Reproducció del capítol sobre cultura popular i associacionisme publicat a l‘Informe anual sobre l’estat de la cultura i de les arts a Catalunya 2024, publicat pel Consell Nacional de la Cultura i les Arts.
Es fa difícil valorar l’evolució de l’associacionisme i la cultura popular al llarg del 2024. Una mirada supèrflua suggereix que la tendència és positiva: les federacions guanyen associats, les activitats tenen més ressò mediàtic, els municipis dediquen més projectes a promoure el patrimoni immaterial i cada vegada es presenten més tesis doctorals sobre cultura popular. Però aquesta trajectòria positiva coincideix amb grans amenaces: la coneguda precarietat econòmica i patrimonial, la imparable pressió burocràtica de les administracions i la incapacitat de l’associacionisme per adaptar-se de manera prou àgil als grans canvis que està experimentant la societat catalana.
En la compareixença per fixar les directrius de la legislatura, la consellera Sònia Hernández va prometre la renovació del Pla d’Equipaments Culturals (2025-2035), majors partides pressupostàries per a projectes de cultura comunitària i transformació social i l’establiment d’una xarxa de residències de creació. En l’àmbit estrictament patrimonial, la consellera va anunciar l’actualització de l’Inventari del Patrimoni Festiu i Etnològic de Catalunya, la consolidació de l’Obrador d’Arrel de la Fira Mediterrània i del Pla d’Impuls a la Dansa d’Arrel, l’arrencada del Pla d’Impuls a la Música d’Arrel i la digitalització de la Fonoteca de Catalunya. Des del 17 de setembre, la gestora cultural Carol Duran és la màxima responsable de la Direcció General de Cultura Popular i Associacionisme Cultural.
Tendències
Federacions
La creixent federació de les entitats de cultura popular és un dels fenòmens més importants i alhora desapercebuts que s’està produint. L’Estadística del tercer sector cultural de Catalunya 2009 indica quehi havia a Catalunya 2.479 entitats federades. Quinze anys més, segons dades de l’Ens de l’Associacionisme Cultural Català (ENS), les federacions del Consell de l’Associacionisme Cultural Català estan conformades per un mínim de 3.860 entitats—és a dir, que en l’estimació més modesta, s’ha produït un augment del 55% d’entitats federades.
Aquest augment no s’ha correspost amb un augment significatiu dels pressupostos públics destinats a les federacions, que en permetiAquest augment no s’ha correspost amb un augment significatiu dels pressupostos públics destinats a les federacions, que en permetiAquest augment no s’ha correspost amb un augment significatiu dels pressupostos públics destinats a les federacions, que en permeti la completa professionalització, ni en un millor reconeixement jurídic en lleis que actualment s’estan tramitant. Els responsables públics no estan comprenent el potencial de les federacions com a eina de cohesió, impuls i renovació de l’associacionisme.
Cultura Comunitària
És el concepte de moda en les àrees de Cultura de les principals administracions catalanes. La seva aparició obliga a plantejar-se què amaga la nova nomenclatura. En la convocatòria que fa de línies de subvenció, la Generalitat especifica que «els projectes de cultura comunitària han de ser pràctiques culturals o artístiques que involucrin agents i comunitats en processos col·laboratius i que s’articulin des de la participació i la cocreació. Han de treballar per la inclusió, incloure i gestionar la diversitat i proposar la participació activa i l’apoderament de les persones. Cal posar en valor sabers arrelats en el territori i generar xarxes fortes i sostingudes en el temps.Han de treballar per la inclusió, incloure i gestionar la diversitat i proposar la participació activa i l’apoderament de les persones. Cal posar en valor sabers arrelats en el territori i generar xarxes fortes i sostingudes en el temps.»
La lectura literal d’aquest paràgraf invita a pensar que, amb el sintagma «cultura comunitària», el Departament de Cultura està assumint una lògica basada en l’assistencialisme, semblant a l’aplicada en el sector social. De manera implícita, el nou concepte és un atac subtil contra la línia de flotació de l’associacionisme clàssic, basat en l’autogestió i la prestació de serveis als propis associats (no pas a tercers). El nou concepte, en canvi, convida a involucrar comunitats en processos col·laboratius i treballar per la participació activa. Des d’aquesta òptica, la gent ja no és un actor, sinó un agent.
El dossier central del Canemàs 27, dirigit per l’antropòloga Rosa M. Canela, apunta eines efectives per fomentar una cultura comunitària stricto sensu. Atès que a Catalunya ja són majoria les persones que es defineixen com a no religioses (51,3%), un dels àmbits on hi ha més camp per recórrer és el foment de cerimònies laiques. Malgrat la seva densitat i capil·laritat, les entitats rarament participen en els ritus de pas —naixements, matrimonis, defuncions…—. Fer convergir l’àmbit privat i el comunitari és necessari perquè l’associacionisme trenqui les dinàmiques endogàmiques i sigui més útil socialment.
Drets Culturals
La necessitat de garantir Drets Culturals ja no és motiu de debat entre les administracions públiques. El 2024 s’ha presentat l’avantprojecte de Llei de Drets Culturals de la Generalitat de Catalunya (abril) i el «Pla estratègic Cultura 311+. Pla de Drets Culturals de la Diputació de Barcelona» (desembre). La mirada que guia els dos redactats—un provisional, l’altre ja definitiu—és similar. Hi tenen molt pes les indústries culturals i els equipaments públics, i, en canvi pràcticament s’obvien les polítiques a favor dels col·lectius de cultura popular i l’associacionisme cultural.
