Fèlix Martí i Ambel va morir aquest dimarts a Barcelona. El filòsof barceloní serà recordat sobretot com a fundador i president del Centre UNESCO de Catalunya (1984), a través del qual va promoure la internacionalització de la cultura catalana i va defensar la diversitat cultural contra els embats de la globalització. Una acció decidida que va testimoniar a l’autobiografia Diplomàtic sense estat: memòries (Proa, 2006). Martí també va ostentar la presidència de la Fundació Jaume Bofill, el Moviment Internacional d’Intel·lectuals Catòlics Pax Ramona i la Linguapax a la UNESCO, a més de participar en la fundació del PSC-Reagupament, liderat per Josep Pallach. Tota aquesta trajectòria el va fer mereixedor de la medalla UNESCO dels Drets Humans (1995), la Creu de Sant Jordi de la Generalitat (2002) i la Medalla d’Honor de Barcelona (2006), entre altres distincions.
Tot seguit, recuperem l’entrevista publicada la tardor de 1999 a la revista Via Fora!! Martí conversa amb Joan-Ramon Gordo i Marc Dueñas sobre relacions internacionals, la projecció exterior a Catalunya impulsada pel Centre UNESCO de Catalunya. També es parla extensament sobre la preparació del Fòrum Universal de les Culturals 2004, llavors en fase de conceptualització.
Entrevista de Joan Ramon-Gordo i Marc Dueñas
Fèlix Martí és una de les persones del sector no governamental català amb una experiència més dilatada, més fructífera i més coherent. La seva visió de les realitats local i internacional és alhora profunda i equilibrada. Des de la direcció del Centre UNESCO de Catalunya ha impulsat multitud de projectes en les àrees de competència de la UNESCO (l’educació, la ciència, la cultura i la comunicació), sempre amb l’objectiu de contribuir a la pau i a la convivència internacionals.
Amb aquesta entrevista, VIA FORA!! vol contribuir al reconeixement de la feina feta pel Centre UNESCO de Catalunya durant els seus primers quinze anys d’existència.
Per començar, podries oferir-nos una visió de conjunt de la teva trajectòria personal fins al present?
Crec que en la meva trajectòria hi destaquen dues dimensions principals i complementàries, la intel·lectual i la política. La meva formació intel·lectual és de base filosòfica, i he reflexionat especialment sobre els nacionalismes i sobre la qüestió religiosa; com a activitat més acadèmica també he treballat en el camp dels estudis de futur (future studies). En el vessant polític, soc un activista en el camp no governamental o dels moviments cívics (especialment en temes de drets humans i de drets dels pobles). A més hi ha un tret que confereix un caire singular a la meva trajectòria: l’orientació vers la vida internacional. En realitat, vaig començar dirigint l’organització no governamental Pax Romana MIIC (Moviment Internacional d’Intel·lectuals Catòlics), durant el període 19751983.
A partir de 1984 he estat dirigint el Centre UNESCO de Catalunya: aquest any 1999 n’ha fet quinze anys. Des d’aleshores he anat centrant les meves activitats en tres grans temes: en primer lloc, la promoció i defensa dels drets humans; en segon lloc, el diàleg entre religions, sobre el qual el Centre UNESCO de Catalunya va convocar la reunió sobre La contribució de les religions a la cultura de la pau (Barcelona, desembre de 1994), del que va sorgir-ne una declaració pionera, elaborada i signada per representants de les grans religions del món; i els drets lingüístics. Pel que fa a aquest últim tema, des de 1994 dirigeixo el programa internacional Linguapax de la UNESCO, que té com a objectiu la promoció de la cultura de la pau a través de la valoració de la diversitat lingüística i de l’educació plurilingüe, així com protegir el patrimoni lingüístic mundial (més de 6.000 llengües).
Quina valoració en fas de la feina feta pel Centre UNESCO de Catalunya en els seus 15 anys de vida?
El Centre UNESCO de Catalunya és l’ONG més important del món des del punt de vista de la seva col·laboració amb la UNESCO internacional, institució que forma part del sistema Nacions Unides. Hem tingut un gran interès a —i hem aconseguit— ajudar la UNESCO a realitzar el seu programa internacional en aspectes clau, com ara les llengües, les religions, i alguns aspectes dels drets humans… En aquest sentit, el balanç és molt favorable, perquè ens hem convertit en una institució de referència a nivell mundial pel que fa a la col·laboració amb la UNESCO internacional.
