Reportatge

És que hem perdut la memòria de com es van fer els equipaments culturals a Catalunya?

Escriptor i periodista. Estudiós de la cultura popular. President de la Fundació Paco Candel

La crisi econòmica ha fet aflorar la crítica sobre tot un seguit d’equipaments culturals, socials i fins i tot esportius, construïts en desmesura respecte de les necessitats reals de la comunitat on estan ubicats. El fenomen s’ha produït al bell mig d’una eufòria que no ajudava a preveure la situació econòmica que ara mateix estem vivint. Hi ha força equipaments públics que han estat començats i que no se sap quan es podran acabar, projectes que no s'han materialitzat per la renúncia de la institució promotora a tirar-los endavant... Però també hi ha equipaments culturals on es fan evidents la desmesura i la infrautilització, inaugurats en apropar-se les eleccions municipals.

Sovint, aquest darrer cas té molt a veure amb el teixit associatiu. Costa d’imaginar un casal sense associacions que l’omplin de vida. Això ha passat i està passant. Recordem la confrontació que, en els primers anys de la democràcia, es va produir amb la creació de centres cívics a barris on hi havia ateneus i casals que cobrien les necessitats d’espais de convivència i dinamització cultural. La importació del model de les “maison de la culture”, impulsat a França per Andre Malraux, només era aplicable aquí als deserts culturals de les àrees urbanes de nova creació. És comprensible la indignació que van produir entre els ateneus històrics, que prou feina havien tingut a resistir heroicament durant la dictadura com perquè, ja en llibertat, els polítics de la democràcia creessin de manera artificial aquella competència deslleial, basada en els diners dels pressupostos municipals, malgrat els dèficits. Per fortuna sembla que l’error generalment ha estat rectificat i les associacions participen de la pròpia administració dels centres.

Encara hi ha excepcions que porten a la confrontació de l’administració municipal i les entitats que configuren la societat civil. Molt sovint des de l’ajuntament es veu l’ateneu com un contrapoder i, viceversa, es mira cap a la Casa de la Vila com un perill per la independència de l’entitat. La constatació d’aquesta realitat contrasta amb com van ser creats els ateneus (també dits casals o casinos populars), generalment amb la participació i l’esforç de tot el veïnat i des de la perspectiva d’un model associatiu interclassista. Més endavant, la política i les conviccions religioses van alterar aquesta voluntat d’anar tots junts i es produïren les escissions d’entitats d’esquerres o dretes, confessionals i aconfessionals. Moltes d’elles varen desaparèixer en la Guerra Civil, però les que sobrevisqueren ho van fer supeditades a un rígid control governatiu que, normalment, s’exercia des dels ajuntaments franquistes que van durar fins a les primeres eleccions municipals del 1979.

Malgrat que l’associacionisme va ser la gran escola dels dirigents de la democràcia, ha subsistit una prevenció mútua, no generalitzable, però que existeix i que s’hauria de superar. No té cap sentit que allà on es disposa d’un teatre que resulta suficient per a les necessitats d'una comunitat, l’ajuntament en construeixi un altre. És una iniciativa poc assenyada a la que les institucions supranacionals no haurien de donar suport. El Pla d’Equipaments Culturals de Catalunya -el PECCat del tripartit que ara sembla oblidat, encara posava més llenya a aquest foc, afavorint la municipalització dels teatres de les associacions, com a únic camí per a la seva modernització.

Al bell mig de les notícies sobre el desencert en l'aposta per infraestructures culturals desproporcionades, ha sorprès la iniciativa d’un grup de veïns de la Bordeta de Barcelona, que han posat en marxa una biblioteca popular a l’antiga fàbrica de Can Batlló, a tocar de la Plaça Cerdà. La crisi ha fet aturar una gran operació immobiliària i els veïns han aconseguit la cessió d’un parell de naus. Gràcies a la seva aportació voluntària ja disposen d’una biblioteca de quinze mil llibres, un taller de lectura i escriptura, una secció infantil on la quitxalla pot afeccionar-se a l'hàbit de llegir entre joguina i joguina, una sala d’exposicions i projeccions, ja parlen d’un auditori... Tot s’ha fet amb aportacions voluntàries, fins i tot l’adequació dels lavabos imprescindibles. Confien en l’arribada d’alguna subvenció, com ha de ser, però ha estat el seu esforç el que ha dotat el seu barri d’un equipament del qual no disposava abans.

Potser sense saber-ho han recobrat un bon costum del nostre país. S’han associat per a tirar endavant un projecte d’interès social, han invertit llur temps, llur seu ofici i potser llurs calés, al servei d’una bona causa. Així es van aixecar els centenars d’ateneus i casals que hi ha a Catalunya. Volien portar la cultura al poble i ho van aconseguir, sense esperar que se n'encarreguessin les institucions municipals o autonòmiques, i molt menys l’Estat, que no tenia cap interès en promoure la il·lustració popular.

La crisi econòmica, tan perniciosa, pot ajudar a recobrar el bon camí de l’autogestió de la cultura. No hi ha diners per a erigir piràmides dedicades a l’enaltiment de l’ego del polític de torn ni per a tancar-se a l’ateneu com si fos un gueto. El més assenyat es asseure's a negociar l’ús compartit dels equipaments que van ser construïts per al gaudi i el profit del poble. Ara per ara, en el procés que ens hauria de portar al consens i a la raó, cal agrair al grup d’activistes de can Batlló que ens hagin fet memòria de com es van posar en marxa els equipaments culturals de Catalunya. La història i la barbàrie d’una llarga dictadura van fer impossible de traspassar correctament el testimoni que ells han recollit ara, de manera natural, per a fer realitat un somni. No són els únics, afortunadament, però sí un magnífic referent.
 

Comentaris

Pere-Joan Pau (Alt Empordà)
1.

Molt encertat tot, em quedo sobretot amb l'últim paràgraf, resum perfectament la situació actual. esperem que TOTS, ciutadans i polítics haurem après la lliçó i ho tindrem en compte. Felicitats a la gent de can Batlló, ha fet reneixer l'esperit dels antics ateneistes. A veure si l'exemple s'escamapa i en surten imitadors.

Comenta aquest article