Vicent Boscà i Perelló (València, 1959) se sent, sobretot, picassentí, per residir-hi i estar-hi plenament integrat. Va estudiar Magisteri a la Universitat de València i va realitzar el primer màster de Periodisme del diari Levante-EMV. Ha exercit com a mestre en diverses escoles públiques. És membre fundador de l’Associació de Renovació Pedagògica de l’Horta Sud i president de la Federació d’Instituts d’Estudis Comarcals del País Valencià. Forma part com a músic de la Societat Artística Musical de Picassent. Ha col·laborat en diversos mitjans de comunicació. És director de Saó.
Com definiria la Revista Saó?
Millor dir Saó perquè no hem d’oblidar que, a hores d’ara, tenim una pàgina web, bastant activa i unes xarxes socials també força actives. És com un servei més al país i a la llengua perquè ens puguen llegir des d’Alacant o des de Singapur. I estem ben pagats de poder utilitzar la tecnologia al nostre servei.
La revista en paper «Saó» és, si més no, una mena de crit de resistència i de compromís amb una terra, el País Valencià, en primer lloc, i amb una llengua, que és la que sempre hem usat des del dia zero, perquè un dels eixos fonamentals va ser precisament la defensa de la llengua, del català que parlem a les nostres terres.
Saó no és una publicació «amable»; de fet, crec que mai no ho ha estat perquè la llibertat d’opinió, de pensament, d’expressió, ha estat un dels altres pilars base de Saó. Des de sempre, per a algunes persones era massa no sé què, i per a altres era precisament massa no sé quants. Però la realitat és que estem a les portes dels cinquanta anys i 520 números, a més a més, de forma continuada. I, a casa nostra, que una publicació arribe als cinquanta anys, malauradament, és quasi un miracle.
Per què va sorgir i quan?
Un grup de persones, allà pels volts del 1976, es van embarcar en una aventura periodística. Volien traure al carrer, a la societat, uns papers que serviren de reflexió. Josep Maria Soriano va fer vindre Josep Antoni Comes des de Madrid i, a poc a poc, començà l’aventura. Els que no vam viure els inicis estem convençuts que no devia ser fàcil pel moment polític i per la postura de l’Església oficial d’aleshores, de quasi tots els moments. Recordem que Franco feia menys d’un any que havia mort i el «règim» continuava ben actiu. I en eixe «ambient» va nàixer Saó.
Permeteu-m’ho: bon juí, intel·ligència, raó, bona experiència, bones regles, ciències i arts, perseverança, diàleg, fe, estima a la terra i a la cultura, treball en equip, voluntat, compromís cívic, democràcia, llibertat d’expressió, valencianisme, resiliència, rigor periodístic, cristianisme, honestedat, solidaritat amb els febles, empatia, valentia… Saó venia al món com rara avis en un temps convuls ple d’incerteses, la transició a la democràcia, un temps en què el futur polític de llibertats i drets socials i nacionals per al país anava escrivint-se cada dia.
El dia 2 de juliol del 1976, en la llibreria Fontanal de València, la revista Saó es presentava en roda de premsa als mitjans de comunicació de la ciutat. Naixia així el primer número d’una publicació modesta.
Qui en va formar part?
El primer director va ser Josep Antoni Comes, una de les persones fonamentals de Saó: ha estat sempre l’exemple a seguir. Pel seu Consell de Redacció han passat moltíssimes persones que, sempre, han aportat el seu gra de treball i d’il·lusió. Els promotors de la revista foren Josep Antoni Comes (periodista, exconsiliari de la JOC i primer director de la revista), Josep Maria Soriano Bessó (periodista, exmilitant de la JARC i exredactor de Gorg), Josep Alba Alba (sacerdot i primer consiliari de la JARC), Vicent Alminyana (director de La Ciudad de los Muchachos d’Alacant), Guillem Badenes (rector de Castelló), Josep Fornés (prevere secularitzat i llibreter), Hilari Gramatge (exmilitant de la JOC), Raimon Gascó (rector del Seminari de Montcada), Marcial Martínez (rector obrer al barri de Natzaret de València) i Sebastià Velasco (de la JOC d’Alacant).
Així mateix, el primer consell de redacció de Saó el formaren el sacerdot Vicent Cardona, Antonio Díaz Tortajada, Jesús Marqués, Ernest Nabàs (periodista, fundador de la revista Dos i Dos i exdiputat autonòmic del PSPV-PSOE) i Emili Tortosa (economista, cofundador de la Nostra Escola Comarcal i exdirector general de Bancaixa). En Saó confluïren aliances insospitades: la revista és filla de les idees més vitals que emanen del Concili Vaticà II (1962-1965), iniciat pel papa Joan XXIII, i del llibre Nosaltres, els valencians de Joan Fuster.
La revista va ser fundada per un grup de cristians progressistes valencianistes influïts per les idees renovadores del Vaticà II, que va aprovar l’ús de les llengües vernacles en la litúrgia en substitució del llatí. Als fundadors, se’ls uniren un any després (octubre del 1977) intel·lectuals i periodistes nacionalistes d’esquerres —agnòstics, molts d’ells— imbuïts per les idees de Fuster sobre la identitat del poble valencià. El xoc identitari que va patir la societat valenciana durant la Transició, en l’anomenada «Batalla de València», amb el consegüent creixement del blaverisme regionalista, va fer convergir catòlics progressistes valencianistes esquerrans no-creients en un mateix projecte editorial. Saó, per tant, és un d’aquests casos atípics en la història on conflueixen sectors amb ideologies antany enfrontades i irreconciliables, i és precisament en aquesta convergència entre cristians i esquerrans nacionalistes on radica la seua originalitat. És per això que el principal èxit de Saó ha estat ser un punt de trobada de persones molt diferents, amb idees diametralment oposades, però veien en Saó un espai de llibertat per a poder escriure i defensar les seues postures. Al número 500, van publicar una relació de totes les persones que havien escrit i, certament, en el llistat, n’hi ha més de tres mil, estan moltes de les persones intel·lectuals que ha tingut aquesta terra. I les nostres portes continuen obertes per a qualsevol que vulga sumar, aportar les seues idees.
