb la presència de membres de la nova moixiganga de Reus, de l’Esbart Ciutat Comtal de Barcelona, del FESTHI d’Igualada i de la passió de Vilalba, moderades per l’antropòloga Analelly Castañeda. Les ponències d’aquesta taula tenen un to molt més reivindicatiu on es fa palès el que s’apuntava a l’inici de la jornada, la cultura popular és escenari de conflicte. La visió de les entitats matisa el que s’ha apuntat a la primera taula, i mostra alguns exemples de com no sempre l’ajuntament ajuda i posa facilitats per a incloure a tothom a les festes. En totes les ponències es reivindica el paper de les entitats com a principals generadores d’experiències inclusives i diverses, que sovint es troben amb la negativa dels ajuntaments. Un dels casos més representatius és el de la nova moixiganga de Reus, un projecte on la cultura popular és el mitjà per a la inclusió social de joves migrants, però que no es permet que s’incorpori al seguici festiu de la ciutat. En aquesta línia, el FESTHI d’Igualada es reivindica com una iniciativa popular que ha aconseguit recuperar el seguici històric de la ciutat en veure que l’ajuntament no ho feia. És interessant també aproximar-nos a la idea de la tradició com a única mirada d’entendre el passat, i que tant des dels esbarts dansaires com des d’iniciatives com la passió de Vilalba, es vol desconstruir a través de la incorporació de la perspectiva de gènere per a generar nous relats.
Es tanca la jornada amb un debat entre el públic i els ponents, on es fa palès el conflicte de la legitimitat a l’hora de decidir què és i què no és cultura popular, i què s’inclou i què s’exclou tant en els protocols festius com també en les mateixes festes i entitats. El debat no acaba amb un punt d’acord, però el que mostra és que la cultura popular té la voluntat d’evolucionar i introduir debats contemporanis, i això és símptoma que està viva.
La jornada està disponible en línia.
