Reportatge

Josep Maria de Sagarra i la sardana

Sardanes

Estudiós de la cultura catalana, escriptor i poeta.

L’acte institucional d’homenatge a Josep Maria de Sagarra celebrat amb gran èxit al Palau de la Música el passat 23 de gener, amb motiu del 50è aniversari de la seva mort, ha posat en evidència, una vegada més, un fet que ja he lamentat en ocasions anteriors, el darrer cop amb motiu de l’Any Maragall el 2010. Es tracta del silenci total sobre les referències a la sardana en l’obra literària o musical de molts dels nostres més rellevants escriptors, poetes i compositors.

Sembla com si els nostres grans escriptors i compositors, amb una obra reconeguda i elogiada abastament, quan escriuen o componen temes relacionats amb la nostra música i dansa nacional, perdin la seva qualitat i aquesta part de la seva obra esdevingui vulgar i sense atractiu. Sigui per ignorància o per una volguda marginació del fet sardanista, que a criteri de determinats preclars cervells intel·lectuals no mereixi la més mínima atenció, la realitat és que les referències a la sardana en l’obra literària i poètica de molts dels nostres escriptors no són una pura anècdota sinó l’expressió d’amor i respecte al que és un dels nostres més significatius signes d’identitat.

Una mostra d’això que exposo són les referències a la sardana en l’obra poètica de Sagarra. Els historiadors de la literatura catalana renaixentista situen la seva obra poètica com un complement a l’obra duta a terme pels dos grans poetes Verdaguer i Maragall. Dins l’extensa producció poètica sagarriana hi sura una alenada èpica, manifestada amb una gran riquesa de llenguatge. Des de Primer llibre de poemes, a El poema de Montserrat, passant per Cançons de rem i de vela, El comte Arnau i El poema de Nadal, la lectura de la poesia de Sagarra és un plaer i una constant evocació. Les primeres referències a la sardana, dins la seva obra poètica, apareixen al poema “L’Hereu Riera”:

Com si mai més repiquessin campanes,
ni el capellà fes ofici i sermó,
ni a la plaça toquessin sardanes
ni ball de rams per la festa major.

I, també, en el mateix poema:

No dansaré la sardana galana,
ni el vestit negre aniré rumbejant,
ni tindré jo un mal repic de campana,
ni l’Evangeli per mi cantaran.

I, de nou, s’hi refereix a “Cançó”:

Avui fa sol, la brisa és blana,
anem, amiga de camí,
toquen a plaça la sardana,
sens com repica el tamborí?


També hi ha una referència a la sardana al seu famós “El poema de Nadal”. Entre els 770 versos que conté el poema hi trobem:

Amb un sac de gemecs, ple de sardanes,
i amb l’alegria d’un porró blau cel.
Però és a la poesia “M’agrada sentir la sardana de lluny...” on el poeta evoca tot el seu lirisme, tota la seva sensibilitat, amb uns versos que penetren dins el subconscient del lector, donada la seva força evocadora:

M’agrada sentir la sardana de lluny,
veure-la de lluny, des de la sorra,
així res xiscla ni retruny,
així tot s’esborra
i es fon i s’encanta i s’esmuny!
Veig dues, tres barques i enllà
més barques encara, i el port tot vermell,
vermell de llum i del ball que es desfà,
vestit rosa i blau i morat i rovell,
i peu per picar i repicar i puntejar...
Des de la platja m’arriba aquest so
agredolç que sospira i s’exalta...
un so que fa que jo em senti més jo,
que em posa una punta de febre a la galta
i em posa a la nina una punta de plor.
Em ve la musica sencera, suau,
garbellada per l’aire marí,
per la vela i l’engruna de blau,
que està a punt de morir...
S’ho guaita el gallaret,
S’ho guaita darrera la vinya la lluna.
Dansen les noies, cap alt i peu dret
i jo sento el perfum de cada una;
me’l porta l'airet...
No veig a ningú, són ombres, són gotes
vermelles i blaves, és pluja de foc
no veig a ningú, però les sento totes,
i a cada una dintre del joc,
que ara hi va de pressa i ara a poc a poc.
I aquests refilaments dels instruments
de la cobla, aquest plany que no s’acaba,
aquests esgarips violents,
aquesta calma blava
i aquest petar de dents
del tamborí, se’m clava
en el viu primperat dels sentiments...
I estic sol,
i sóc cor obert i orella viva,
la sardana s’acosta com un vol
de rossinyol i griva,
i la gavina del penyal,
m’hi posa aquesta gràcia ronca,
que ara fereix com un punyal,
i ara es marceix i ara s’estronca...
I elles, que ballen i ballaran,
elles, poc saben elles
que jo endevino els ulls que fan,
ajagut i de cara les estrelles.