Objectius plantejats en la seua fundació.
Estan una mica explicats en la resposta anterior. Però el significat de la paraula «saó» és també la base piramidal de la revista. Sempre ha desitjat ser saó, que la terra estiga assaonada perquè puga créixer la llibertat de pensament, de respecte i de solidaritat amb les persones necessitades. I tot això, escrit en valencià, que és la llengua nostra.
N’han aparegut més?
Si li fem dues voltetes, certament, Saó sempre ha mirat de caminar en el temps en què viu. És per això que hem intentat dir la nostra a tots els escenaris que han aparegut en el nostre temps, als nostres cinquanta anys. El compromís, la cultura, la llibertat, la llengua, mai no ha deixat d’estar present. Sempre.
S’han acomplert en un sentit ampli?
La voluntat de Saó i de les persones que la fem sempre ha estat aconseguir dir la nostra, fer possible textos i reflexions que ajuden en el camí que es va iniciar ara fa cinquanta anys. No sabem si hem complit o no els objectius, però el que sí que sabem és que sempre hem treballat, contínuament, en el mateix camí, sense renúncies gratuïtes. A passes xicotetes, però fermes. I per a nosaltres, tenir una pàgina a internet i presència a les xarxes socials, ha estat una forma d’arribar a moltes més persones.
Apartats de la revista.
El primer és dir que en tots els números de Saó hi ha el que nosaltres denominem el «Quadern»: són vint pàgines en les quals s’analitza un tema concret, amb cinc articles escrits per persones especialistes en la matèria. I n’hem fet sobre temes molt diversos: l’avortament, els parcs naturals al País Valencià, la Dana (cinc quaderns), Espanya contra el PV, la música al PV, Antoni Ferrando, Maria Beneyto, Cultura al PV… Cada mes apareix una entrevista a un personatge, seccions fixes com la Plaça de l’Església, ressenyes literàries, cinema, teatre, economia, ciència…
Crítiques a la revista.
Crec que ja ho he dit abans: una crítica que hem sentit en més d’una ocasió és que per a un sector de la societat valenciana som massa d’un cantó. I per a altres sectors, som massa… Saó és Saó, amb les coses bones i les no tan bones. Això sí, mai no hem volgut allunyar-nos del camí i els objectius amb els quals vam veure la llum pels volts del 1976. Les crítiques, que sempre són ben rebudes si ens arriben, les analitzem i, si cal, adoptem els canvis necessaris. Sempre hem tingut, i tenim, les portes i les finestres obertes.
Si consideren que alguna és encertada, ho tenen en compte?
He contestat a la resposta anterior. I em referme: totes les crítiques que ens arriben, les analitzem, i si cal, modifiquem.
Tenen en compte fer canvis si ho consideren convenient?
Anualment, a finals de desembre, fem una reunió monogràfica per a analitzar l’any i proposar els canvis que pensem, i podem, seran bons per als lectors i lectores de Saó. Enguany tindrem una pàgina nova dedicada a la cuina de Vicent Mengual, un mag que, amb els productes de proximitat, de vegades sense eixir de la Vall de Laguar, aconsegueix plats meravellosos.
Ha estat positiva l’aparició de la revista en línia, a internet?
Sempre ho ha estat, i sempre l’hi estarà. El nostre objectiu és arribar al nombre més gran de persones possibles. Perquè pensem que Saó és bona per a les persones i per al País. Com més lectors i lectores tinguem, millor per a la llibertat, la llengua i la cultura.
Què ha significat Vicent Boscà per a Saó?
Un treballador més. Vaig assumir la direcció quan Emili Marín s’ho va deixar. Era el mes de gener de l’any 2010. I jo continue pensant el mateix: hem de sumar, i jo un més, per a fer Saó i saó. He intentat aportar tot el treball i visió dels mitjans de comunicació que tinc i sempre obert a rebre i donar. La presència a Internet ha estat un objectiu fonamental. I en això estem.
De quina manera ha incidit el govern valencià de dretes cada vegada més radicalitzat per a la revista?
Els governs del PP han estat molts i molt diversos. Jo recorde quan va haver-hi consellers de cultura que estaven molt a prop de Saó. Ja sé que sembla mentida, però així va ser: des de Tarancon a Villalonga. És cert que els anys següents del PP a la Generalitat, es van radicalitzar molt i la llengua va ser menyspreada i perseguida. Després del govern del Botànic, amb l’arribada de la dreta extrema de Mazón amb la complicitat de VOX, simplement hem estat ignorats, ens van enviar a l’ostracisme de la seua ignorància i en dos anys no hem tingut, posem per cas, ni un centímetre de publicitat ni a la revista ni a la pàgina web. Per a Saó ha estat molt més fàcil entrevistar el Molt Honorable president de la Generalitat Catalana que al de la valenciana.
Com és el lector de Saó?
Em permetràs que diga que les lectores i els lectors de Saó són persones intel·ligents, cultes, que estimen la seua terra, la seua llengua, la seua cultura, que estan compromeses amb el present i el futur, que estimen i respecten la llibertat. Així me’ls imagine.