Quin tipus de relacions manté el Centre UNESCO de Catalunya amb la UNESCO?
El Centre UNESCO de Catalunya té relacions oficials amb la seu central de la UNESCO, a París. Però es tracta de relacions tècniques, no polítiques: la UNESCO només manté relacions polítiques amb els estats membres. Per tant, en el nostre cas és l’Estat espanyol qui hi estableix relacions polítiques, que són canalitzades a través de dues instàncies: una ambaixada que cada estat té a la UNESCO, que es concreta en una delegació permanent de tres diplomàtics espanyols a París. Una de les coses que demanem de cara el futur és que Catalunya pugui nomenar un d’aquests tres diplomàtics fixos, a proposta de la Generalitat; i una comissió tècnica ministerial que té la seva seu a Madrid. Precisament en aquests moments estem negociant que —per indicació del Parlament de Catalunya— es pugui crear una comissió similar en l’àmbit de cultura catalana.
S’ha de dir que les relacions que hi ha entre la cultura catalana i la UNESCO són comparables a les dels països (que hi mantenen relacions) més dinàmics. És a dir, la quantitat d’iniciatives que es fan des de Catalunya en relació amb la UNESCO és altíssima. Hi ha una bona xarxa d’associacions UNESCO, i una notable xarxa de càtedres UNESCO —Catalunya és el país que té més càtedres UNESCO—, hi ha biblioteques associades i moltes entitats culturals que tenen relació amb la UNESCO. Per tant, hi ha un fort desequilibri entre les relacions reals que genera Catalunya i les relacions polítiques, que estan molt mediatitzades pel govern de l’estat central. Per això demanem aquestes reformes institucionals; de moment, les negociacions sobre aquestes reformes ja estan en marxa.
Quin és l’estat actual de les relacions del Centre amb les estructures de representació de l’Estat espanyol amb la UNESCO?
En general les relacions són bones, però difícils, en el sentit que les autoritats de l’Estat reconeixen que la cultura catalana no pot quedar al marge de la vida de la UNESCO i, per tant, fan un cert esforç… El problema és que encara hi ha llocs de decisió on nosaltres som totalment absents. I si es vol posar la capacitat de decisió de Catalunya al nivell de la seva capacitat de realització, cal canviar la composició dels òrgans de representació espanyols davant la UNESCO (tant la delegació permanent de París com la comissió tècnica de Madrid). Això s’està començant a fer, però poc a poc, segurament perquè a l’actual govern central li costa acceptar el caràcter multinacional de l’Estat espanyol.
En algunes ocasions el Centre UNESCO de Catalunya s’ha vist involucrat en situacions poc amables per part de l’Estat espanyol. Només un exemple: jo soc president del Comitè Assessor per a la Diversitat Lingüística i l’Educació Plurilingüe del programa Linguapax, que és una estructura oficial de la UNESCO, d’àmbit internacional, que promou una activitat important en matèria de pluralisme lingüístic. Doncs bé: per crear aquest comitè la UNESCO va demanar a tots els estats membres que presentessin candidats i, davant la nostra sorpresa, l’Estat espanyol no va presentar la meva candidatura, tot i que jo havia estat el creador d’aquesta iniciativa internacional. Afortunadament, ho vam saber a temps i vam aconseguir que la meva candidatura la presentés un altre país, Islàndia. Finalment, doncs, vaig acabar sent nomenat membre d’aquest comitè per amabilitat d’Islàndia. Un cop reunit el comitè vaig ser-ne elegit president per votació de tots els seus membres.
Això va succeir ara fa mig any. Aquesta anècdota il·lustra que l’Estat espanyol no és prou sensible a la presència de catalans en aquests organismes internacionals. Malgrat que hi ha un procés d’obertura que ha fet possible començar a parlar d’aquestes qüestions, també hi ha moments en què al govern espanyol li costa acceptar i assimilar una concepció pluricultural de l’Estat.
El fet que un català hagi estat director general de la UNESCO durant els anys noranta, ha suposat algun tipus d’avantatge per al Centre?
