En les darreres setmanes és probable que alguns de vosaltres hàgiu remenat contractes.cat i subvencions.cat, dues webs desenvolupades per un enginyer català expert en dades, Gerard Giménez, que permeten consultar, a partir d’un NIF o una denominació, els contractes públics o les subvencions obtingudes per la persona, empresa o entitat en qüestió. Com el mateix Giménez explica, és informació que en principi ja és pública i en obert, i la seva eina simplement en facilita la consulta. Val a dir que, pràcticament en paral·lel, també ha aparegut una altra web similar però que sembla més intencional des de la pròpia denominació, que fa referència a les suposades “menjadores” que vol denunciar.
En tot cas, em va cridar l’atenció que el mateix Gerard Giménez va fer un tuit quan el seu cercador de contractes feia quatre dies que estava en funcionament en el que explicava que, amb més de 60.000 visites, la pàgina més visitada, exceptuant persones físiques, no corresponia a una multinacional ni una empresa destacada sinó a una colla castellera! Podia ser una casualitat, una pura anècdota, però unes setmanes més tard, entrevistat en un mitjà de comunicació d’abast estatal, explicava com la tendència continuava: “Jo no m’esperava que interessessin tant els contractes i ajudes al sector dels castellers, però apareix tota l’estona com una de les coses més buscades.”
Comentant la qüestió amb companys i coneguts del món casteller, n’hi ha que opinen que aquesta recerca aparentment obsessiva dels diners que arriben a les colles castelleres es deu probablement a perfils pròxims a l’espanyolisme, àvids de denunciar la despesa excessiva en tot allò que simbolitzi la catalanitat. Jo, personalment, soc molt més partidari de la teoria del foc amic: estic convençut que bona part de les consultes les estan fent els mateixos castellers, que volen saber què cobra i què rep la colla rival o veïna. Ho confirma que alguns dels meus coneguts no han pogut evitar la temptació de remenar en les eines exactament amb aquest objectiu. I és en part lògic, tenint la possibilitat de satisfer el morbo de saber què paga aquest o aquell ajuntament, cosa que no sempre és tan fàcil de certificar. Tampoc no descarto que hi hagi consultes de persones vinculades a altres sectors de la cultura popular nostrada, tenint en compte que els castells tenen una certa fama de privilegiats (i sí, en molts sentits ho són).
Assumint que les eines són interessants i cridaneres, tres consideracions. La primera, compte a donar per absolutes les dades obtingudes: si un coneix a fons la realitat d’allò que consulta, és fàcil que detecti algunes discrepàncies. La segona, suposant que les dades siguin 100% fiables, igualment hi mancarà una explicació al detall d’allò que se subvenciona o es contracta. Per tant, de nou, prudència abans de posar-nos les mans al cap amb segons quina “troballa”. I tercer, que aquestes eines no ens farien falta si les entitats que hi estan legalment obligades tinguessin als seus webs la corresponent pestanya de transparència que permetés accedir a la informació sobre ingressos de procedència pública, cosa que, em temo, no és gaire habitual en l’àmbit de la cultura popular.
Dit això, quan parlem de diners públics i cultura popular sempre val la pena que fem servir una mirada més àmplia per situar-nos allà on ens correspon. Analitzem, per exemple, els pressupostos plantejats per al 2026 per l’actual Govern de la Generalitat que, com el lector sap, tenen ara mateix un destí incert. Un dels titulars quan es van presentar era l’increment del 23% en la dotació del departament de Cultura -tenint en compte a més que en la legislatura actual s’hi ha separat Política Lingüística- respecte dels darrers pressupostos aprovats (2023), arribant als 524 milions d’euros, que suposaria la xifra més alta mai assolida, i que representaria un 1,7% del total de pressupostos, en la línia d’arribar, algun dia, al 2%. Bones notícies, doncs. De fet, la dotació de la Direcció General de Cultura Popular i Associacionisme Cultural puja fins i tot una mica per sobre de l’increment del departament, un 26,6%, el que suposen 3,4 milions d’euros més. El pressupost total de la “nostra” direcció general arribaria, per tant, als 16,2 milions d’euros, que ben segur deu ser-ne el màxim històric.
Ara bé, si les matemàtiques -que, ho confesso, mai han estat el meu fort- no m’enganyen, això vol dir que la cultura popular (i l’associacionisme cultural, no ho oblidem) suposen el 3,09% del pressupost del departament. I, per tant, el 0,05% dels pressupostos totals de la Generalitat. És a dir, per sota del 0,1%. Aquest és el nostre terreny de joc, el nostre camp de batalla. Evidentment, caldria fer els mateixos càlculs respecte d’altres administracions, però no crec que els percentatges fossin radicalment diferents. Per tant, si algú -des de dins o des de fora- vol remenar dades per descobrir escàndols o malbarataments, em temo que sempre parlarem de la xocolata del lloro. Més val que remeni en altres àmbits més ben dotats. Que no vol dir que, segur, els diners es podrien fer servir millor en molts casos i que si hi ha diners públics malbaratats això s’ha de poder denunciar i corregir. Però que som el que som i estem on estem: 16,2 de 49.162 milions d’euros. Que potser és el que ens toca, no ho sé. Però en tot cas siguem-ne conscients.
I, tot això, resant perquè als nostres representants polítics els agafi un atac de responsabilitat i, mal que mal, aprovin aquests pressupostos. Així tindrem, l’any vinent, molt més a remenar als webs que informen de subvencions i contractacions.
