«Què són els castells: una expressió cultural o una disciplina esportiva?» Semblava que les coordenades del debat ja estaven del tot fixades, i que només hi podíem participar esgrimint arguments per una opció o l’altra. Però amb la publicació de Contra la gravetat. La filosofia dels castellers (Arpa), Kevin Prados ha plantejat una tercera via. L’assaig defensa que els castells són un art popular, i més concretament un drama romàntic. El llibre es presentarà dijous 26 de març (19 h) al Bar Cafè Nou de Mataró (c./ de la Riera, 119).
Abans de començar la lectura, em preguntava com s’ho havia fet l’autor per compaginar dos conceptes allunyats en l’imaginari col·lectiu: la filosofia –abstracte, teòrica, intel·lectual—i els castells—concrets, pràctics, tangibles. Prados, graduat en Filosofia i cap de colla dels Nens del Vendrell les dues darreres temporades, ha sabut alternar aquesta perspectiva dual amb l’equilibri just entre erudició, divulgació i emoció.
La primera part de Contra la gravetat, dedicada a la dimensió artística, s’estructura entorn la tesi que els castells són una manifestació romàntica. Prados aporta arguments convincents. Ens explica que neixen contra l’animadversió dels il·lustrats a les cultures populars; des de la voluntat de crear formes de socialització locals i dessacralitzades, desvinculades del Corpus; i com a manifestació d’una nova estètica revoluciònaria, que ja no té l’objectiu d’imitar idealment la natura, sinó rebutjar-la com a font d’autoritat. Citant Isaiah Berlin, apunta que els castells responen a la lògica romàntica del desafiament individual i col·lectiu contra una força superior, en aquest cas la gravetat.
Un desafiament que es canalitza amb un llenguatge artístic, tant per la seva estructura interna —el muntatge, l’aleta i el desmuntatge de les construccions corresponen als tres actes teatrals (inici, nus, desenllaç) —com per l’efecte que provoca en els espectadors, sacsejant-los internament, fent-los gaudir d’una experiència visual espectacular, i produint en ells una intensa catarsi.
Per Prados, la transformació del ball de valencians en els castells és l’evolució de l’expressió coreogràfica (figura) a la dansa espectacular (drama i narració). Una evolució similar, exposa, a la impulsada per Haydn i Beethoven en l’àmbit musical. Així com els músics adopten la categoria d’artistes amb personalitat pròpia, els protocastellers opten per transcendir el protocol; empesos per dinàmiques competitives, evolucionen tècnicament, i amb el pas de les dècades converteixen els castells en una pràctica autònoma i diferenciada.
Amb tot, Prados rebutja categòricament que l’essència dels castells sigui el component esportiu. Aquest supòsit, escriu, s’explica per «una fal·làcia (l’afirmació del conseqüent), que havent dit, primer, que l’esport és competitiu, diu després, fal·laçment, que tot el que és competitiu és esport». Addueix que si el leitmotiv central dels castells fos l’esport, i no pas l’art popular fomentat en el desafiament a la natura, perdrien tot interès les diades amb l’actuació d’una única colla, o seria impossible que gaudissin dels castells les persones que desconeixen les rivalitats internes del col·lectiu.
Per reafirmar la idea central de l’obra—recordem: que els castells són un drama romàtic—Prados recorda que la gran crisi dels castells (ca. 1880-1930) coincideix amb la decadència de les formes de cultura popular. Quan a mercè dels avenços tecnològics (fotografia, cinema), la burgesia aconsegueix revifar una cultura il·lustrada, basada en formes d’oci mercantilistes i reproduïbles; i en l’altre extrem ideològic, quan el socialisme promulga la defensa de pràctiques i ideals universals.
A la segona part, titulada «Les colles castelleres són comunitats ètiques», l’autor presenta dades sobre el prestigi social de la pràctica castellera, explica els valors als quals s’ha associat històricament— sovint associats als herois d’epopeies i tragèdies—i en els darrers capítols dona veu a castellers contemporanis per reflexionar sobre el seny, el valor, la resistència i l’altruisme.
El llibre, il·lustrat per Marina Barberà, és introduït pel pròleg de Leticia Dolera—directora de la sèrie Pubertat, que ha comptat amb l’assessorament del mateix Prados. Per facilitar la comprensió de l’assaig al lector poc coneixedor del fet casteller, a les darreres pàgines s’inclou un glossari amb una seixantena de conceptes. Un suport per acompanyar-lo en aquesta incursió original a la filosofia dels castells que podem fer de la mà d’Aristòtil, Kant, Hegel, Rosseau, Nietzsche, Walter…, i també d’intel·lectuals catalans de referència.