No especialment. Abans de Federico Mayor teníem molt bones relacions amb el seu predecessor. Ara bé, és evident que quan ell anava pel El fet que un català hagi estat director general de la UNESCO durant els anys noranta, ha suposat algun tipus d’avantatge per al Centre? No especialment. Abans de Federico Mayor teníem molt bones relacions amb el seu predecessor. Ara bé, és evident que quan ell anava pelmón i deia que era català, això projectava una determinada imatge… Les relacions estructurals, tècniques, s’han produït amb independència de la nacionalitat del seu director general.
En les activitats que desenvolupa a Catalunya, quina és la principal funció del Centre?
Ens hem convertit en una central de serveis que utilitza tothom. Nosaltres assessorem a universitats, a entitats, a periodistes… Fem d’intermediaris entre la societat catalana i la UNESCO. De fet, nosaltres prestem serveis sistemàtics a les tres xarxes que existeixen a nivell de Catalunya: les associacions UNESCO, les biblioteques associades a la UNESCO i les escoles associades a la UNESCO.
Cada associació s’ha especialitzat en un tema concret. Els de Barcelona en cultura catalana, els de Manresa en cooperació internacional, els de la Costa Brava en protecció del medi ambient, els d’Alcoi en diversos aspectes de patrimoni cultural. Nosaltres som central de serveis, traduïm llibres i documents de la UNESCO i els distribuïm entre aquestes entitats, que reunim regularment.
Què són les càtedres UNESCO?
Es tracta d’un invent de Federico Mayor i consisteix en un conveni entre una universitat concreta i la UNESCO de París per crear una línia d’activitat universitària. A Catalunya n’hi ha vuit: de tecnologia i desenvolupament sostenible (UPC), de pau i drets humans (UAB), de desenvolupament humà sostenible i equitat (Universitat deVic), de mètodes numèrics en enginyeria (UPC), etcètera. Nosaltres prestem serveis a tothom que ens ho demana, de manera sistemàtica o no. En el cas de les càtedres, les universitats disposen de prou recursos i autonomia i, per tant, es relacionen directament amb la UNESCO de París; però, si ens ho demanen, nosaltres els facilitem aquesta relació i els donem suport.
Si haguessis d’esmentar un resultat important de la feina d’intermediació del Centre, entre la UNESCO i la societat catalana, quin seria?
La nostra contribució específica en el camp cultural ha consistit a familiaritzar la comunitat cultural catalana amb els grans temes de l’agenda internacional. Per exemple, quan hi ha grans reunions internacionals —sobre els drets humans, el desenvolupament, el medi ambient, l’habitatge…— sempre hem intentat que hi hagi presència catalana. Així, hem prestat el servei d’obrir la cultura catalana, de manera que es normalitzi la presència de catalans als fòrums internacionals.
En la mateixa direcció, publiquem en català documents de referència de la cultura actual de la UNESCO i/o del sistema de les Nacions Unides, com l’Informe mundial sobre el desenvolupament humà, que cada any elabora el Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament (PNUD). També publiquem cada any L’Estat del Món, versió catalana de l’informe anual del Worldwatch Institute sobre el progrés cap a una societat sostenible, així com Signes vitals, versió catalana de l’informe anual del mateix institut sobre les tendències que configuren el nostre futur. Creiem que és una contribució important que hi hagi en català llibres de referència de caràcter internacional; és un intent d’aconseguir que la cultura catalanano estigui al marge del debat sobre les qüestions internacionals més rellevants
A banda d’aquesta tasca d’intermediació, quina mena d’iniciatives pren el Centre UNESCO de Catalunya?
La traducció al català d’aquests documents que acabo d’esmentar ha estat iniciativa nostra. Nosaltres creiem que si Catalunya vol arribar a ser alguna cosa en el futur, ha d’entrar en els circuits internacionals i ha d’estar present en els grans debats que es fan avui dia. Per la qual cosa si els catalans no coneixen aquests documents quedem al marge de les grans discussions que s’estan duent a terme actualment.
També donem suport a l’estructuració del món de les ONG de Catalunya i hem contribuït a la creació de les federacions d’àmbit concret (les federacions catalanes d’ONG per al desenvolupament, pels drets humans, per la pau, així com la d’Organitzacions Catalanes Internacionalment Reconegudes, FOCIR).
Quines són les fonts de finançament del Centre?
Bàsicament, provenen de la Generalitat de Catalunya, per mitjà d’un acord anual del Parlament de Catalunya, així com de les aportacions de les set fundacions que van constituir el Centre UNESCO de Catalunya l’any 1984 (les fundacions Catalunya, Congrés de Cultura Catalana, Enciclopèdia Catalana, Jaume Bofill, Joan Miró, per la Pau i Roca Galès), i que formen part de la junta de l’associació. Altres ingressos provenen dels contractes de serveis amb la UNESCO i altres institucions públiques o privades.
