Reportatge

País d’associacions

Bernat Ferrer i Frigola recull a la Revista Òmnium de la passada tardor tot un seguit d’opinions demostratives sota el títol “Catalunya, país d’associacions”, amb el que encapçala un documentat treball. L’historiador Oriol Junqueras, que afirma que “Catalunya és molt associacionista perquè no té Estat” hi busca l’origen del fenomen associatiu a la Revolució Industrial i al romanticisme italià, alemany i anglès. El sociòleg Pep Martí assegura que “moltes de les mancances que no eren cobertes per l’AdminOMNIUM_w1istració Pública, eren resoltes per l’acció col•lectiva i el treball voluntari”. El director del portal xarxanet.org assenyala l’any 1832 com un punt clar a l’hora d’explicar l’associacionisme català: “Va ser llavors que van sorgir una bona colla d’entitats promogudes pels mateixos obrers que pretenien millorar el seu propi nivell formatiu”.

El director de l’Institut de Formació de la Fundació Pere Tarrés, Rafael Ruiz de Gauna, mira cap a Europa: “Els moviments de renovació pedagògica es van emmirallar en l’educació popular francesa, i tot això entronca ara, amb la formació sociocultural”.

La Tècnica de l’Agència Municipal de Suport a l’Associacionisme de Mataró, Pilar Miró, defineix les associacions com “organitzacions polítiques”, en el sentit de la “tasca que desenvolupen i la influència que poden exercir en els esdeveniments socials i en el decurs de definició i posada en funcionament de les polítiques públiques”.

Recollint les conclusions del tercer Congrés d’Ateneus de Catalunya, Pere-Joan Pujol, president de la Federació, entra en el debat afirmant que “no hi ha tanta fidelitat com abans amb les associacions. Hi ha fenòmens puntuals de voluntariat que aixequen molta polseguera, però s’esvaeixen de seguida”. Pujol també exposa una de les conclusions del recent Congrés de l’Associacionisme Cultural en exposar que “la relació entre la capacitat de convocatòria de l’activitat associativa i la presència en els mitjans de comunicació continua sent proporcionalment desfavorable”. És una queixa a l’allunyament de la realitat associativa que es produeix en els mitjans de comunicació. “Els personatges de Ventdelplà mai no van a l’Ateneu, ni participen en els castellers, ni ballen sardanes... TV3 -afirma Pujol- hauria d’escenificar el país que tenim.”

Bernat Ferrer utilitza finalment una sentència de Roger Buch: “Catalunya s’aguanta per la seva gent, per les institucions polítiques, culturals i econòmiques..., però també, i podríem dir que sobretot, per la xarxa de petites associacions que teixeixen barris i comarques. Les entitats apleguen en el seu si l’escola de civisme i de participació”.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article