Com és sabut per totes i tots els que estimem intensament la nostra llengua, la nostra terra –en el sentit més ample i llarg de l’expressió–, el nostre parlar, la nostra idiosincràsia, els nostres costums i, en definitiva, el que som, cada vegada acumula més adversitats, dificultats i amenaces.
Algunes són les de sempre, les històriques i repetides, algunes altres són recents: noves tecnologies que aparten les llengües minoritàries, nous costums socials, noves dinàmiques que el capitalisme alimenta i que ens aparta a marxes forçades del carrer, de l’entorn rural i de teixir vida en comunitat, etc. És ben cert que som hereus d’un llegat que, de moments difícils, n’ha conegut i superat uns quants, i, de fet, molt més complexos que els d’ara, però el present també és complicat en tots els àmbits i el nostre país, com sempre, només ens té a nosaltres. Tanmateix, cadascú des de la seua petita comunitat cal que continue treballant, perquè tot suma en pro de la nostra terra.
A l’Ebre, just al centre de tots els territoris on diem de la mateixa manera “bon dia!”, tenim la sort de comptar amb una entitat que en més de deu anys de treball, rigor, generositat i compromís ha fet possible el que de vegades sembla un miracle. Però, és clar, com diu l’expressió popular, “miracles a Lourdes”, i com que de miracles no sobreviurem com a poble, vet aquí que us vull parlar d’un conjunt de persones que ha fet de la seua passió una de les xicotetes estructures de país a l’ombra.
Pot sonar pretensiosa esta afirmació, però em podeu creure, perquè ho sé de primera mà i no em quedo curt vista, veient la tasca feta per l’entitat Espai de so des de la seua fundació i fins avui. Una tasca que us vull posar en valor i qui sap si, seguint l’exemple, es repeteix en entitats similars. Si és així, de ben segur que ens anirà millor a totes i tots.
Des de Tortosa, Espai de so porta obrint camí des de fa més de deu anys i ho fa, tot siga dit, sense messianismes, poder fàctics, ni res a favor, més enllà de la passió dels seus membres per la cultura popular i pel país, persones que entenen i viuen sense límits fronterers. Ells i elles porten fent este treball de forma valenta i descarada, basant-se en dos propòsits i fent una aposta per una visió en gran del país que ara breument explicaré i que ningú abans, i amb esta força, havia projectat. Us en faig cinc cèntims perquè entengueu encara més el mèrit d’Espai de so.
El centre de l’Ebre ha estat i continua sent terra on la cultura popular i, en especial, les danses i el que coneixem del món de la jota, ha estat monopolitzat per una determinada elit social que ha fet d’això el seu negoci, el seu hortet i el seu “modus vivendi”. Per a ser justos, cal reconèixer que això ha ajudat molt a mantenir el poc que tenim, I així ho crec, però… a quin preu! A més, no només patim esta manera de fer; també, encara, som, en part, víctimes d’una visió esbiaixada, inventada i filla de “seccions femenines” que n’ha apartat de la gent el tarannà més popular i genuí i que els amics d’Espai de so comencen, ara sí, a obrir i a oferir, basant-se una proposta carregada d’aire fresc.
A més a més, el mèrit és doble, perquè Espai de so, lliura dues batalles culturals alhora, la interna a l’Ebre i la de país, en referència al Principat, tot demostrant amb treball i rigor que Catalunya no només és sardana i cobla, constatant també que la guitarra i resta de cordòfons similars són protagonistes de la nostra història, que gèneres com l’albada o la seguidilla es cantaven o ballaven a bona part del país o que els fandangos eren sonats a Reus, Lleida o al vall d’Aran. Esta visió i tasca de recerca i difusió que trenca tòpics i costures, és ingent i comença a donar fruit, com es demostra en la repercussió dels projectes que Espai de so va consolidant (Campus i festivals Ebrefolk, Escola Lo Canalero, Tradmusic.eu, Rondalla dels Ports, jornades sobre patrimoni a l’exterior…), en què es difonen els treballs etnogràfics que continuen duent a terme els seus membres en àmbits com la recollida del cançoner popular, de gèneres de ball, d’instruments, de tècniques interpretatives de la guitarra, d’indumentària tradicional… entre altres.
Uns treballs que demostren que esta Catalunya és tan vàlida com aquella altra, que ha tingut la sort de ser millor projectada. És més, esta visió de la nostra cultura ens ofereix una òptica de país més gran, més profunda i rica enfront de la idea que la Renaixença va voler construir i va acabar projectant.
En això, però no n’hi ha prou i com he titulat este escrit, Espai de so, per mitjà de “bureos”, ballades, saraus i iniciatives de formació com l’Ebrefolk –campus que ha esdevingut referent després de més de deu anys d’activitat– s’ha convertit en punt de trobada. Aquí és on apareix, a força de pencar i pencar, el miracle del qual us parlava.
Al principi, parlàvem de la llengua i de com es troba amenaçat el nostre país. El diagnòstic no és bo i requereix resistència i d’iniciatives de país i, vet aquí, de nou, Espai de so. I és que l’Ebre amb els darrers campus i Festivals d’Ebrefolk a Móra d’Ebre, Roquetes i Tortosa –i en van ja uns quants– ha esdevingut punt de trobada de balladors, músics, enversadors… vinguts de Sant Mateu del Maestrat, Vinaròs, Barcelona, Ulldecona, Alacant, la Ribera Baixa, Sabadell, Fraga, Tortosa, Amposta, Manacor, Maó… entre molts altres. Com veieu, gent de banda i banda de la línia imposada, els quals comparteixen música i ball i ho fan, endevineu en quina llengua? Sí, en català, valencià, fragatí…, com vulgueu dir-li, però tothom, gràcies al ball i a la música, compartim espai i ho fem contra tot i contra tots.
I això, que pot semblar menor i que no hauria de ser notícia, és gràcies al resultat del treball i a la idea de projecte obert i de país que, prenent la música i el ball populars com a eix central i catalitzador, lidera Espai de so, i que, malauradament, ningú no ha fet abans amb esta intensitat a les Terres de l’Ebre.
Per tot el que he compartit en este escrit de manera ràpida i resumida considero que entitats i projectes com Espai de so mereixen un reconeixement, més encara si la seua tasca la fan de vegades a contracorrent i només amb la força que dona estimar sense límits el país i la seua gent, per damunt del gran sacrifici personal i de no sempre ser entès ni valorat com cal. Evidentment amb paciència i temps, tot arriba i el fruit que ells han sembrat ara comença a posar-se damunt la taula de tothom. Cuidem-lo, compartim-lo i a gaudir!
