Rosanna Martínez (El Camp de Mirra, Alacant, 1973) és diplomada en Magisteri, amb especialitat en Música i Educació Primària per la Universitat d’Alacant i graduada en Llengua i Literatura Catalanes per la UOC. Mestra de Primària al CEIP Mare de Déu de Gràcia de Biar, forma part de la Unitat per a l’Educació Multilingüe de la Universitat d’Alacant i de la Coordinadora de l’Alcoià i el Comtat pel valencià. Ha col·laborat en diverses edicions de les Jornades de Sociolingüística d’Alcoi. Des de juny de 2025 és presidenta d’Escola Valenciana, des d’on treballa per enfortir i “escampar el valencià pertot arreu” i “plantar cara a un govern que vol fragmentar-nos i accelerar la substitució lingüística”.
Per què sou mestra?
La resposta no és en absolut fàcil. Enguany farà 30 anys que treballe com a mestra de Primària quasi ininterrompudament. Quan vaig estudiar Magisteri, pensava que era una opció ràpida i segura. Estudiar una carrera és el que s’esperava de mi a casa. Després, buscar un treball per a tenir una vida estable. Durant la carrera, vaig aprendre coses molt interessants, especialment les relacionades amb el valencià i la seua didàctica. Des que vaig començar a treballar, m’he sentit a gust, sobretot amb els meus alumnes. L’ensenyament no és una tasca monòtona, sinó complexa, diversa, estimulant i sorprenent. Cada any tot és diferent i això m’agrada. Per això encara soc mestra.
Què és Escola Valenciana?
L’entitat més meravellosa que conec. Formada per gent que s’estima moltíssim el valencià i que treballa per encomanar este amor a la societat. Un dels seus objectius és escampar el valencià pertot arreu. Els seus projectes consisteixen a crear espais immersius en valencià i a oferir oportunitats d’interacció en els àmbits educatiu i social. Espais que es plantegen des d’una òptica reivindicativa i, alhora, festiva i alegre, com les Trobades, La Gira i moltes altres activitats. Treballem pel valencià amb fermesa, alegria i orgull.
Per què vau entrar en Escola Valenciana?
Sempre he sentit una atracció especial pel valencià. Soc d’un poble valencianoparlant i tota la meua família és valencianoparlant. Però a les meues germanes i a mi ens van educar en castellà. Ningú del poble ens parlava en valencià. No ho entenia. Jo volia parlar com els altres valencians perquè sentia que el valencià era un orgull a exhibir, no una vergonya a amagar. Quan vaig començar Magisteri, vaig saber per què hi havia tants comportaments de menyspreu al valencià. També vaig conèixer models de dignitat lingüística: mestres i alumnes que reivindicaven el dret a usar el valencià en tots els àmbits, gent que organitzava les Trobades pel valencià. Eren els meus referents. Primer, participava anualment en els tallers de les Trobades; després, com a mare; al final, com a membre de la Coordinadora de l’Alcoià i El Comtat i, ara, en la Junta Directiva.
Com és que cada cop hi ha més dones en la Junta Directiva?
Potser Alexandra ha trencat un sostre de vidre i ha obert camins amb el seu treball monumental i amb el seu exemple i confiança. Em vaig presentar a la presidència perquè Alexandra va confiar en mi, com confiava en totes les dones de la directiva anterior. Totes les dones que hi ha al capdavant dels diferents projectes són un exemple per a moltes altres dones. Però també hi ha homes admirables en Escola Valenciana, però és important que no s’haja perpetuat el predomini masculí.
On estan les Seus?
La principal, a Benicalap (València). També n’hi ha a Alacant i a Castelló, i a les diferents comarques.
Quina és l’estructura d’Escola Valenciana?
És una federació d’associacions per la llengua que s’estructura des d’una base comarcal, encara que comptem també amb associacions locals, com La Gola de Guardamar. Totes les associacions federades (coordinadores) són entitats diferents que treballen per revitalitzar el valencià a la seua manera. Tenen els seus propis estatuts i forma de funcionar. Òbviament, tenim punts en comú, com són les Trobades i altres projectes.
