Reportatge

La Vall d’Aran i les vegueries de Catalunya

Advocat. Assessor jurídic de la Fundació Paco Candel

L’aprovació del text normatiu que regula l’establiment de les vegueries (divisió comarcal de Catalunya) pot ser una mostra més de la greu i cada vegada mes evident desconnexió entre la classe política i els ciutadans.

No tinc ara intenció d’entrar en el debat sobre l’oportunitat o no d’abordar en aquests moments, amb el xàfec que cau, la qüestió de les vegueries, tot i que es fa difícil no fer-ho deixant de banda una reflexió seriosa sobre si l’assumpte forma part d’allò que realment preocupa el ciutadà que va a peu i no amb cotxe oficial.

Em vull centrar en un fet, dintre d’aquesta regulació (que no és nova) de les circumscripcions comarcals de Catalunya, que evidencia clarament la desconnexió (ignorància?) a què fèiem esment dels polítics amb la realitat. Per no parlar de quelcom que seria molt més greu que ignorància com fóra el convenciment dels governants que la realitat està en l’estultícia del governats. De debò que, de vegades, fa aquesta sensació.

Tot això ve del fet inversemblant que un territori tan singular i únic, dintre de Catalunya, com és la Vall d’Aran, no se li atorgui, en el text legal, una vegueria pròpia i la seva singularitat resti diluïda en una vegueria anomenada Alt Pirineu, on comparteix circumscripció amb uns altres territoris amb què només té en comú la pertinença a una extensa i no isomòrfica cadena muntanyosa.

Si, dintre del país, hi ha cap territori de caires fortament diferenciats de la resta, aquest és la Vall d’Aran. La comarca (per a dir-ho en termes actuals) posseeix, com a propis, els tres principals pilars o fonaments que poden identificar un país: la història, la llengua i el dret. A banda, hi ha la configuració geogràfica de l’indret, que, fins als anys quaranta, el feien mes d’enllà que d’ençà dels Pirineus. I encara ara el seu mercat natural és de vegades més Saint Gaudens o Tolosa que no pas Lleida. És un país occità.

Les reivindicacions catalanes han tingut i tenen la seva raó de ser en el fet diferencial respecte d’altres territoris de la península Ibèrica (història, llengua, dret, economia, tarannà, etc.). El reconeixement i la defensa de la individualitat, de les identitats pròpies, de les llibertats comunals, de la descentralització, han estat una de les constants en el sentiment dels catalans; la lluita, en definitiva, contra la globalitat i l’isomorfisme, que no té res a veure amb l’esperit d’universalitat.

Personalitats públiques i governants s’omplen la boca amb invocacions de sobiranisme i de fets diferencials i, a l’hora de la veritat, quan de debò han d’aplicar la doctrina a casa, els surt la vena de la centralització, la reducció i la simplificació per un simple esperit d’acaparació de poder i de por de perdre el control. O pot ser per unes altres raons inconfessables? Penso que la condició (misèria) humana és de molt difícil esmena.

La Vall d’Aran és un territori que, per la situació geogràfica, per la llengua i per la cultura, està estretament lligat al país occità, forma part en realitat d’Occitània, tot i que, des de l’edat mitjana, és vinculat, per voluntat pròpia dels aranesos, a Catalunya: amb l’anomenat Tractat d’Emparança (1175) la Vall d’Aran passà a formar part de la Corona Catalano-Aragonesa. Després, ja al segle XIV, el rei Jaume II concedí als aranesos un conjunt de privilegis coneguts amb el nom d’Era Querimonia (1313). Aquest estatus especial fou respectat per tots els monarques, atès que ni el Decret de Nova Planta (Felip V) no va afectar la situació política i administrativa de la Vall d’Aran. Només l’absolutisme de Ferran VII no ho va respectar (1834).

Les peculiaritats històriques i administratives de la Vall d’Aran han estat reconegudes i actualitzades per l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, que reconeix que «el poble aranès exerceix el seu autogovern a través d’aquest Estatut, el Conselh Generau i d’altres institucions pròpies…»
Hi ha cap altre territori, comarca o indret a Catalunya que tingui autogovern amb un òrgan polític propi equivalent, gairebé, al govern d’una autonomia espanyola?

La Llei 16/1990 del 13 de juliol del Parlament de Catalunya estableix el règim especial de la Vall d’Aran tot restablint l’organització administrativa pròpia d’aquest territori i reconeixent-li personalitat jurídica pròpia i plena capacitat i autonomia per al compliment de les seves funcions.

Hi ha a Catalunya cap altre territori, comarca o indret que tingui un règim administratiu propi, especial i autònom amb capacitat jurídica per al compliment de les seves funcions?

Hi ha a Catalunya cap altre territori, comarca o indret que gaudeixi de divisió circumscripcional pròpia com són els terçons de la Vall d’Aran o quelcom equivalent? La Vall d’Aran ja té les seves pròpies vegueries. Es dóna en cap altre territori, comarca o indret de Catalunya el fet diferencial d’una divisió politicoadministrativa pròpia?

L’aranès és l’idioma propi de la Vall d’Aran, és d’ús general per a les institucions araneses i és la llengua vehicular a les escoles de la Vall i, amb en català i el castellà, és idioma oficial al conjunt de Catalunya.

Hi ha a Catalunya cap altre territori, comarca o indret que tingui una llengua pròpia clarament diferenciada del català i que, a més, la tingui legalment reconeguda?

I pel que fa al dret, les institucions pròpies de la Vall d’Aran (la torneria i la mitja guadanyeria), de què algun dia podem parlar per l’avançament que, en el seu moment, van suposar, han estat incorporades a les lleis civils de Catalunya.

Totes aquestes identitats són reconegudes expressament a l’Estatut de Catalunya, on també es diu que s’emparen i es respecten. Però aquesta empara i respecte no és gens cert pel que fa a la vegueria de l’Alt Pirineu, que sembla que es vol establir a Catalunya. Si els nostres governants romanen en la ceguera (o en allò que no es vol explicar), un territori que gaudeix d’una història i d’una llengua pròpies, que, respecte del dret públic, gaudeix d’un reconeixement legal pel que fa a les seves atribucions administratives (amb trasllat de competències inicialment pròpies de la Generalitat), que té institucions de dret privat especials incorporades a la legislació civil catalana, no tindrà vegueria o comarca pròpia. La malifeta i la injustícia seran històriques.

La dita evangèlica ens anima a no desitjar per a altri allò que no desitgem per a nosaltres. O dit d’un altra manera (també de l’Evangeli), fes a altri allò que vols que altri et faci a tu. Em temo molt que aquest axioma tan simple, essencial per al redreçament de la condició humana, seguirà essent dificilíssim de practicar.*

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article