Si aquestes referències són ja prou significatives de la importància que Sagarra donava a la sardana, calia encara una prova més de la seva identificació amb tots els símbols que aquesta dansa implica i que en gran lirisme i un palès contingut èpic va traslluir en uns versos magnífics que van constituir el seu poema homenatge a la dansa catalana i que va titular “La sardana”:

Ja som a la plaça; comença la fresca
el sol se decanta, sospira el balcó;
les mans fan la tria, la cama s’engresca;
la cobla no es llença que encara té por.
Amunt! A la una! Ja canta i repica,
ja plora la flauta, ja vibra el metall,
i tot d’una volta i de mica en mica,
ull, braços i cames segueixen el ball.
Cap peu s’endormisca, cap llavi enraona,
només una punta sospira i somriu
i es fa d’una peça la viva rodona;
cada cos a dintre s’hi torna més viu.
El cercle de braços s’estreny, i fulgura
una cabellera com un gallaret...
després es desmaia, i es gronxa i s’atura
i el ritme rellisca més poc a poquet.
I ve la musica, mansa baladrera,
tan repicadeta, tan justa de to!
Passades de guatlla, ulls de cadernera,
penes de minyona que amenaça el plor.
Picarol que dringa, festa casolana,
lluïssor d’estrelles, grill serení...
de tot té una mica la fresca sardana
feta amb la tenora i amb el tamborí.
I si és ploranera, si és agra o és fina,
si el sol l’aclapara, si xiula amb els vents
a dalt a muntanya o a baix a marina
sempre és la musica dels engrescaments.
A totes les gleves la nostra sardana
té aquesta manera de ritme tan franc,
té aquesta febreta de veu catalana
que es fica a l’orella i arriba a la sang.
Damunt de la terra que abrandi les colles,
dansa d’aire lliure, crit de llibertat,
sigues per les ànimes ungla i pessigolles
al moment del ritme més desesperat!
Que mentre a la plaça s’hi ballin sardanes
el cel s’adormeixi, s’aturi la nit,
i dintre dels nervis no es morin les ganes
de rompre cadenes que ofeguin el pit.


¿Hi ha algú que pugui afirmar que aquestes poesies no són dignes del conjunt de l’obra poètica de Josep Maria de Sagarra? ¿Doncs per què no s’esmenten i es reciten en actes públics com el celebrat recentment al Palau de la Música? ¿Per ignorància o per menyspreu? Algú sempre podrà dir que l’obra és molt extensa i cal seleccionar-ne una mostra, que no es pot esmentar tot. D’acord. Però, per què sempre li toca a la sardana quedar-ne exclosa? No crec que això sigui possible amb cap altra cultura autòctona del món. Però aquí sí. I així ens va...

Per saber-ne més:
Els poetes i la sardana. Edicions El Mèdol. 1999
La sardana. Selecció de textos. Edicions El Mèdol. 2002
Catalanisme i sardanisme. Una història compartida. Edicions El Mèdol. 2003
llsubirana.blogspot.com
 

Comentaris

Jordi Saura Sabadell
2.
És que no ho enteneu, Maragall, Sagarra, Guimerà... es van fixar en la sardana en moments de debilitat mental, altrament no ho haurien fet. Verge Santa! com algú amb tres dits de front pot pensar ni tant sols per un moment que els grans homes de lletres d'aqust país s'hagin pogut interessar per una cosa així en plenes facultats?

De ben segur que això ho deu haver pensat algun "progreta" és ben trist, però aquell auto odi del que alguna vegada ha parlat en Lluís és ben present en molts personatges. Estic ben segur que no és pas per ignorància que no fan cas de segons quines coses, però sí pel fet que són uns ignorants.
joaquim rucabado aguilar premià de dalt
1.

Lluís, una vegada més, l'has clavat. La llàstima de tot plegat és que, després de tants anys de lluita, els que haurien d'estar-ne al corrent o, millor dit, els que haurien de recolzar i difondre aquest sector de la nostra cultura tenen els ulls embenats i les orelles atapaïdes de cera, perquè la seva pròpia incultura els domina i bloqueja.

Comenta aquest article