Reportatge

«L’Eco de Sitges» i la nissaga Soler, exponents de la premsa local

El periodisme local i comarcal constitueix una de les singularitats del model de societat imperant a Catalunya; un model que es fonamenta en la capacitat de la societat civil per a crear dinàmiques de participació en les solucions dels problemes col·lectius. La relació entre les entitats locals i els periòdics que hi ha a la majoria de pobles, viles i ciutats amb prou entitat per a crear un mitjà de comunicació, és molt estreta. Tot sovint la primera redacció del periòdic local s’ha constituït en el si d’alguna entitat, fins i tot alguns d’aquests periòdics han nascut com a revista d’algun ateneu. Després, la dedicació al servei de la notícia acaba superant l’activisme cultural i el periòdic assumeix la condició d’independent que generalment complau als periodistes.

Aquest, si fa o no fa, és el cas de L’Eco de Sitges, que sorgí d’un grup de socis d’El Retiro, una de les associacions ateneístiques més senyeres. L’Eco és una de les publicacions més significatives de la premsa comarcal. Fundat el 1886 per Josep Soler i Cartró –que havia estat corresponsal local del diari La Renaixença–, actualment encara figura a la capçalera el nom del seu nét, Josep Manuel Soler i Soler, qui, malgrat l’avançada edat, encara corregeix galerades i publica algun escrit del periòdic en què s’han implicat fills i néts. Un cas insòlit. Parlem de cent vint-i-cinc anys farcits d’esdeveniments. L’avi de Josep Manuel dirigia L’Eco quan se celebrà la primera Exposició Universal del 1888, quan una dècada després es va perdre Cuba i els indians van repatriar capitals (a la ciutat del Garraf n’hi ha evidències), va publicar l’arribada a Sitges de Santiago Rusiñol, que hi portà una certa revolució cultural. Li van publicar una conferència pronunciada a l’Ateneu Barcelonès que es considera la frontera entre el modernisme que s’apagava i el noucentisme que s’iniciava... L’Eco s’editava quan s’esdevingueren la Setmana Tràgica, la Guerra del Marroc, la dictadura de Primo de Rivera i la proclamació de la Segona República. Ni en la Guerra Civil va deixar de publicar-se el periòdic a la impremta dels Soler, malgrat que fou confiscat pel POUM i convertit en el seu portaveu amb el nom d’El Front. Només el Diari de Vilanova el supera en antiguitat –que potser no en continuïtat– a l’àmbit de la premsa local.

Els Soler van trampejar el franquisme aprofitant les escletxes de llibertat, guiats pel possibilisme. “Més endavant ja veurem què farem”, era la filosofia del pare del director actual. Els van imposar el yugo y las flechas, que van aconseguir treure gràcies a una intervenció de Dionisio Ridruejo, el falangista que acabà antifranquista. Van ser el primer periòdic a publicar un article en català després de la Guerra Civil, quan Fraga era ministre d’informació i turisme.

L’Eco va fer el pas tecnològic del componedor a la linotípia, més recentment ha incorporat l’ordinador, han passat de la tipografia a l’offset, ha entrat a l’era dels diaris digitals... Quantes històries es podrien escriure a partir de la crònica continuada d’aquest periòdic, que és la veu d’una ciutat peculiar en si mateixa: cultural, cosmopolita, capaç d’acollir grans esdeveniments socials. La capçalera de l’edició del 13 de febrer era numerada amb el 6087. La portada i una bona part de l’edició es dedicava al Carnaval amb una il·lustració a tot color d’Agustí Albors, una màscara, “una màscara que ens convida a celebrar la festa –escriu una ploma anònima que podria ser la del mateix Josep M. Soler–. Una màscara que ens dóna tranquil·litat. Una màscara que traspua confiança i alegria. Una màscara darrere la qual podríem estar qualsevol de nosaltres a l’hora de sortir al carrer a fer la nostra passejada...”

L’Eco de Sitges i el carnaval (que fou prohibit) d’aquella vila constitueixen dos fets singulars que han superat els tràngols de la història contemporània i ambdós són uns magnífics referents de la nostra cultura popular.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article