No vaig ser a Lleida per al lliurament dels premis de l’Ens. Era a Palamós predicant sobre el pensament de Clavé a la gent de la Societat Coral El Progrés, recentment guardonats amb la Creu de Sant Jordi coincidint amb el seu cent vint-i-cinquè aniversari. L’acte se celebrà a la Biblioteca Lluís Barceló i Bou, fora del context habitual de l’històric Teatre Auditori de La Gorga, que és la seu de l’entitat. Parlar de Clavé als components d’una coral històrica, pot ser complicat. Ells són els dipositaris del llegat d’aquell gran home i un només és un estudiós del personatge, a qui la curiositat l’ha portat a aprofundir aspectes sovint oblidats malgrat ser els fonaments de l’obra de Clavé.
D’entrada, vaig gaudir de l’assaig de les cançons que s’interpretarien abans i després de la meva exposició. Va ser com veure una obra de teatre entre bambolines. Em va semblar brillant la tasca del director Joaquim Piqué, deixeble del pare Ireneu de Segarra, director mític de l’Escolania de Montserrat. El treball d’anar encaixant les veus tot modelant-les, em va recordar l’aportació del que vaig definir com “el cos dels directors de les corals” que, ja des de Josep Anselm Clavé, han anat educant musicalment les masses corals, de bon principi sense una formació musical bàsica, com és ben conegut, i encara menys el nivell cultural.
Basant-me en la realitat actual ben representada a l’escenari de la biblioteca, quan em tocà parlar, vaig sortir del guió de la conferència per demanar una introspecció cap al passat, quan Clavé inicià la seva obra als cafès i les tavernes d’entre un i mig i dos segles. Davant l’auditori teníem una coral majoritàriament femenina, com és bastant freqüent avui en dia. Ja fa temps que les dones es van incorporar al cant coral i la presència masculina és més escassa, fins i tot ho han fet dirigint-les musicalment i presidint-les socialment, com és el cas de Maria Roviralta, actual presidenta, i, fins fa no gaire, en lo referent a Claudia Soler que exercia de directora.
La modernitat ha aportat la presència de la dona fent tertúlia entorn les taules dels cafès, igual que s’ha incorporat a l’exercici de la vida pública, cosa insospitada a l’època de Clavé (1824-1874), quan en aquells grans festivals dels Camps Elisis i els Jardins d’Euterpe, per incorporar les veus femenines feia servir el cor de dones del Liceu.
Quant als homes, s’ha de tenir present la misèria social d’aquells temps que els portava tot sovint a l’alcoholisme i a la violència social, enmig d’una realitat objectiva on predominava l’analfabetisme. No era pas casual la voluntat de vestir els cantaires uniformement i tant elegantment com fos possible. Es tractava de treure’ls d’un pou d’embrutiment buscant la dignificació de les classes populars, objectius que van aconseguir a bastament Clavé i els seus col·laboradors, aquell conjunt de notables on figuraven homes tan destacats com Monturiol, Cerdà, Balaguer, Pep Ventura, Ignasi Iglésias i el gran inspirador del republicanisme Abdó Terrades, entre molts altres que s’han quedat a l’anonimat.
La creació d’estructures socioculturals és una altra qüestió que cal considerar: les societats corals van possibilitar la creació de societats i mútues obreres, amagades, que tot sovint eren autèntiques caixes de resistència que possibilitaven conquerir les reivindicacions populars: dignificació del treball amb seguretat i salaris dignes. La lluita contra l’explotació dels infants, la instrucció pública cada vegada més universal: (“Un home passa fam, ensenya’l a pescar…”), van ser els objectius dels nombrosos ateneus instructius que es van crear a partir d’ateneus i casinos populars, que tant van ajudar a elevar la convivència interclassista i potenciar la cultura que els hauria de fer lliures.
Aquella immensa obra social va superar les diverses autarquies polítiques, va forçar l’Església a crear els seus propis centres de convivència a partir de l’Encíclica Rerum Novarum, decretada en concili per Lleó XIII, cridant al compromís social dels creients, aportant una nova contribució a l’impuls transformador de la Il·lustració. Els quaranta anys de dictadura franquista no van impedir que, a la mort del dictador, emergissin centenars de corals i orfeons, agrupacions dramàtiques i més de quatre centenars d’ateneus, que vaig poder estudiar en el meu informe sobre els ateneus històrics, quasi segur l’estructura sociocultural més important del món (més de vuit-cents teatres construïts per iniciativa popular, seguint la consigna de “fer un Liceu a cada poble”).
Investigar el perquè m’ha ocupat anys… Per què en Clavé i la seva gent van emprendre una obra tan faraònica i singular? No hi ha dubte que van ser incentivats per les prohibicions: l’oligarquia volia unes classes populars nul·les intel·lectualment, com es demostrà amb l’actuació d’un rei –aquest, intel·ligent, parlem de Carles III— que, vingut de Nàpols, va intuir el que portarien a l’Europa la Il·lustració i la Revolució Industrial i va dictar sotragar el seu regne amb la creació d’un model de societats denominades d’Amics del País, amb la intenció de desenvolupar econòmicament i socialment Espanya, al mateix temps que impedia la incidència de la Il·lustració en les classes popular. Aquell model de “societats borbòniques” exigia en els seus estatuts que només en fossin socis “los eclesiàsticos, la nobleza i la gente muy rica”. Es tractava del Despotisme Il·lustrat: “todo para el pueblo, pero sin el pueblo”. Malgrat aquestes restriccions, només a Tàrrega i a Puigcerdà va arrelar la iniciativa real i a Barcelona que, en cultura, sempre ha anat per endavant, no va aparèixer la Sociedad de Amigos del Pais, fins quasi mig segle després que la de Madrid; aquesta, després de denominar-se Casino Español, es va convertir l’Ateneo Científico y Literàrio de Madrid, i va acabar aportant presidents a la segona República.
Tal com anava avançant l’exposició d’aquests arguments, comprovava una vegada més, que hi ha una història del Moviment Coral que no ha arribat a la memòria col·lectiva, amb lo qual es produeix un impacte en l’auditori (espero que positiu) en posar sobre la taula arguments tan poderosos com la trentena de federacions integrades a l’Ens de l’Associacionisme Cultural, els dos-cents ateneus afiliats a la Federació d’Ateneus de Catalunya, el conjunt del Moviment Coral o les nombroses organitzacions del voluntariat que, tots plegats fan de Catalunya un autèntic paradís de l’associacionisme, que demostra que a casa nostra Carles III, més que frenar va incentivar. Es podria dir que aquesta batalla deu ser l’única que els catalans hem guanyat contra l’egocèntric centralisme castellà. Tanmateix, ells han fet l’impossible per fer-ho oblidar.
1
