Ja han passat uns dies i deixem enrere la ressaca festera de Sant Pere. Hem vist fotografies, vídeos… I ha estat un moment de reflexions que, aquesta vegada, he decidit no fer-les només en petit comitè i deixar-les per escrit. La veritat és que tindríem temes per parlar, però em vull centrar en un que he viscut de primera mà durant anys (i, últimament, des de la llunyania): el paper del Ball de Diables.
No pretenc fer un text moralitzador, sinó unes línies que serveixin (a qui ho llegeixi) per entendre la importància que té un ball de diables a les professons i cercaviles, deixant de banda correfocs i carretillades, perquè sí: la primera nota que hem de tenir en compte és que no podem relacionar els balls de diables exclusivament als correfocs.
Les funcions d’un ball de diables van molt més enllà que interactuar amb el públic; característica principal d’un correfoc. Aquest acte, inventat a principis dels anys 80, curiosament, es va fer per primera vegada (o, almenys, amb consciència) a la ciutat de Reus l’any 1980.
Així doncs, quines funcions més té un ball de diables? Si generalitzem, en té dues de principals: escenificar la lluita entre el bé i el mal i obrir pas.
Fent-ne una pinzellada, la primera funció la trobem en el model penedesenc, en què la lluita entre l’ordre i el caos es realitza representant un ball parlat. I també al model de participació individual (el nostre) a través d’una representació simbòlica (no parlada) que vol aturar, inútilment, el pas del bé.
Però centrem-nos en la segona funció, ja que si ens fixem en l’ordre del seguici festiu reusenc, veurem que segueix unes regles bàsiques: balls de foc, bestiari de foc, bestiari, nanos, Mulassa i gegants, danses, castells i l’Àliga, tot ells ordenats de més nou a més antic.
Hi ha, però, tres excepcions: l’Àliga, que va última precedint la creu processional i les autoritats, ja que representa el poder i se li atorga una posició privilegiada; els gegants de la ciutat, que se situen davant el gegant Carrasclet i, finalment, les armes d’avantcàrrega del Ball de Pere Joan Barceló darrere del Ball de Diables, quan, seguint la norma, haurien d’anar al davant. Casualitat? No.
Als seguicis festius els diables són els encarregats d’obrir pas amb l’encesa de carretilles i l’esclat dels trons. És la seva manera d’evolucionar i delimitar l’espai festiu per on passarà tota la comitiva.
A Reus veiem aquesta funció dels diables al Centenari de la Coronació de la Mare de Déu de Misericòrdia del 2004, a la celebració dels 400 anys de l’Aparició de la Mare de Déu de Misericòrdia de 1993, a excepcionalitats com el trasllat de la nova imatge de la verge al Santuari l’any 1941, a les festes de barri (com en la del barri de Jesús de 1880) o a celebracions cíviques com ara el Carnaval del 1916 (participació de l’element festiu, per cert, recuperada aquest any 2025). Inclús veiem com els diables s’han obert pas en afers polítics com la celebració de 1843 feta en honor a la reina Isabel II.
Sigui com sigui, cal afegir que l’ús de la pirotècnia a la nostra societat, i en aquest cas de carretilles, ha estat des de molt enrere sinònim de festa.
I d’exemples forans en tenim a dojo: el trasllat de la Mare de Déu de la Riera a les Borges del Camp, l’Encamisada de Falset, els diables per Sant Fèlix a Vilafranca del Penedès (on obre pas el Drac amb foc), les festes de Sant Bartomeu a Igualada, Santa Tecla a Tarragona o la comparsa de diables per Carnaval a Vilanova i la Geltrú, entre altres.
Així doncs, no cal dir, o sí, que és de vital importància per a l’execució de la festa la presència del ball de diables i la seva funció d’obrir pas amb foc, ja que si no fos així, només seria una desfilada de models, i no hem vingut a això precisament.