En els últims anys has participat en dos fòrums molt diferents: el Fòrum Universal de les Cultures – Barcelona 2004, i el Fòrum Català per Repensar la Societat. Quin és el teu parer sobre el camí que han recorregut?
El Fòrum 2004 és una idea magnífica, perquè aposta per convidar a uns actors socials i polítics —que podríem anomenar pobles i cultures— en una perspectiva global. Fins ara el sistema internacional s’ha basat sobretot en xarxes formades per estats (com l’ONU, FUNESCO, etcètera), però això s’està revelant insuficient, perquè els estats són massa petits per a determinades coses i massa grans per a unes altres. A més, hi ha actors que reclamen el seu lloc en l’escena internacional, com les comunitats lingüístiques i culturals. Per tant, la idea de convocar les cultures del món per fer un estudi del present i del futur de la humanitat és una idea molt positiva.
El que és molt interessant és que les qüestions al voltant de les quals s’estructura aquesta convocatòria de Barcelona són tres qüestions molt importants com són, en primer lloc, la pau, en segon lloc la sostenibilitat i, en tercer lloc, les relacions entre les cultures, l’expressió de la diversitat cultural (i també la celebració de la diversitat cultural, diversitat que havia quedat amagada sota les estructures dels estats).
La convocatòria de Barcelona té aquestes característiques innovadores, interessants. De fet, és molt complex organitzar un esdeveniment així, però hi ha algunes pistes que indiquen cap a on cal enfocar-lo. Per exemple, una pista importantíssima és el món no governamental, les ONG; una altra és el món de les universitats i de la cultura organitzada; i el món de les religions n’és una altra.
La proposta de Barcelona per organitzar aquest fòrum va ser aprovada per unanimitat per la UNESCO en la seva conferència general de l’any 1997. El que ha passat és que en aquests dos anys hi ha hagut grans dificultats per definir el projecte Barcelona 2004 i a hores d’ara encara està ple d’incerteses. La relació entre les tres administracions públiques que integren el consorci que gestiona el Fòrum (local, autonòmica i estatal) ha presentat moltes dificultats, sobretot també perquè no hi ha precedents d’un esdeveniment d’aquesta mena. Jo crec que estem una mica endarrerits en aquest procés i que caldria córrer molt per tenir elaborada la definició del projecte durant l’any 2000. Per tant, pot dir-se que en tinc una opinió molt positiva respecte a la idea i una mica crítica respecte a la nostra capacitat, fins ara, de definir el projecte d’una manera més clara.
En aquest sentit, quins suggeriments faries als responsables del projecte?
La ciutat de Barcelona, que és la protagonista principal de la idea, hauria de fer un plantejament valent i arriscat. Potser d’aquesta manera augmentaria la probabilitat que el projecte es pugui descontrolar, però si els polítics volen controlar-lo molt, temo que s’apagarà, i que finalment l’esdeveniment no tindrà vida. Crec que el Fòrum 2004 és una operació molt arriscada que requereix una gestió valenta i que no estigui sotmesa a les pors i a les precaucions de la vida política convencional. Si no hi ha un equip promotor que s’arrisqui a fer unes hipòtesis de treball noves, plenes d’aventura (en el sentit ampli de la paraula), això no sortirà. Jo el que desitjo és que els polítics deixin fer, per dir-ho així, als entusiastes, als capdavanters, que no vulguin garantir-ho tot, assegurar que tot cau dintre de l’ordre, perquè la gràcia d’aquest nou tipus de trobada és el fet de trencar els motlles antics. Si no hi ha capacitat de risc, de novetat i d’innovació, el projecte no funcionarà.
Tanmateix, hi ha molts factors en joc: a més dels interessos institucionals i de partit de les tres administracions que formen el consorci del Fòrum, també es parla sovint dels interessos dels promotors immobiliaris.