El gruix de les mesures concebudes pel Departament de Cultura i la DIBA estan adreçades a Ajuntaments i professionals. De facto, l’associacionisme és reconegut com un actor cultural secundari. En lloc de preveure mesures perquè les associacions guanyin autonomia (cessió d’equipaments públics, facilitats per fer ús del carrer, avantatges tributaris, llei de mecenatge, simplificació administrativa), s’estableixen quins mecanismes i directius han de seguir les entitats per ser mereixedores de certes prerrogatives.
En la línia de la Llei de Foment de l’Associacionisme, aprovada el 2023, l’avantprojecte de Llei de Drets Culturals institucionalitza encara més la vida cultural de les entitats. Segons el text provisional, si l’equipament d’una entitat compta amb suport públic, aquest passa a formar part del Sistema Cultural Català, i en conseqüència—entre altres requisits—ha d’elaborar de Plans de Promoció i Garantia de Drets Culturals (avaluables per un sistema d’indicadors) i la implementació de projectes educatius i socials. Cada tràmit que afegeixen les administracions és un incentiu perquè els socis d’una entitat renunciïn a formar part de la Junta Directiva. De seguida s’endevina el caràcter contraproduent d’aquestes mesures. Tot el temps que els activistes i gestors culturals dediquen a demostrar que fan bé la feina és un temps que perden a la pròpia dinamització cultural.
Religió i diversitat
Com gestionar el factor religiós en les festes populars és un dels debats recurrents. La reflexió entorn aquest tema ha estat especialment intensa durant el 2024. La iniciativa més ambiciosa ha estat les jornades ‘Cultura, festa i religió’, organitzades per l’Oficina d’Afers Religiosos de Barcelona—podeu llegir-ne la crònica al Canemàs 27. Els responsables polítics tenen pendent l’establiment d’unes directrius aplicables per a totes les confessions. En paral·lel, també s’ha d’abordar el debat sobre organigrames polítics. ¿És bo que existeixin àrees d’interculturalitat, que fomentin i visualitzin les cultures no hegemòniques o bé aquests departaments són en sí mateixos excloents, en apartar un segment de la ciutadania del circuit convencional?
Quant a la confessió catòlica, estan confluint dues tendències aparentment contradictòries. D’una banda, s’està produint una intensa secularització del patrimoni festiu. Les festes de Nadal són l’exemple més paradigmàtic, molta gent celebra el 25 de desembre o el 6 de gener sense pensar en el naixement de Jesús o l’adoració que en fan els Reis d’Orient. El mateix es pot de part de la massa social que conformen els pessebres vivents, els pastorets o els pessebres vivents. La sociològica Marta Rovira Martínez ho apunta a l’article «Tradicions culturals i religió» (Tornaveu, 17 de juny). Moltes expressions estan perdent el significat religiós.
És paradoxal, en aquest sentit, que Barcelona estigui apostant per la neutralitat religiosa en els carrers públics. El govern barceloní ha decidit no fer el pessebre de la plaça de Sant Jaume; en la mateixa línia, el gerent de l’Eix Comercial del Raval, Jordi Bordàs, va explicar que l’enllumenat de Nadal «vol fugir de qualsevol referència religiosa, per ser més inclusius amb totes les nacionalitats i religions».
Canvi climàtic
Les conseqüències de la crisi climàtica són del tot evidents, i aquest any s’han fet notar amb cruesa als Països Catalans. A Catalunya s’ha viscut una gran sequera i al País Valencià, la gota freda del 29 d’octubre, sumada a la negligent gestió del govern Mazón, va tenir unes conseqüències terribles. De manera tímida, els col·lectius de cultura popular estan prenent consciència que hauran de viure amb aquesta nova realitat.
Les diades castelleres cada cop més sovint s’han de celebrar sota un sol de justícia. Enguany s’ha publicat el llibre Castells: dificultat comparada i efectes del canvi climàtic (Cossetània) i, per part de la Càtedra d’Estudi del Fet Casteller, s’ha impulsat una recerca sobre com s’hauran d’adaptar les colles a la nova realitat climàtica.
Més enllà de mesures correctores, el conjunt de la societat catalana -inclòs l’associacionisme cultural— no ha fet una reflexió seriosa sobre les mesures que ha d’aplicar per reduir la petjada ecològica generada. Sí que s’ha de valorar, en aquest sentit, que l’avantprojecte del Patrimoni Cultural Català (desembre del 2023) hagi integrat mesures per mitigar i adaptar-se al canvi climàtic. En la mateixa línia, l’Ens de l’Associacionisme Cultural Català ha publicat recentment (març del 2025) la Declaració sobre la Salvaguarda del Patrimoni Cultural Immaterial per l’Acció Climàtica del Fòrum d’ONGs de la UNESCO.
Seus socials / Cases de la Festa
Els dos factors principals que promouen la precarietat de les associacions son els tràmits administratius (que suposen la contractació de professionals remunerats) i l’encariment del preu del sol, que impossibilita la compra (o fins i tot el lloguer) d’una seu social pròpia. Ara que molts Ajuntaments estan apostant per fer espais expositius de la imatgeria festiva, és recomanable que els mateixos equipaments esdevinguin les seus de les entitats, i en conseqüència, llocs de dinamització de la cultura popular.
El dossier ‘Cases de la Festa’, dirigit per Lluís Bellas (Canemàs 28), posa de manifest les grans potencialitats que tenen aquests equipaments. En paral·lel, considerant la pauperització que sofreixen els nuclis històrics de molts pobles i ciutats de Catalunya, pot contemplar-se la cessió associativa d’equipaments municipals a llarg termini (25-50 anys), així com el desplegament de l’article 8 de la Llei 11/2022, del 29 de desembre, de millorament urbà, ambiental i social dels barris i les viles.
