Amb motiu del 8M, Dia Internacional de les Dones, hem parlat amb Judit Vilaclara, autora d’Apassionades, una Passió amb mirada femenina; Maria Garganté, comissària de l’exposició Dones de paraula, al Museu Marès de Barcelona, i amb Laura Muñoz de les Bruixes del Nord, una de les primeres colles de diables no mixtes del país. Tres iniciatives que combaten els relats masclistes, reivindiquen les dones invisibilitzades, marginades i censurades, i reclamen la igualtat en l’àmbit de la cultura popular.
La Passió amb ulls de dona
La història de la Passió de Jesús explicada des del punt de vista de les dones que el van acompanyar. És el que proposa Apassionades, una peça teatral que arribarà al barri del Clot de Barcelona el dissabte 5 d’abril (19:30 h), i que és l’única Passió que es representa a la capital catalana. L’obra és una iniciativa de la comunitat jesuïta de Sant Pere Claver del Clot.
La idea d’aquesta peça va sorgir abans de la Covid i quan ja s’estava assajant l’esclat de la pandèmia va obligar a ajornar l’estrena fins a l’any 2023, explica a Tornaveu Judit Vilaclara, directora i autora del text. “La intenció inicial era recuperar la Passió que s’havia deixat de fer al Clot des de feia més de vint anys. I vam aprofitar per reescriure-la de nou donant protagonisme a les dones. No està centrada en el patiment o en el procés judicial de Jesús sinó en com ho van viure les dones que l’acompanyaven”.
Aquestes dones, que protagonitzen les diverses escenes bíbliques i articulen el relat, són Maria Magdalena; la Verge Maria; Fotina, la samaritana que ofereix aigua del pou a Jesús; Clàudia, la dona de Ponç Pilat, l’esclava Raquel, i “per explicar la Resurrecció, una dona que en aquells moments feia camí i que podria ser qualsevol dona”. A més, en aquest tercer any, han incorporat Elisabeth, la cosina de la Verge Maria, també embarassada, que protagonitza una nova escena en què afloren temes com “la maternitat, la infertilitat, les expectatives socials cap a les dones al voltant d’aquestes qüestions, i altres temes que en una passió tradicional no sortirien”.
Per Vilaclara, aquests personatges construeixen una representació més íntima, amb converses més pausades i que conviden a la reflexió. L’autora està convençuda que canviar el punt de vista altera totalment el relat. I cita l’exemple la novel·la La guerra no té cara de dona de Svetlana Aleksiévich, que narra la segona Guerra Mundial des del punt de vista de les dones que van combatre a les files de l’Exèrcit Roig, i que li va recomanar Albert Florensa, el president de la comunitat del Clot. L’obra, que té punts en comú amb Apassionades, et fa adonar-te “de com canvia la guerra quan l’expliquen els homes –que se centren en les batalles, les victòries, el terreny conquerit– a quan l’expliquen les dones, que parlen de que les botes les venien gran, com era el lloc on vivien, etc”.
En el projecte d’Apassionades participen més de quaranta persones, una vintena són actrius i actors i la resta col·laboren en els aspectes tècnics. L’autora explica que són de perfils molt variats, “des de joves monitores d’esplai i estudiants universitàries, passant per dones treballadores i mares amb fills petits, fins a àvies de setanta anys”, i això és molt enriquidor.
Judit Vilaclara, qui també va escriure i dirigir durant diversos anys Els Pastorets que es representen al Clot, creu que en aquests dos àmbits encara estan força masculinitzats, i la majoria de papers atractius continuen sent per els homes. “En una representació tradicional la majoria dels papers protagonistes, els deixebles, Jesús, els que participen en el judici, són homes. Per això vam fer Apassionades: perquè tothom hi pogués participar”.
Sibil·les, Maria Magdalena i altres dones censurades, al Museu Marès
“La llengua és materna, perquè aprenem el llenguatge, la paraula, de les nostres mares. Malgrat això, al llarg de la història la paraula de les dones ha estat silenciada, tergiversada o perseguida, objecte de manipulació masculina”. Perquè la “paraula és també un instrument, de poder” afirma Maria Garganté, historiadora de l’art i especialista en estudis gènere, qui ha comissariat l’exposició Dones de paraula, al Museu Frederic Marès de Barcelona.
La mostra explora (en forma de pintures, talles, dibuixos, i altres peces i relats) l’ús de la paraula des d’un univers femení, en l’època moderna i amb pinzellades a la contemporaneïtat. És un recorregut protagonitzat per dones molt diverses (dones reals o de la mitologia, de la Bíblia o del nostre segle) com santa Teresa de Jesús, Maria Magdalena, Cassandra o també l’escriptora Caterina Albert –qui va haver d’escriure sota el pseudònim de Víctor Català–, que tenen en comú el fet que una vegada van decidir “prendre la paraula com a un acte d’afirmació i de llibertat”.
L’exposició està dividida en tres àmbits; el primer, sota el títol ‘Virtut o vici: llegir i escriure en femení’, està dedicada a les primeres dones que van prendre la paraula en el Renaixement i a la llum de l’humanisme, un moment en què la paraula agafa una rellevància extraordinària, explica Garganté: “S’ha inventat la impremta fa poc, és el moment de l’afirmació de l’autoria, i també de la querella de les dones”, una resposta crítica d’elles als discursos i textos misògins de l’època. Aquest àmbit està exemplificat en personatges com la filòsofa i poetessa Christine de Pisan, autora del Llibre de la ciutat de les dames; Vittoria de Colonna, gran amiga i confident de Miquel Àngel, o una santa Teresa, no representada en èxtasi sinó com a escriptora.
