Quants llibres heu publicat?
Dos, Els espectacles públics de la Ciutat de València i Grans intèrprets valencians de l’espectacle, apareguts el 2013 i el 2016 respectivament. I un bon grapat d’articles que apareixen editats en diverses publicacions.
Dugueu força temps amb el Nomenclàtor. Què n’heu inclòs en la vostra investigació?
La totalitat dels carrers i places vigents fins al dia d’avui, el 2021.
Per què el vostre llibre actual, basat en aquest Nomenclàtor, és el pare de les anteriors criatures?
Perquè una bona part dels llibres escrits treuen la seua informació de la meua investigació sobre el món de l’espectacle al País Valencià i aquesta està documentada al llibre dels carrers.
Quin n’és el títol i quina editorial està preparant-ne la publicació?
Els carrers de la ciutat de València i l’editorial és catalana: Índex, de Barcelona, que té una secció especialment dedicada a la reivindicació de la nostra cultura i la nostra història.
Quants anys l’hi heu dedicat?
A partir del 1995 vaig iniciar la seua acurada redacció. Sense presses.
Què n’ha obstaculitzat la seua eixida?
La seua gruixària —té més de tres mil pàgines— i el poc agosarament de les institucions i les editorials valencianes.
En què se centra el llibre?
En l’origen i el nom dels respectius carrers de la ciutat. En realitat, he elaborat i lliurat desinteressadament un inventari a l’Ajuntament de València, ja que, al llarg del temps han comès alguns errors lamentables. No van buscar l’assessorament com calia d’experts en la matèria.
Per què el vostre interès en aquest tema?
Per fer-li un franc a la Comissió de Cultura i, a més a més, que estigués redactat en català. En castellà, ja apareixeran els furtamantes…
Podríeu parlar-nos dels aspectes del llibre que considereu més interessants i d’algunes anècdotes?
He trobat alguns errors en els predecessors que han estudiat el tema. També he detectat carrers repetits o dobles. I, com totes les nostres ciutats, han fet prevaldre retolacions de reivindicació de la pàtria espanyola amb detriment de la nostra pretèrita història.
Per altra banda, les noves remodelacions urbanes han fet desaparèixer moltes retolacions importants que no han estat reincorporades. Entre d’altres, estan Joan Baptista Comes, un important compositor situat entre els segles XVI i XVII, Just Pastor Fuster, excel·lent bibliògraf; Pere Balaguer, l’arquitecte de la Porta dels Serrans —amb compte,! ‘Porta’, no pas ‘Torre’!— i Emili Sala, interessant pintor. O també poblacions valencianes, como ara els carrers de Catarroja, Paiporta, Foios, Rafelbunyol, Beniarjó, Beniparrell i Xeresa.
Quins en son els antecedents històrics?
A partir del 1990, vaig dur a terme una exposició fotogràfica en sis llocs. Hi posava en evidència la contradicció dels acords municipals amb una crítica al tan manipulat bilingüisme. De ‘Calle-Carrer’, vaig passar a ‘Carrer-Calle’. Era una manera de demostrar que València és una ciutat força castellanitzada.
Però quin n’és el veritable rerafons del vostre projecte?
En realitat, l’únic que em va impulsar a dur a terme els meus projectes va ser l’ús de la nostra maltractada llengua. Vaig pensar a centrar-me en temes literaris de caràcter històric, biogràfic i, en especial, del nomenclàtor, que la gent manifestés interès i una mica de voluntat per tal de llegir en l’idioma que va parir aquesta ciutat.
I, per acabar, quina és la vostra vinculació amb la fotografia?
En la meua família hi ha hagut tres generacions de fotògrafs. El meu avi, Rafael Guzmán —que fundà Foto Guzmán—, el meu pare, Francesc Sena, —que fundà Foto Sena el 1929—, i jo, amb estudis de Belles Arts i que, en jubilar-me, vaig cloure la nissaga fotogràfica.
