L’àliga és “la senyora de la festa” i també “la reina de totes les figures festives”. Les àligues sorgeixen en el context de la festa de Corpus medieval, amb una finalitat propagandística al servei del poder espiritual i temporal i en els segles XVI i XVII s’escampen pel territori. Més de 650 anys després, avui continuen ballant i fent ballar les places per la Patum de Berga, Santa Tecla de Tarragona o les festes majors de Solsona, Igualada o la Bisbal de l’Empordà. També a Barcelona, on aquest divendres l’Àliga de la Ciutat tornarà a encapçalar la desfilada des de l’Ajuntament fins a Santa Maria del Mar, inaugurant les festes de Santa Eulàlia.
Daniel Vilarrúbias, historiador, arxiver, estudiós i practicant de la cultura popular, s’ha submergit i investigat en aquest món fascinant i complex de les àligues festives, amb l’objectiu de mirar de respondre “què són, quan apareixen, com eren i què feien”, quines eren les seves funcions, com es difongueren pel territori i les seves festes, com eren les seves músiques, les coreografies o els seus portadors.
El resultat, amb el títol L’entremès de l’Àliga a Catalunya. Noves aportacions sobre Igualada i altres poblacions, és un estudi exhaustiu, rigorós i molt documentat, “un extens compendi sobre les àligues festives, qui vulgui entrar-hi hi trobarà tot i més del que sabem fins ara d’aquesta figura”, com destaca Jan Grau en el pròleg.
El llibre posa al dia els estudis fets fins ara, i també, com el mateix autor explica, desmunta alguns mites que han circulat tant en l’àmbit oral com en els llibres històrics, com per exemple que només les ciutats podien tenir àligues. També aporta una nova cronologia, que situa l’aparició de l’àliga de Barcelona trenta anys abans de 1399, la data fins ara considerada la més antiga pel que fa a aquest entremès.
El treball presenta una primera part d’abast general, dedicada a les àligues del Principat –també de València i Mallorca–, amb notícies inèdites sobre algunes àligues desconegudes, com la de La Seu d’Urgell. Vilarrúbias, igualadí de naixement i de vocació (fundador de la Federació del Seguici Tradicional Històric d’Igualada), ofereix una segona part més breu sobre l’Àliga de la seva ciutat; en ella, amb les molt escasses dades que hi ha, reflexiona i argumenta sobre com podia haver estat l’àliga, quan va néixer i en tenia cura i la seva desaparició al segle XVIII.
La recerca no es limita a la història sinó que para atenció en el moment actual i en el capítol final planteja unes “reflexions i propostes per a les àligues catalanes”. Se centra aquí en la figura igualadina, que es va estrenar per la festa major de l’any 2000, però prenent aquesta com a model per a les altres figures catalanes, que són, la gran majoria, fruit de recuperacions o reintroduccions des dels anys 1990. Vilarrúbias analitza la seva funció protocol·lària i simbòlica, “que potser no s’ha acabat de creure del tot, tant per part de l’Ajuntament com per part dels mateixos dels portadors”, els materials actuals, com la fibra de vidre, molt usat per la seva lleugeresa però potser poc solemne, les accions que fa en una aparició pública, la música i la coreografia… Són reflexions que, com ell mateix reconeix, segurament incomodaran i molestaran a alguns, però sempre ho fa amb visió “constructiva”, perquè la figura torni a adquirir el seu paper sagrat i ritual, de comunitat i de representativitat.
El llibre es presentarà el dijous 15 de febrer (20h) a la Casa dels Entremesos de Barcelona. Serà un acte previ de la celebració 650 anys i més de l’Àliga de la Ciutat.
1
1