El segon àmbit reivindica la transmissió femenina de la paraula i del coneixement, i ho fa a través de dones com santa Anna, retratada en una talla del segle XVII ensenyant a llegir a la seva filla petita Maria. És tracta d’una imatge que “no apareix als evangèlics canònics, i que va ser molt combatuda pels teòlegs de l’època, perquè no podia ser que la Verge hagués rebut el do de la paraula d’una dona i o de l’Esperit Sant”, explica la comissària.
El tercer espai aborda la paraula negada, oculta i qüestionada, on les protagonistes són totes aquelles dones exemplificades en la nimfa Tacita Muta, a qui Júpiter va arrencar la llengua per parlar massa. I és que “el gran pegat de les dones ha estat parlar massa”, explica Garganté. En aquest àmbit trobem Maria Magdalena, una dona oblidada pels evangèlics canònics, on la descriuen com una prostituta penedida, però que els textos apòcrifs i la religiositat popular la reivindiquen com una dona sàvia i transmissora de l’ensenyament de Jesús. Una altra dona condemnada a no ser creguda és la Cassandra de la mitologia grega: l’artista contemporània Kima Guitart l’ha representat en una impactant túnica blanca tacada de sang; per Garganté, l’obra simbolitza “un crit per totes les violències que han patit les dones i que han estat silenciades i qüestionades, i a la vegada és també la sang de la guerra que va predir i que no va poder evitar”.
L’exposició acaba amb les médiums –com l’artista i vident catalana Josefa Tolrà (1880-1959)– i les sibil·les, successores d’aquella Cassandra, dones situades en els marges, traductores d’altres veus i d’altres mons però poc compreses, portadores de paraules inconnexes que requerien de la interpretació dels sacerdots, homes, per fer-se intel·ligibles.
Les Bruixes del Nord, foc en femení
Llegia fa poc Igualtat de ritus (“Equal Rights” en l’original), de Terry Pratchett, on la protagonista, una nena bruixa, reclama el seu dret a fer la mateixa màgia que els mags, quan la màgia era exclusivament masculina. L’obra es va publicar el 1987, el mateix any, casualment (o potser no, els deus són com són i a vegades gaudeixen jugant amb els destins dels altres, com diria l’escriptor britànic) que un grup de dones de Sabadell van reivindicar el seu dret a cremar i van fundar Bruixes del Nord, un dels primers grups de foc de Catalunya exclusivament femení.
La bruixa Laura Muñoz Oms explica que aquelles primeres dones “ja estaven en el món de la cultura popular del foc, però en colles on prioritàriament qui cremaven eren homes; ells ocupaven també els llocs de presa de decisió” i relegaven les seves companyes a rols secundaris –portar la beguda, la neteja, tasques de cura– però no les permetien participar en els actes de foc. Per això van decidir crear “un espai on totes les dones es poguessin sentir a gust i fer el que realment els agradava: cremar”.
Es van batejar amb el nom de Bruixes per reivindicar aquelles dones sàvies, diferents i rebels, que van ser oblidades, marginades i perseguides. “Al principi les Bruixes no van ser ben rebudes, van ser molt jutjades i qüestionades, perquè molts no confiaven que fossin capaces de posar en marxa una colla”, explica Muñoz. De fet, el mateix any que van néixer es va fer a Sabadell la Trobada de diables i dimonis de Catalunya, i alguns grups s’oposaren a la seva participació.
Les Bruixes als inicis eren una quinzena de dones, i avui són unes cent cinquanta, de totes les edats, “des de bebès fins a persones de vuitanta anys, tothom hi té cabuda”. S’han convertit en tot un referent de la cultura popular de la ciutat, participen en correfocs, festes majors i també s’han implicat en els moviments associatius i polítics. A la secció de foc, s’han afegit el Gripau, la secció de bestiari, i la Rauxa, la percussió, que és la que encapçala les noves incorporacions. “Avui les joves no crec que entrin directament per la ideologia feminista, sinó perquè els agrada sortir al carrer, però un cop veuen el projecte, què és ser Bruixa i quines obligacions i responsabilitats implica, s’hi volen sumar”.
Les Bruixes del Nord (juntament amb colles com les Diablesses de Mataró), van ser unes pioneres del feminisme en el món foc. Després d’elles, han vingut altres: les Bruixes de Ripollet (a qui van apadrinar), les de Santa Coloma, Salou, Cardona, Mallorca, etc. Per Laura Muñoz, “hi ha zones on la cultura del foc encara més molt tradicional i hi ha desigualtats, però a poc a poc es van canviar les coses, es va veient que tothom pot fer el que li vingui de gust. Jo puc gestionar grups i fer-lo igual de bé que qualsevol altra persona, sigui del gènere que sigui, i totes som capaces de fer moltes coses. Però costa, perquè a nosaltres sempre ens posaran a les tasques de cura, perquè és el que s’ha fet sempre”.
El pròxim 8M les Bruixes del Nord tornaran a participar en la manifestació feminista de la ciutat, faran una encesa de lluïment de dones juntament amb les colles de foc de Sabadell per reivindicar la igualtat i visibilitzar les lluites i vivències feministes.