Jo estic en contra d’haver posat l’operació immobiliària per davant de la definició del Fòrum 2004. Primer hauríem d’haver dit què volem fer, i després ja veuríem si per fer això hem d’arreglar una part de Barcelona o dues o cap. Si el Fòrum 2004 es converteix en un pretext per una operació immobiliària, fracassarà del tot: no podem convocar a les cultures del món perquè nosaltres volem arreglar el problema del Besòs. Aquest és un plantejament equivocat. Més aviat hauríem de dir: «veniu, volem que parleu del que ens preocupa», i si per fer això cal arreglar l’àrea del Besòs, o fer arribar a la ciutat el tren d’alta velocitat, aleshores d’acord. Però si aquesta invitació es converteix en una excusa per interessos purament locals de Barcelona, la gent no vindrà perquè no s’ho creurà, perquè se sentiran instrumentalitzats. Jo estic radicalment en contra en que cada vegada que es parla del Fòrum 2004 el que aparegui en primer lloc siguin els problemes immobiliaris. És una política totalment equivocada. Els polítics haurien de nomenar uns animadors, uns agents culturals capaços de gestionar aquesta operació i donar-los un gran marge de confiança.
Entre els actors del Fòrum 2004 també s’ha parlat del mercat. Quin paper creus que han de jugar-hi les empreses?
Les empreses s’hi han d’implicar. Moltes empreses saben que en el món d’avui hi ha unes grans qüestions que cal arreglar: l’ecologia, la pau, el tema de les cultures… són temes emergents i que els afecten plenament. Si no es tracta bé el tema de la cultura txetxena tenim guerra a Txetxènia, si no es tracta bé el tema bosni tenim guerra a Bòsnia…
El que no s’ha de permetre és que les empreses defineixin el Fòrum. El que s’ha de fer és presentar un projecte ben estructurat que es pugui vendre a les empreses. Cada empresa disposa dels seus equips d’investigació i de treball, però des de Barcelona se’ls pot oferir una reflexió més àmplia sobre problemes molt generals que tenen a veure amb aquestes tres grans àrees (pau, sostenibilitat, diversitat cultural), que són àrees molt importants. Per tant, les empreses hi han de ser com a patrocinadors, però a partir d’un programa prèviament definit, que es pugui presentar com una proposta, i que hi juguin les empreses que hi vulguin jugar.
I l’associacionisme català, com podria participar-hi?
Hi hauria de ser al 100%. El problema de fons és que aquest esdeveniment es produeix en un context marcat per una realitat que és la cultura catalana, i per tant no podem convidar a dialogar a les cultures del món i amagar la cultura catalana. Hi ha de ser de manera absolutament oberta, descarada, com a aportació local i concreta. S’hauria d’evitar que les tensions entre les administracions provoquessin una mena d’autocensura de la cultura catalana i que aquesta no aparegués amb prou normalitat. Això també seria una equivocació. Tanmateix, la meva impressió crítica és que aquest procés tan complex està endarrerit, i que hem de córrer si volem ser-hi a temps.
Pel que fa al Fòrum Català per Repensar la Societat, un procés pensat i organitzat des del tercer sector, què en penses de la feina feta fins ara?
La meva impressió és que la intuïció que estem al final d’una època mundial, que cauen els antics paradigmes i que, per tant, hem de repensar a fons qüestions bàsiques de convivència i de projecte social i polític, és exemplar. Va ser una intuïció molt bona. Jo vaig valorar molt positivament aquesta crida i vaig fer una modesta aportació i he acompanyat el seu procés tant com he pogut. Però és un procés que encara no ha acabat.
De moment el que s’ha fet ha estat donar carta de ciutadania a les posicions de persones preocupades pels canvis en profunditat que tenen lloc a la nostra societat, i que a vegades encara no havien tingut l’ocasió d’aparèixer de manera atractiva, normal, davant de l’opinió pública (la premsa està molt al servei dels valors antiquats i encara dominants, els de l’statu quo). El Fòrum Català ha aconseguit trencar una mica això que anomenem «pensament únic», ja que ha recollit aportacions que desmenteixen i van més enllà del pensament únic, i això em sembla molt positiu.
Quins aspectes del Fòrum Català creus que són millorables?
No es podia demanar més, atès que es tracta d’una iniciativa modesta en el sentit que al darrere no hi ha, per sort, cap multinacional ni cap opció política concreta. L’únic que sento és que la repercussió de tot plegat en els mitjans de comunicació ha estat massa modesta. Per exemple, en matèria econòmica jo crec que estem tots molt preocupats pel neoliberalisme, aquesta concepció ideal que circula del sistema econòmic en què tots estem immersos. És un dogma totalment fictici, producte d’una sèrie de convencions, i això cal dir-ho de forma clara. I aquesta denúncia ha estat expressada en el marc del Fòrum de maneres molt diverses. El mateix podria dir-se d’altres camps abordats en el Fòrum Català.
