Cristina Cinelli Pina és diplomada en Ciències Empresarials, llicenciada en Administració i Direcció d’Empreses, graduada en Auditoria Censura Jurada de Comptes i postgraduada en Auditoria Pública per la Universitat de Barcelona (UB). També, és graduada en Humanitats i màster en Gestió Cultural per la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). Auditora i comptable especialista en el sector cultural, a principis d’any va defensar la tesi doctoral “Transparència i obligacions econòmiques, comptables i fiscals de les entitats culturals no lucratives a Catalunya”, esdevenint Doctora per la UB en el programa de Societat i Cultura.
La teva tesi doctoral, “Transparència i obligacions econòmiques, comptables i fiscals de les entitats culturals no lucratives a Catalunya”, entra en un terreny pantanós i polèmic en el món associatiu. Per què era necessari fer aquesta radiografia?
Històricament, i sempre parlant en termes generals, les entitats culturals sense afany de lucre han estat avesades a la difusió de l’aspecte artístic per sobre de l’àmbit de gestió econòmica. Aquesta idea preconcebuda deriva que les organitzacions culturals consideraven l’obtenció de benefici com un aspecte més vinculat al sector privat. Res més lluny de la realitat. La necessitat d’una supervivència financera ajuda a enfortir qualsevol entitat davant de possibles crisis. Per què aquesta tesi? L’existència i supervivència del sector cultural, i més l’associatiu, és imprescindible per a qualsevol societat i pel seu creixement vital, per aquest motiu me l’estimo tant, i el que he volgut és presentar eines, instruments i suggeriments que l’enfortissin. En resum, fer una radiografia de quina és la situació actual i escoltar els seus neguits a través dels qüestionaris que es van enviar (fets en plena pandèmia de la COVID-19), la tesi doctoral només pretén fer una reflexió individual i col·lectiva de quins són les possibles febleses i com es podrien detectar i millorar.
Un dels problemes que vostè alerta amb més contundència és el risc de dependència cada vegada més gran de les administracions en matèria financera de les entitats. Quins riscos comporta?
La dependència de les subvencions públiques provoca que les entitats no puguin ser lliures de decidir el moment de realitzar un projecte, sinó que està subjecte a quan s’obtinguin els recursos econòmics, considerant tant la concessió com el cobrament. És a dir, l’activitat es realitza en funció del finançament obtingut i no seguint uns criteris purament artístics sinó, irònicament, financers. A més, no oblidem tots els requeriments legals necessaris de sol·licitud i justificació de qualsevol subvenció que provoca una gran dedicació de temps de les oficines tècniques per portar a terme el correcte acompliment en temps i forma. La falta d’obtenció de recursos públics, també, pot derivar en desistir de portar a terme projectes interessants perquè, simplement, no es puguin obtenir recursos suficients o no s’obtingui la subvenció. La diversificació dels ingressos és de les principals recomanacions que faig a la tesi doctoral, per exemple, a través de millorar els ingressos propis o la captació de recursos privats.
Aquesta dependència també podria comportar la pèrdua de la capacitat crítica cap als poders públics, que és també part important de la societat civil i les entitats. En aquest sentit, fins a quin punt l’obtenció de subvencions limita el rol crític de les entitats?
Certament, les entitats depenen econòmicament dels poders públics, però crec que el sector cultural, especialment l’associatiu, és molt reivindicatiu i demostra una supervivència constant. Personalment, no considero que les entitats perdin la capacitat crítica, però si que queden lligades financerament a l’evolució d’efectes externs (canvis de govern, crisis econòmiques o reducció d’ingressos públics, en són alguns exemples) i sobre els que no poden incidir gaire, potser, a través d’associacions sectorials, però poc més. L’enfortiment hauria de ser intern, sense oblidar les reclamacions cap als poders públics. Una de les frases que vaig llegir mentre preparava la tesi doctoral i que més em va colpir va ser: ‘Enfortir les entitats financerament no resol els problemes, però si ajuda a reduir-ne els efectes negatius’. No és la solució definitiva, però si imprescindible per fer-ho més lleuger.
Alhora, també és cert que les entitats fan sovint un paper substitutori o complementari de serveis que haurien de donar les administracions i que no es fan.
Correcte, les entitats sense afany de lucre complementen, i molt bé, el paper de les administracions. Per tant, malgrat estic en contra de la dependència de les subvencions, entenc que les institucions públiques han de participar i ajudar al sector no lucratiu. Tal vegada, i també és una proposta de la tesi doctoral, s’ha d’anar més enllà. M’explico. No es tracta simplement del cobrament d’una subvenció, sinó d’un augment de la col·laboració entre el sector públic i el privat.
De fet, la societat civil, receptora de l’activitat de les entitats, podria tenir una responsabilitat -pagar quotes, aportacions, etc-, o això les desvirtuaria? Si jo gaudeixo de la festa major, dels correfocs, castells, etc, però no hi contribueixo?
