El paranimf de l’Escola Industrial de Barcelona em va semblar un marc adient per a la cloenda dels actes commemoratius del 40è aniversari de la Federació d’Ateneus de Catalunya. Va ser dissenyat per Joan Rubió i Bellver, arquitecte en cap de la Mancomunitat de Catalunya, que presidia Enric Prat de la Riba. La Universitat Industrial havia sorgit a partir de la necessitat de formar l’ampli espai professional que hi havia entremig dels operaris i els Enginyers. A partir d’una proposta del Col·legi d’Enginyers Industrials es va promoure la creació d’un patronat del qual també van formar part el Foment del Treball, l’Ajuntament i la Diputació de Barcelona –que n’és la titular–, que va adquirir els antics terrenys de la fàbrica tèxtil Batlló i alguns de l’entorn, ni més ni menys que quatre illes de l’Eixample, quan encara era terme municipal de Les Corts.
La industrialització que revolucionà bona part d’Europa arribà a Catalunya acompanyada de la Il·lustració que ens portà la Renaixença i la voluntat compartida d’instruir les classes populars. Mentre uns actuaven des de les institucions, els altres actuaven en l’àmbit del poble; els uns creaven ateneus per obrir el pensament i assimilar les propostes que arribaven de la resta d’Europa i els altres promovien institucions acadèmiques per posar a l’abast del poble les noves professions que generava la industrialització. En un i en altre cas, se servia el somni de la instrucció universal.
Catalunya es beneficià de la proximitat amb França i el Pirineu va ser permeable pel pas de les noves idees i la creació d’una burgesia que es va il·lustrar passejant per Europa, prenent consciència que la preparació tècnica dels seus treballadors era una qüestió indispensable per al seu millor rendiment, afavorint un desenvolupament equilibrat. En contrast. L’oligarquia espanyola preferia obrers analfabets, per mantenir-los aïllats de les idees revolucionàries que s’escampaven per Europa.
En els antics terrenys de can Batlló havien aparegut els telers al mateix temps que el moviment obrer –malgrat les prohibicions– creava sindicats i societats de socors mutus, emparades per no poques societats corals que, de seguida, van fundar els primers ateneus, des de la necessitat de disposar d’espais de convivència, una vegada desbordats els cafès i les tavernes, on Clavé inicià el moviment coral.
La connexió entre les dues iniciatives socials, es visualitza amb la presència a l’entorn de Clavé d’algunes figures de l’àpoca –com Ildefons Cerdà o Narcís Montoriol–, que eren posseïdores d’una elevada preparació tècnica i intel·lectual, fonamentada en el seu amor per la cultura; de la mateixa manera que es reflectia en la construcció de les locals dels ateneus, en la que també participen destacats mestres d’obres i molts professionals que van construir edificis d’una gran qualitat arquitectònica, que ha perdurat amb el temps.
Ja fa més cent tretze anys, concretament el 1911, se celebrava el primer congrés al Centre de Lectura de Reus i, dos anys després, el 1913, el segon a Vilanova i la Geltrú. La causa que no hi hagués una tercera convocatòria, que s’havia previst per a Barcelona, va ser la discrepància entre l’ensenyament laic i el religiós, que produí una gran crispació, protagonitzada pels ateneus instructius i les escoles confessionals, la confrontació entre ambdós models d’escolarització en iniciar-se el segle XX: els ateneus instructius treballaven per la universalització de la instrucció pública i la volien laica, mentre els centres confessionals la volien segons la seva pròpia definició, que els donava incidència entre les classes benestants.
Universalitzada la instrucció per la via de l’administració pública, ja queden pocs ateneus que disposen d’aules escolars i l’ensenyament privat viu encara una altra confrontació que es concreta en el finançament: si es deixen lliures places a l’ensenyament públic per portar els fills a la privada, pensen que l’Estat ho hauria de considerar amb part de la despesa que deixa de fer.
En el si de la Federació d’Ateneus conviuen ara centres d’ambdues procedències que fa quaranta anys van assumir la definició “ateneu” com a pròpia. No va ser tan fàcil, com ara pot semblar. Els meus records de les jornades que vam viure al Centre de Lectura de Reus, l’estiu de 1983, ho ratifiquen. Havien passat setanta anys des del segon congrés, amb dues guerres mundials i una de civil, dues dictadures, la segona interminable, una transició pactada com la suposada democràcia que vivim… Més de quatre-cents ateneus han resistit les eventualitats de tant temps… El president de la Federació, en Pep Morella, informà que ja són 208 els que s’han federat, constituint un model singular i universal d’associacionisme; diria que tenen la protecció de la deessa Atenea, de la que va néixer una geganteta, precisament sota la cúpula del Paranimf de la Universitat Industrial, l’encertat cenacle on es va fer la cloenda amb una fugaç presència i discurs del Molt Honorable Senyor Salvador Illa, president de la Generalitat, no sé si prou conscient de la singular importància a escala mundial d’una organització que aglutina més de dos centenars d’ateneus, amb els seus teatres, cafès… i multitud de seccions summament representatives de la diversitat de la cultura popular catalana, ben reflectida entre els guardonats per la 35a edició dels Premis Ateneus.