Per acabar, ens agradaria que ens comentessis la teva proposta que recull el llibre Propostes per a una Catalunya desitjable, fruit d’una de les activitats del Fòrum Català per Repensar la Societat.
Sí; proposo de canviar l’ordre internacional, la cultura i els estils de vida. Quant a l’ordre internacional soc partidari de crear un sistema renovable que permeti la governabilitat global. Les Nacions Unides no tenen prou autoritat perquè els estats que la formen ja els està bé l’ordre actual. Tanmateix, hi ha uns grans desafiaments que tenim pendents, com són la misèria en el món, ordenar les qüestions ecològiques (les relacions amb la natura), estendre la democràcia i la protecció dels drets humans, i això no es pot fer amb les estructures internacionals actuals. Tampoc no disposem d’una autoritat internacional efectiva. Per tant, les Nacions Unides haurien de tenir més poder, haurien de funcionar de manera democràtica i haurien de disposar dels mitjans per poder actuar. Per exemple, la proposta de Tobin de posar un impost a les transaccions especulatives de capital no es pot fer si no es disposa d’aquest poder i d’aquests mitjans. Per tant, soc partidari de definir una reforma que permeti actuar a les Nacions Unides per preservar la pau i l’ordre ecològic del planeta. Aquesta proposta em sembla molt important, perquè la globalització opera actualment de manera salvatge, i si no domestiquem la globalització, aquesta acabarà per menjar-se l’espècie humana.
Respecte de la cultura: en la història humana per primera vegada estem començant a acceptar que la diversitat cultural no ha de ser motiu d’enfrontament entre grups humans, sinó que ha de ser motiu de complementarietat. És una revolució copernicana. Fins ara les cultures es malfiaven les unes de les altres. Ara estem pensant que les cultures són una riquesa, perquè des del punt de vista del coneixement representen la possibilitat de disposar d’instrumentals adaptats per conèixer la complexitat del món. I des del punt de vista dels valors, no cal que tothom visqui amb els mateixos valors, ja que hi ha valors complementaris. Podem aprendre coses els d’uns dels altres. Això és bo: davant de les màquines polítiques que impulsen una globalització que sembla no tenir aturador, aquesta complementarietat cultural permet assegurar un marc més democràtic, amb realitats vives, i produir algunes garanties de participació diferents. També assegura aportacions diverses de valors, d’idees que, d’una manera col·loquial, podríem considerar més divertides, més interessants. Això suposa una revolució, ja que fins ara les diferències eren sospitoses. Estem entrant en una nova fase: el pròxim mil·lenni serà el mil·lenni de les harmonies, de la diversitat.
Quins factors creus que estan fent possible aquest canvi, de l’antagonisme a la complementarietat de les cultures?
La globalització ha permès que la comunicació entre gent diferent sigui més fàcil, la convicció de què el planeta s’ha fet petit i que hem d’aprendre a viure junts… Es tracta d’una oportunitat magnífica per crear nous paradigmes de convivència.
En la teva proposta també remarques la importància de canviar els estils de vida…
Sí, faig una sèrie d’apostes en una perspectiva de futur. Com que penso que podrem resoldre aviat temes molt urgents com el del bon ordre econòmic i polític del món, pot venir una època en la qual comencem a donar importància a la matriu dels temes culturals, que és la recerca religiosa. Tornarem a estar interessats en la recerca fonamental (la recerca del sentit de la vida), tant filosòfica com religiosa. També penso que estem a les acaballes d’aquesta mena d’individualisme que ha caracteritzat la segona meitat del segle xx, i que tornarà a sorgir la preocupació per la cosa pública; així, ens tornarem a trobar amb una dedicació a la política que és considerada honorable i interessant. I remarco la importància humanitzadora d’una experiència amorosa de qualitat (basada en la gratuïtat, en el propi lliurement i l’acceptació de l’altre incondicional), incompatible amb visions de la vida purament utilitàries.
Què en penses de les acusacions d’ingenuïtat amb què alguns comentaristes acullen les teves idees?
Doncs que també s’ha de ser molt ingenu per pensar que anem pel bon camí.