Totalment d’acord, hauríem de ser conscients del treball que hi ha darrera, moltes vegades a través del voluntariat o d’entitats amb oficines tècniques petites. La venda d’entrades podria ser una via per millorar el finançament de les organitzacions, un complement. Tornem al punt que us comentava abans, la necessitat de la diversificació dels ingressos. Igualment, recordem que estaria l’altra vessant possible, l’optimització de les despeses. Respecte als ingressos, molts companys dels sector comenten les dificultats per augmentar el nombre d’associats o aconseguir el pagament de serveis, essent un àmbit a treballar en els pròxims anys, cal intentar augmentar els participants i fer les entitats més sostenibles o, fins i tot, fusionar-se entre entitats per enfortir-se. La majoria d’entitats són de reduïdes dimensions amb dificultats per créixer i fer força davant dels poder públics.
Entitats en perill justament per aquesta manca d’autofinançament?
A nivell associatiu, les organitzacions acostumen a ser vulnerables i aquesta feblesa pot provocar la pèrdua de projectes, dificultats continuades o, fins i tot, el tancament definitiu de l’entitat. L’època de la COVID-19 no està tant lluny i, malauradament, és un bon exemple. Les entitats van patir dràsticament els efectes durant l’any 2020 i saben com els hi va costar recuperar-se. En més o menys mesura, les dificultats sempre estaran, però el fet és com les afrontem. I, també, si em permeteu, tampoc es tracta només de l’obtenció econòmica, sinó d’arribar a un autoconeixement de quines són les nostres febleses i les nostres fortaleses amb un seguiment continuat d’uns mínims indicadors econòmics que ens ajudin a saber com evoluciona l’entitat.
Cal fer auditories de comptes d’aquestes entitats?
Totalment. La majoria del sector cultural no lucratiu, i principalment l’associatiu, està format per petites entitats que no disposen d’obligació de dur a terme una auditoria. Aquest expert, l’auditor, aporta una visió externa, una mirada nova sobre les nostres febleses. Al final, és el treball que hauria de fer un bon administrador de qualsevol entitat, revisar les dades i saber que són correctes i fidedignes. L’auditor no és l’enemic, sinó que avisa de quins són els punts a corregir i possibles recomanacions d’incidències que detecti. Per contra, fer una auditoria comporta una despesa econòmica però, en realitat, és una inversió per incrementar la fiabilitat davant de tercers (associats, administracions públiques, sector privat, etc.). Sens dubte, una auditoria contribueix a una millora en la credibilitat dels comptes anuals i a verificar si els recursos es destinen adequadament.
És partidària de professionalitzar la comptabilitat de les entitats?
Completament. Avui en dia l’especialització és imprescindible pel nombre de requeriments legals i administratius de tot tipus que han de complir les entitats. El coneixement és bàsic per enfortir la gestió de les organitzacions. Per fer una activitat voldrem el millor artista que la porti a terme, perquè no hem de fer el mateix plantejament amb la gestió comptable i fiscal de l’organització? Qui gestiona els recursos de forma òptima? Hauríem de voler els millors professionals. El sector cultural no disposa d’una gran complexitat comptable (les entitats no acostumen a fer altres usos dels comptes comptables fora de la seva activitat habitual), però, per contra, la seva gestió deriva en la interrelació de diversos conceptes que són únicament propis (o més habituals) de l’àmbit cultural. Així mateix, l’organització ha de treballar amb una gran diversitat d’experts independents (assessors, consultors o advocats, per exemple) que complementen les seves estructures. Avui en dia, en un entorn cada vegada més incert i canviant, cal preparar-se fermament. També volia apuntar la necessitat de gestors que disposin d’un caràcter híbrid entre l’artístic i el financer, el que farà que les organitzacions millorin any rere any i s’interrelacionin enfortint els equips de treball. Un binomi que hauria de ser indissoluble, encara que, no ho negaré, és un treball complex donat que han de conviure dos tipus de professionals que són absolutament diferents, el creatiu amb el purament tècnic.
Quines noves vies de finançament i ingressos posa sobre la taula vostè?
Principalment, més que en noves vies de finançament, crec més en la diversificació i evitar aquesta dependència de les subvencions, que acostuma a ser l’ingrés per excel·lència del món associatiu. Ara bé, sí que penso que l’administració ha de ser responsable d’un sector que complementa indubtablement el de caire públic. Les millores de finançament que podríem assenyalar serien: l’increment de la venda d’entrades, la recerca en la captació de fons privats, la millora en la prestació dels serveis o l’aprofitament d’avantatges fiscals. Principalment, es tracta que cada entitat augmenti el seu autoconeixement i valori quins elements els hi poden ser més útils. A través de l’ús d’indicadors financers, l’organització pot detectar els que la facin diferenciadora d’altres entitats o veure en quines febleses han de treballar més exhaustivament.
Finalment, volia comentar que la tesi doctoral està feta des del respecte i l’estima cap a un sector que sempre ha demostrat una profunda resiliència. La meva experiència professional que vaig dur a terme en el món de l’auditoria i la comptabilitat, bàsicament, en l’entorn privat, l’he volgut traslladar al sector cultural que m’ha acollit durant els darrers anys, tant a nivell laboral com acadèmic. El desig de la tesi doctoral va ser l’aportació d’inputs i instruments que els hi puguin ser d’utilitat.
1
