La designació d’un nou Papa ha portat l’atenció del món cap a Roma. Catòlics i no catòlics han mirat cap a les teulades del Vaticà buscant la fumata blanca que indica «habemus papam». No es va fer esperar, aviat va sorgir la notícia: Robert Francis Prevost Martínez, un cardenal nord-americà de Chicago d’ascendència franco-italiana i espanyola, amb passaports dels Estats Units i el Perú, on va fer una estada de més de quaranta anys, com a missioner agustí –ordre de la qual va ser prior general fins a ocupar el bisbat de Chiclayo per designació del papa Francesc, que aviat el va voler a Roma per dirigir l’estratègic i influent Dicasteri per als bisbes del Vaticà.
Tot plegat sembla indicar que s’ha improvisat poc i que l’anunciada confrontació entre els sectors conservadors i progressistes del Col·legi Cardenalici, no ha arribat més enllà de la quarta fumata. En tot cas, ara, passat el Conclave, la discrepància conservadora comença a expressar-se.
La part més significativa de la designació, s’ha produït quan el cardenal Prevost ha decidit passar a la història de l’Església com a Lleó XIV. Fet que l’ha relacionat amb la doctrina social de l’Església que va impulsar Lleó XIII, amb l’encíclica Rerum Novarum (1891), que replantejava la proximitat històrica amb les elits socials, acostant-se a les classes populars subjugades pel capitalisme que havia sorgit de la revolució industrial i exaltades pels socialismes utòpics i revolucionaris.
L’encíclica cridava els catòlics de la darrera dècada del segle XIX a l’activisme i el compromís social per mitjà de sindicats i associacions, davant del perill de l’estatització de la propietat i defensant la legitimitat del patrimoni que és producte del treball, que no significa explotació social.
A banda de l’acció sindical, la doctrina social de l’Església va tenir un cert impacte en el conjunt de Catalunya que, a finals del segle XIX ja s’havia obert a les idees de la Il·lustració, creant potents institucions de cultura popular. Es podria dir que, en aquell moment, l’Església va descobrir l’error d’haver-se confrontat amb els moviments que predicaven la universalització de la cultura i la instrucció pública, havent-se dedicat fonamentalment a la formació dels descendents de les elits econòmiques. La doctrina social que sorgeix del concili que convoca Lleó XIII constitueix un cop de timó: es podria dir que assumeix les reivindicacions socials i promou el sindicalisme confessional, obra les seves institucions docents i organitza tot un seguit d’institucions -inicialment amb la fórmula jurídica de patronats- de la que sorgeix una extensa xarxa de centres parroquials i morals.
A casa nostra, l’església local s’havia avançat: en el darrer cens d’entitats ateneistes trobem entitats com Lluïsos de Gràcia que havia estat creat el 1855, l’Ateneu Igualadí de la Classe Obrera -laic, però creat per un capellà díscol- és del 1863. També són anteriors al concili convocat per Lleó XIII: el Centre Parroquial Sant Joan d’Horta (1866), el Centre Moral i Instructiu de Gràcia (1869), el Centre Moral de Castellterçol (1870). Del 1878 són la Joventut Catòlica de Molins de Rei (1875), el Centre Social Catòlic de Terrassa, el Centre Catòlic de Sant Hipòlit de Voltregà, el Cercle Catòlic de Sants, el Centre Catòlic d’Olot; del 1879 ho és el Círcol Catòlic de Badalona i el Cercle de Campdevànol; el Círcol Catòlic de Vilanova i la Geltrú… Encara neixen abans del Concili: el Centre de Llorenç del Penedès i el Centre Catòlic de Sallent, tots dos inaugurats el 1890, i és ben possible que altres d’aquestes societats confessionals estiguessin en aquells moments en procés de creació; de fet, se’n van localitzar mes de vint que van ser creades abans de la Guerra Civil, amb la qual cosa es pot dir que l’impuls va durar prop de mig segle.
No es pot oblidar el paper de suplència que moltes d’aquestes entitats van jugar durant la dictadura franquista, convertint-se en espais de llibertat sota la protecció eclesiàstica, on van germinar moltes iniciatives sindicals, associatives… Fins i tot van ser a l’origen d’una premsa local que s’editava al marge de les estructures del Movimiento, creant publicacions i emissores de ràdio. En un altre context, a la història del sindicat Comissions Obreres, hi ha la presència inicial de la Hermandad Obrera de Acción Católica.
Assumint la continuïtat de Lleó XIII, sembla evident que Lleó XIV transmet un missatge inequívoc: si Lleó XIII llançà urbit i orbi la voluntat de plantejar quin havia de ser el paper de l’Església davant els estigmes de la Revolució Industrial i el capitalisme explotador que aquesta havia generat, ara toca construir ponts entenedors de la globalització i la revolució que generen les noves tecnologies i el fantasma de la intel·ligència artificial, quan tot just comença a intuir-se fins on pot arribar.
Lleó XIV sembla assumir la proximitat que desprenia el papa Francesc, en un moment que Amèrica del Nord ha catapultat al poder una nova forma de feixisme, coincident amb el que està passant a Europa, fa l’efecte que vol sostreure la veu al poble. En ser descendent de mare espanyola, en algun moment va visitar un parell de ciutats castellanes: Burgos i Lleó, on l’orde de Sant Agustí té institucions, però també se li coneixen un parell de visites a Catalunya. Impressiona que aparegués pel barri de Sant Roc de Badalona, per visitar l’Ateneu que allà va sorgir quan des de la Generalitat vam impulsar tot un seguit de Jornades de Cultura Popular, amb l’objectiu de crear teixit associatiu en el conjunt del país i, especialment, a barris d’habitatges socials com aquell, que va ser creat amb escassos equipaments pel règim franquista.
També era el moment del Tercer Congrés d’Ateneus i s’estava produint la recuperació i revitalització de totes aquelles institucions de cultura popular, que havien assumit la definició col·lectiva d’ateneu, que la gent de Sant Roc que va participar en el seu procés fundacional es van quedar com a pròpia. Què hi va veure allà aquell religiós pertanyent a l’orde de Sant Agustí, que hi va ser i hi va tornar? Cal pensar que hi va trobar l’aplicació de la doctrina social de l’Església, un segle després de la publicació de l’encíclica Rerum Novarum de Lleó XIII. Mai és tard.