És una estructura democràtica, perquè les decisions es prenen en les juntes: reunions mensuals on participen representants de totes les coordinadores. També tenim reunions de comissions i d’equip per a tractar assumptes de rellevància. Qualsevol membre de la Junta pot presentar candidatura a la presidència i també oferir-se a liderar projectes pel valencià.
Qui pot formar part d’Escola Valenciana?
Qualsevol persona que s’estime el valencià i hi col·labore per reivindicar-ne el seu ús. Fent-se soci, formant part d’alguna de les entitats federades o participant en l’organització de qualsevol dels nostres projectes pel valencià. O en totes tres.
Quines fites històriques presenta Escola Valenciana?
El primer gran moment van ser les primeres trobades i la instauració d’Escola Valenciana – Federacions d’Associacions per la Llengua, el 1990. Va penetrar en la societat valenciana per la porta gran després de l’organització d’unes trobades que reivindicaven l’ús del valencià en l’ensenyament amb una afluència massiva de mestres i famílies.
Un altre moment clau va ser la realització del I Congrés d’Escola Valenciana el 1993, deu anys després d’haver-se promulgat la Llei d’Ús i Ensenyament. Hi vam teixir vincles amb el món universitari. A més de la reivindicació del valencià, el compromís era oferir la millor educació possible de la mà de pedagogs i investigadors de prestigi, com ara convidar Jim Cummins. La creació de les UEMs va ser un altre moment clau del compromís entre universitats i Escola. I finalment, la consolidació d’Escola Valenciana com una entitat gegant, amb una diversitat admirable de projectes que reivindiquen el valencià, el feminisme, l’ecologisme i la justícia social i lingüística.
Per què creieu que, després de tants anys de normalització lingüística i d’empenta per la llengua, continuem perdent espais?
Dubte molt que portem anys de normalització lingüística, almenys al País Valencià. Si els diferents governs hagueren fet una política lingüística real de normalització, no haurien calgut ni Escola Valenciana, ni Acció Cultural del País Valencià, ni Plataforma per la Llengua ni cap altra entitat. Amb tot, la pregunta és difícil de resumir.
Certament, gràcies a l’aprovació de la Llei d’Ús, a les entitats valencianistes i als valencians que no han deixat d’usar la seua llengua, un sector de la societat ha normalitzat àmbits que abans eren impensables o molt inusuals: l’ensenyament, la presència en la televisió o la música, per exemple. Després de molts anys de treball s’han despenalitzat certs espais, però son insuficients, perquè hi ha factors molt potents de substitució lingüística.
Hi ha la política estatal, que blinda el coneixement obligatori del castellà mentre que deixa les altres llengües en la indefinició i la indefensió. Els valencians tenim només el dret a parlar el valencià, no pas l’obligació. Així no podem fer vida plena en valencià al País Valencià. Aquesta situació reforça la creença que tenim una llengua auxiliar, que parlar-la no és tan important, que hem de saber bé el castellà, que hem de ser educats i canviar al castellà… En fi, que no passa res si trepitgen els nostres drets cada dia.
Durant més de quaranta anys des de la Llei d’Ús i Ensenyament, hem normalitzat les agressions lingüístiques. Amb aquesta mentalitat de naturalització de la injustícia, ens enfrontem a una expansió brutal i rapidíssima del castellà i de l’anglès pertot arreu. No tenim eines mentals ni legals per enfrontar-nos-hi. Ni nosaltres ni la resta de territoris de parla catalana. Per això avança la substitució lingüística malgrat els petits, però importants, espais que havíem guanyat.
Què necessitem per tal de revertir-ne la situació?
Voluntat cívica i política. La voluntat política del Govern valencià és accelerar la substitució lingüística. Les úniques solucions arriben de la societat civil.
El primer pas seria saber que tenim un problema, sensibilitzar-nos sobre la nostra situació sociolingüística. Fent un paral·lelisme amb el canvi climàtic, necessitem saber què n’hi ha i quines en són les causes.
Després, establir un pla d’actuació. És fonamental facilitar l’aprenentatge del valencià, per això és indispensable canviar hàbits individuals com la convergència sistemàtica al castellà. Si parlem en castellà a qui parle en castellà, no el deixem aprendre; mentre que nosaltres renunciem a parlar-lo sistemàticament i massivament.
