Una de les queixes més habituals del món de la cultura popular -fins al punt que va ser en bona part el que va propiciar la creació de l’Ens de Comunicació Associativa ja fa una pila d’anys- és pel fet de no sortir prou als mitjans. I quan diem que no sortim prou als mitjans, sovint volem dir que no sortim prou a la tele, i específicament que no sortim prou a “la nostra”. Igualment, la tendència és a pensar sobretot a veure les nostres activitats recollides en els telenotícies i magazins o bé protagonitzant programes especialitzats de tipus divulgatius. Ara bé, tot i que segurament no hi pensem gaire, tant o més important pot ser que la cultura popular aparegui o protagonitzi ficcions audiovisuals.
Doncs bé, darrerament hem pogut veure a les nostres pantalles dues propostes en aquesta línia. Departament Amades, estrenada fa unes setmanes, és una sitcom de sis capítols, creada pels guionistes Júlia Cot i Jordi López Casanovas, que parteix d’una premissa prou original: la Generalitat disposa d’un grup de funcionaris la tasca secreta dels quals és controlar les criatures màgiques del folklore català, que són reals (bruixes, dones d’aigua, la Pesanta o el mateix Diable, interpretat per Nao Albet en un dels millors dels nombrosos cameos o guest stars que hi desfilen). Presentada en format fals documental, a l’estil The Office, combina la comèdia costumista d’entorn laboral contrastant-la amb elements de fantasia. La idea és bona i la sèrie és divertida en bona part gràcies a la interpretació dels protagonistes (especialment una entusiasta Anna Moliner i, en un registre totalment oposat, Kike García), tot i que al mateix temps es nota una important manca de mitjans. Aposta modesta, doncs, com ho certifica que s’hagi estrenat directament a la plataforma 3Cat.
Molt més ambiciosa, a tots els nivells, és Pubertat, la sèrie creada per Leticia Dolera que 3Cat ha coproduït amb HBO Max i que es va estrenar a la tardor en aquesta plataforma (suposo que aviat s’emetrà en obert per TV3). De moment, la sèrie, íntegrament rodada en català, ha aconseguit una molt bona acollida en l’àmbit estatal i, per exemple, va obtenir el Premi Ondas a la millor sèrie de 2025. Com probablement sabeu, aquesta ficció aborda un cas d’agressió sexual entre menors dins una colla castellera. Tema òbviament delicat, però tractat amb un to respectuós, oferint-ne una visió complexa i matisada, jugant amb les contradiccions, i finalment apostant per un final que no busca ni moralitzar ni generar notorietat via alarmisme sinó, al contrari, explicar que hi ha vies per superar aquestes situacions traumàtiques.
No cal dir que la decisió de Dolera -que exerceix de directora, guionista, productora i se’n reserva un dels papers d’aquest drama molt coral- d’ambientar la trama en el món de la cultura popular i en concret dins una colla castellera va fer aixecar la cella a més d’un, inicialment. I la veritat és que, tal com ha explicat el principal assessor casteller de la sèrie (Kevin Prados; atenció al llibre que acaba de publicar), la creadora buscava situar el conflicte dins una comunitat “tradicional” que ella imaginava prou tancada. Tot i això, un cop es va submergir en el món casteller va descobrir unes colles en sintonia amb la societat actual, que disposen de comissions liles i se senten interpel·lades pel tema de la sèrie. En aquest sentit, el producte final, tot i no tenir com a objecte principal d’interès el món casteller, no només és profundament respectuós amb aquest, sinó que ha sabut integrar la seva realitat com a una part important i al mateix temps metàfora del procés de sanació col·lectiva davant els fets que planteja.
Algú que no se les hagi mirat pot pensar que una sèrie se’n riu de la cultura popular i que l’altra, en el fons, no en parla. En tots dos casos estaria equivocat, penso. Benvingudes Departament Amades i Pubertat. I tant de bo en vinguin moltes més.
