Reportatge

El Cine Nuevo de Can Tunis, el Cinema Paradiso d’allà on Barcelona canviava el seu nom

Escriptor i periodista. Estudiós de la cultura popular. President de la Fundació Paco Candel

Des de la Fundació Paco Candel es mira de mantenir viu el record i l’obra de l’autor del memorable “Els altres catalans” i d’una cinquantena més de llibres –alguns d’ells molt reeditats-, amb els que l'escriptor i periodista va fer la crònica social d’un llarg període que va des de la postguerra fins als primers anys de la democràcia. Ara que fa quatre anys de la seva mort, la Fundació, que presidí durant el darrer any de la seva vida, treballa per fixar la seva memòria i divulgar la seva obra i el seu missatge de convivència. Un primer objectiu en aquesta línia és la realització del programa “Aquí vivia Paco Candel”, dirigit a la gent de la Marina de Sants, el barri on va residir des que la seva família arribà a Barcelona poc abans de l’Exposició Internacional del 1929.

En el marc d’aquest programa vam viure fa pocs dies una tarda molt agradable a la seu social de la Fundació, situada en el magnífic parc de Can Sabater, al bell mig de l'illa de cases en la que tenia casa seva Paco Candel. Es presentava el novè Full Candelià titulat “Un cinema a les Cases Barates de Can Tunis”, que signava Fermí Marimon, recentment designat Membre d’Honor de l’Acadèmia del Cinema Català, en consideració a una carrera professional cinematogràfica en la que ha estat director, productor i empresari. La família Marimon encara sobreviu a la pressió de les multisales regentant el Cine Capri del Prat, que a la televisió va ser el Chicago del “Cor de la ciutat”, i a les pantalles de cinema l’escenari de la pel·lícula “Anita no perd el tren”, dirigida per Ventura Pons i protagonitzada per Rosa Maria Sardà i José Coronado.

A la insòlita trajectòria de Fermí Marimon hi ha el Cinema Nuevo de les Cases Barates de Can Tunis, també conegut com “El 5 d'Oros”, perquè s’instal·là a una antiga sala de ball que duia aquest nom, que Paco Candel rebatejà com “El 7 de bastos” a la afamada novel·la “Donde la ciudad cambia su nombre”, potser el seu llibre més significatiu. Com sigui, la Fundació li ha fet explicar el seu pas pels barris candelians en una tertúlia il·lustrada per dues de les seves primeres incursions en la filmació cinematogràfica: un documental sobre unes festes populars a les Cases Barates i un deliciós conte de Reis, amb els que, sense proposar-s’ho, ha deixat eficientment filmada la crònica d’un temps i d’uns barris que literàriament també retratà Candel.

La vetllada aportà sorpreses quan es parlà de Jordi Bringué -el seu soci en aquella aventura com a exhibidor cinematogràfic- que també s’inicià com a cineasta filmant la crònica de la vida popular de Can Tunis i acabà inspirant amb aquelles imatges “Los Tarantos” de Rovira Beleta, film que fou nominat als Òscars de Hollywood i del que Bringué va ser ajudant de direcció. La informació fou tota una descoberta, ja que la trama argumental se situava al Somorrostro, que també filmà buscant possibles escenaris.

La tertúlia, en la que van participar antics veïns del barri, recobrà infinitat d’anècdotes viscudes pels presents, enmig de la nostàlgia d’uns temps aparentment pitjors però que han transcendit gràcies a la calor humana, la solidaritat i el bon veïnatge, que caracteritzà aquells barris humils amb fama de conflictius. “Menys que no es creu”, diria Marimon, corejat per l’auditori que l’escoltava embadalit, i que arribà a emocionar-se quan algun dels presents agraí amb espontaneïtat que hagués anat a muntar el cinema en aquell racó de món, convertint-se així en el gran animador social i cultural de la Barcelona oblidada d’allà on la ciutat canviava el seu nom. Ell estima el cinema precisament des d’aquesta perspectiva, des de la filosofia del mític Cinema Paradiso, recollida en una cinta italiana, que explicà meravellosament els buits socials i emocionals que omplia una sala de cinema en un barri popular, quan el col·lectiu humà no disposa d'altre mitjà d’entreteniment cultural i convivència. Si el fenomen es dóna des d’aquesta perspectiva, si el cinema, realment, arriba per omplir un gran buit, si l’exhibició que hi ha a la pantalla crea emocions, si remou les il·lusions frustrades, compleix una funció social de primeríssim ordre.

En Marimon analitzà en el llibre “Quan vam fer la Gilda” el rebombori que causà la Rita Hayworth insinuant un striptease a la dècada dels anys 40. És un gran coneixedor del cinema i un bon observador. Encara te vius els records de l’impacte social que produí la publicació de “Donde la ciudad canvia su nombre”, coneixia alguns dels personatges que Candel retratà cenyint-se a la realitat, fins i tot l’amo del local del cinema es considerà al·ludit i pledejà contra Candel, sense èxit, però causant l’ensurt corresponent per a l’autor. A la primera projecció de les dues pel·lícules que ara s’han exhibit a la Fundació van convidar Candel, que no aparegué pel cinema. No fos cas... Encara era massa viu l’impacte ocasionat pel seu llibre i havia posat distància amb els que se sentien al·ludits. Havia pres la precaució de canviar el nom del cinema, però el retrat de la gent era tan proper com reals les històries que explicava. Malgrat que el governador civil ordenà que el llibre fos segrestat, a les Rambles de Barcelona es venia d’estraperlo, tal com es feia amb els paquets de cigarretes americanes. “Hay Candel, hay Candel...!” anunciaven els quiosquers, traient profit dels llibres que havien salvat de la requisa i potser d’alguna edició pirata d’un arriscat Janés que l’apadrinà, juntament amb el famós Manchón, l’extrem esquerra del Barça de les Cinc Copes, un altre mite veí de Can Tunis.

El Cine Nuevo que regentaven Bringué i Marimon va tancar portes en entrar la primavera del 1966, al mateix temps que queien la majoria de cinemes de barri de Barcelona, però, com quedà demostrat aquella tarda a la seu social de la Fundació, els antics veïns de les Cases Barates de Can Tunis el recorden amb una gran nostàlgia. Era el seu particular Cinema Paradiso, la fàbrica de somnis que els ajudava a superar la misèria social d’una època que no enyoren, però que són molt conscients que ha marcat llurs vides.

Comentaris

Josep Mediona
1.

On estava el cinema crec que es deia Barri Grup Eduard Aunos, no el que dieu vosaltres , jo he anat en aquest cinema doncs recordo que la projecció de les pel·licules sortia d'un dels costat de la sala no del mig.

Comenta aquest article