A continuació, recuperar espais en valencià: divertir-nos, estudiar, treballar, llegir… No hem de renunciar al valencià, a fer ús del nostre dret a ser valencians.
Per últim, organitzar-nos. No és el mateix que una persona vulga exercir el dret de mantenir el valencià en un gran espai comercial que ho vulguen cinquanta persones eixe mateix dia i en eixe mateix espai. Necessitem sentir que no estem sols.
Des de l’arribada del PP i VOX al poder al País valencià, Escola Valenciana està travessant un desert en l’ús de la llengua i en els àmbits social i cultural. Què podria contar-nos?
Ara mateix, les relacions són escasses, encara que nosaltres mantenim la voluntat de dialogar amb totes les institucions governamentals, cíviques i polítiques que calga.
Realment, els Governs que han passat per la Generalitat Valenciana s’han preocupat per la llengua i per afavorir una escola on el valencià fos la llengua vehicular?
En algun moment, sí que hi ha hagut preocupació i voluntat, i avanços molt importants. Però mai s’ha arribat a generalitzar l’ensenyament del valencià en tot el territori. Les antigues “línies en valencià” en van ser un exemple. S’hi va aconseguir canviar la percepció que es tenia del valencià com a llengua de cultura i de prestigi. L’ensenyament en valencià va ser un model d’èxit irrefutable. Hauria d’haver-se blindat i que el govern haguera incidit en el seu èxit pedagògic per tal d’atraure més famílies i crear més línies. Però no ho va fer i el preu ha estat la desaparició de les línies d’ensenyament en valencià.
La bona voluntat d’equilibrar el desnivell de competència lingüística va topar amb l’hostilitat dels grups ideològics que ja coneixem. I ara tenim el panorama que tenim. En resum, ha fallat la fermesa a l’hora de defendre el model que desitgem o l’estratègia per crear-ne un de nou.
Què han fet els Governs valencians per aconseguir que el complex d’inferioritat dels valencians envers la llengua pròpia s’anul·lés?
Poc o res. S’ha avançat despenalitzant espais d’ús, però no s’han fet campanyes per transformar les actituds i les creences que ens destrueixen. No és fàcil, però tenim molts exemples que confirmen que els canvis són possibles.
El treball mental és hi imprescindible: calen campanyes de sensibilització per trencar la creença que som parlants de segona. No recorde campanyes institucionals per mantenir la llengua, per reafirmar la unitat lingüística, per posar en evidència els agressors lingüístics i encoratjar-nos a defensar el valencià, per contrarestar la gran barbaritat de dir que imposen el valencià.
Quins objectius es planteja Escola Valenciana a causa de la situació actual?
Oferir activitats en valencià molt diverses, escampar el valencià en tots els àmbits possibles i arribar a la màxima quantitat de gent. L’àmbit educatiu i el juvenil són especialment importants.
També proporcionar espais immersius amb oportunitats d’interacció en valencià a través del voluntariat lingüístic, que enguany complirà vint anys. Hi posem en contacte gent que vol aprendre valencià amb gent que vol compartir-ne i facilitar-ne el seu aprenentatge.
Així mateix, volem sensibilitzar la societat de la situació del valencià, denunciar el tracte institucional injust que rebem els valencians i proporcionar ajuda, especialment en les nombroses queixes que hem rebut després de l’aplicació de la Llei Rovira d’extinció progressiva del valencià.
En definitiva, el nostre objectiu és treballar pel valencià i plantar cara a un govern que vol fragmentar-nos i accelerar la substitució lingüística.
Què podem fer des de la societat civil?
Pot tindre la solució. Primer, recuperant els espais que estan debilitant-se des de dos nivells. El primer és fonamental: la nostra ment. Pensem en el domini lingüístic que tenim del castellà i del valencià. Que siga molt major en castellà que no pas en valencià no és casualitat, sinó causalitat. És part del procés de substitució, però podem redreçar-ho. Hem de recuperar i enfortir l’espai i el domini mental en valencià. Podem fer-ho i és molt important. Fem-ho tot en valencià i busquem aliances. Donem suport a entitats que defensen la llengua i organitzem-nos. La nostra llengua és la nostra cultura, som nosaltres i, per tant, nosaltres els qui l’hem de defensar.
