No hi ha més remei que aferrar-se a les evidències, volgudament complicades pels nostres planificadors. Durant vint-i-cinc anys hem viscut l’apogeu de la màquina industrial i de la industrialització de les necessitats primàries, així com de necessitats de les que podíem perfectament prescindir, sense caure en la caverna com tant sovint s’ha dit.
Tota aquesta inflació objectual —que va paral·lela a la inflació econòmica i, en definitiva, a l’atur— ha estat alimentada per un exèrcit d’assalariats de coll blanc encarregats de difondre el benestar del creixement industrial i d’aplicar les teràpies correctores que el sistema, indubtablement, havia de produir al cos social. Eren els professionals els que sabien i decidien sobre unes masses urbanes que, per excessives, podien fer molt poc per a escapar a la tirania del bombardeig del consum, de la informació i de la velocitat.
Tots, consumidors i consumits, devoradors de Natura i devorats per l’artifici, érem víctimes, i alhora còmplices, de cada nou invent del sistema, a qui acompanyava indefectiblement l’aparell corrector de les disfuncions ja previstes, amb la qual cosa la bola no feia més que incrementar-se. Ara vivim l’estrall d’aquesta explosió.
Això vol dir: no hi ha teoria unificadora que salvi per si sola. Això també vol dir: cal refer (tornar a cosir) el teixit popular desfet per la intoxicació dels professionals, i els únics que poden fer-ho voluntàriament, és a dir, volent-ho, és la part del poble que s’ha espolsat el jou de l’alienació. Arreu del món ja són deu milions de persones que treballen en organitzacions no governamentals en favor de la simplicitat, l’autosuficiència i el creixement orgànic.
http://www.ensdecomunicacio.cat/sites/default/files/via_fora_2.pdf
Via Fora!, 2 (primavera 1984)
