El procés, aquesta via catalana cap a la independència, no admet personalismes ni tacticismes perquè és un moviment de base. La ciutadania marca el camí i fa les preguntes. Els mètodes i les retòriques de la vella política no funcionen. Però avui estem, sens subte, a l’hora de la política. És temps que parlin CDC, ERC i també les CUP i ICV-EUA
El dia 25 de novembre el president Artur Mas aconseguí sorprendre a tothom —propis i estranys— amb una proposta inesperada: fer una llista electoral única representant les forces partidàries de l’estat propi, però composta majoritàriament per personalitats independents i de prestigi reconegut, encapçalades pel l’actual president de la Generalitat; el qual estava disposat fins i tot a tancar-la, si la seva persona era un obstacle insalvable per a fer la llista viable. La majoria absoluta que presumiblement en sortiria al Parlament obriria una legislatura prevista de divuit mesos amb el mandat de construir en tots els aspectes l’estat català encomanat per les urnes i permetre el referèndum definitiu. Després d’aquest període i, un cop assolit l’estat propi, el president Mas no es tornaria a presentar.
Aquesta proposta audaç, amb una bona dosi de generositat personal, sembla respondre a un pla traçat amb precisió pel president Mas, com ja demostrà el 9 de novembre passat, amb la realització d’un procés participatiu que aprofitava els articles no suspesos pel Tribunal Constitucional de la llei de consultes aprovada pel Parlament. Amb una celeritat inusitada, aquest tribunal s’havia pronunciat i invalidat la consulta convocada pel president de la Generalitat amb el suport dels grups parlamentaris de CiU, ERC, ICV-EUiA i CUP.
Al cap d’una setmana del discurs del president Mas, el 2 de desembre, Oriol Junqueras ha pronunciat un altre discurs, que, aquesta vegada, advoca perquè es presentin llistes separades, amb una doble argumentació: reforcen la base social de l’independentisme i, previsiblement, les llistes per separat, amb un mateix punt inequívoc als programes electorals respectius, trauran més diputats que no pas aplegats en una sola llista amb el mateix objectiu inequívoc. El nou parlament resultant tindria el compromís que el nou govern de la Generalitat fos d’unitat de totes les forces i ja treballaria al marge de la legalitat espanyola, com si res, com si ja fos un el govern d’un estat independent.
Tant l’ANC com Òmnium Cultural, sempre cercant la unitat d’acció, les han valorat positivament totes dues. A hores d’ara es fa difícil preveure què en sortirà. Fer consideracions sobre què mou realment el president Mas i Oriol Junqueras, és un exercici temerari i que únicament aportarà agror al debat. A banda dels elements de càlcul personal dels nostres líders —prou lícits d’altra banda—, caldria valorar en la proposta de llista única del president Mas la possibilitat que se’ns presentaria a la ciutadania de poder votar una llista gairebé ‘sense polítics’, amb persones de sensibilitat diversa, de capacitat demostrada i de solvència ètica. Cada nom hauria de passar per un sedàs tan poc partidista, que el procés de selecció mateix faria la llista final acceptable per a la majoria cercada i el govern que en sorgís contindria la diversitat de sensibilitats existents. Cal advertir, també, que aquestes sensibilitats no haurien de col·lidir en aquest període de divuit mesos i que la prioritat hauria de ser, excepcionalment si es vol, l’obtenció de l’estat propi. Sobre unes bases, això sí, que menessin cap a una Catalunya més justa i eficaç.
Potser Mas és la “marca” més visible d’aquest procés. És el principal actiu davant de la comunitat internacional. I Junqueras podria aportar la certesa que un futur Govern de transició posarà l’accent a preservar la societat del benestar i donarà resposta a les necessitats socials, la lluita contra l’atur, etc. D’aquest Govern n’esperem també concrecions pel que fa al camí que ens ha de permetre arribar a proclamar la independència: si cal una Agència Tributària, caldrà saber el dia i l’hora en què estarà llesta per administrar les nostres obligacions tributàries i fiscals. I així en totes les estructures d’Estat: la gestió de la demarcació hidrogràfica catalana i la gestió internacional de les conques afectades amb Espanya, Andorra i França; les autoritats reguladores pel que fa a la circulació de béns i de treballadors, per a l’establiment i lliure prestació de serveis, el lliure moviment de capitals, la política de competència, la contractació pública, l’agricultura i desenvolupament rural o la seguretat alimentària; la creació del Registre Mercantil de Catalunya, l’Oficina de patents i Marques i de l’Autoritat Catalana d’Inversions i Mercats…
Insistim: avui (i potser demà) és temps del diàleg polític per trobar punts d’acord. Des de l’associacionisme tenim clar que si el 9N ens trobàvem persones de procedències ideològiques diferents, també sabrem trobar-nos en la propera cita. Per això als dirigents polítics els demanem un procés de discussió sense apriorismes i sense dilacions. I una nova data. I, sobretot, que quedi clar que ens costaria molt admetre que es pugui tornar als despatxos allò que ja és nostre, de la ciutadania, perquè ens ho hem guanyat.
