Reportatge

Heribert Barrera: científic, ateneista i polític excepcional

Escriptor i periodista. Estudiós de la cultura popular. President de la Fundació Paco Candel

La mort d’Heribert Barrera ha estat tractada tant des de les institucions com pels mitjans de comunicació amb la consideració que mereix qui va ser el primer president del Parlament de Catalunya a partir de la restauració de la Generalitat. Les al·lusions que s’han pogut llegir també han recollit el seu pas pel Congrés dels Diputats, a la tribuna del qual es va pronunciar amb claredat meridiana sobre quines eren la seva llengua, la seva bandera i la seva pàtria. També va ser a Brussel·les, com eurodiputat. S’ha recordat l’exili a Montpeller amb el seu pare, el diputat i conseller de treball Martí Barrera. Milità abans d’esclatar la Guerra Civil a les joventuts d’Esquerra Republicana, partit que acabà liderant en superar-se la llarga nit de la dictadura.

S’ha ressaltat l’universitari brillant fet a l’exili: llicenciat en físiques i matemàtiques per la Universitat de Montpeller i doctorat en químiques per La Sorbona, amb nombrosos treballs d’investigació publicats a les més prestigioses revistes científiques de França, Anglaterra i els Estats Units. Malgrat tota aquesta trajectòria meritòria, és molt possible que el que més hagi complagut al doctor Barrera sigui el Premi Prat de la Riba que l’Institut d’Estudis Catalans li atorgà el 1949. Malgrat el professorat universitari que havia exercit a l’estranger, tornà aviat de l’exili per a fer de químic, però tenint molt present el compromís de contribuir a la reconstrucció nacional.

Aquí va exercir a la industria química i a la Universitat. Personalment el recordo preocupat per l’ensenyament de la ciència química en català. Jo era assessor dels organismes professionals dels químics catalans i balears quan ens varem conèixer, poc temps abans que un prestigiós franquista reciclat per la democràcia patinés afirmant que no concebia l’ensenyament de la física en llengua catalana. Després ens retrobàrem en el Reagrupament frustrat per la mort de Josep Pallach, amb qui tenia una gran amistat des de l’exili.

Precisament amb Pallach van coincidir en la creació del Club Unesco de Barcelona -com explica Miquel-Lluís Muntané en el llibre “Unesco: història d’un somni”, en un esforç d’activació de la societat civil que es desenvolupà abans de la transició democràtica, complementant la resistència cultural desenvolupada des del teixit associatiu.

En el conjunt d’al·lusions que la seva mort ha suscitat quasi s’ha oblidat el perfil associatiu de la figura del president Barrera, com si no fos important el seu pas per la presidència de l’Ateneu Barcelonès o la seva contribució al procés de creació de la Federació d’Ateneus de Catalunya. Junts vam formar part del consell consultiu que encarrilà el futur d’aquesta important federació i junts vam ser a l’Ateneu de Maó convocats per un grup d’ateneus espanyols que pretenien fundar una federació estatal, a partir d’un cens que no arribava a la trentena d’ateneus, incloent-ne alguns de catalans. En aquell moment es paralitzà la iniciativa en aparèixer la informació de les més de quatre-centes societats ateneístiques censades a Catalunya i l’existència de la federació catalana que n’aglutinava un centenar i mig. Es va fer tan evident qui tindria el poder en aquell projecte de Federació que la proposta no superà la trobada de Menorca. Aleshores l’Heribert ja havia estat president del Parlament de Catalunya i es podria ben dir que era una patum, però el teníem allà com a un més del grup que liderava Josep Montalat, que aleshores presidia la FAC. Tractat a curta distància, el Molt Honorable Heribert Barrera era un personatge d’una gran humanitat i també un ateneista apassionat. S’havia format abastament en els cenacles universitaris, però coneixia a fons de quina manera a casa nostra els ateneus havien il·lustrat les classes populars.

Compartíem l’estimació pel malaurat Josep Pallach i ens havíem frustrat intentant crear una fundació que preservés la memòria del seu llegat polític. A la nostra darrera conversa, precisament per a demanar-li una Tribuna que publicà Tornaveu, li vaig comunicar que, finalment, s’havia constituït a Palafrugell la Fundació Pallach des de l’àmbit educatiu. No només es mostrà satisfet, ho considerà un acte de justícia. En recordar aquell moment, reflexiono sobre què m’ha portat a escriure aquest article reivindicant la vinculació del president Barrera a la família associativa. Aquí i ara mateix, quan l’ofici de la política està sotmès a l’escarni i al desprestigi, també s’han de reivindicar les figures exemplars, com la de l’Heribert Barrera, de qui ja hem dit que posà el servei el seu país per davant de l’exercici professional per al que s’havia capacitat excepcionalment. La Transició i la resistència contra la dictadura van donar, en tots els nivells, força figures que van prendre aquesta mateixa opció i la seva contribució fou essencial per a la consolidació de les llibertats democràtiques. Que la figura i l’exemple del president Barrera siguin entre aquests referents quan es qüestiona la democràcia repetint aquella bajanada prou estesa que assegura que tots els polítics son iguals.

Comentaris

Ricard Barri del Barrio Samos (Lugo)
1.

Un HOME extraordinari,un personatge exemplar.Si tots els polítics catalans fossin com ell,Catalunya tornaría a ser "rica i plena".....

Comenta aquest article