Reportatge

El neguit dels domadors (paràbola catalana en quatre imatges)

Professor de filosofia a la Universitat de Barcelona

El problema dels domadors de circ ha estat sempre el mateix: si la fera no es mostra sempre prou ferotge, la seva feina no és prou valorada; si la ferocitat és com massa de debò, el risc del seu fer augmenta perillosament. Els toreros també tenen un problema semblant: els toros no poden ser ni massa mansos, ni massa perillosos. No és pas un problema simètric, o bilateral, els lleons, tigres o toros no tenen cap interès ni a estar al circ ni a anar a la plaça; els hi porten, de manera que no els importa gens la cotització que tenen al mercat en cada moment els seus domadors.


Em penso que aquesta imatge és molt apta per tal de visualitzar aquesta barreja de silenci i de soroll que té el moment actual de la vida catalana, no tant en ella mateixa, com en la seva inserció en la política espanyola d’aquests darrers anys. Les feres tampoc no gaudeixen pas ni fent suar el seu domador més del compte, ni esgarrapant-lo, ni cruspint-se’l. Hi ha una manera de voler estar al circ fent treballar molt de valent el domador. Desitjant en la inconsciència pròpia de les feres captives que els treballs dels domadors siguin ben difícils, s’espera alguna cosa com un benefici de la mateixa captivitat.


El que és en veritat alarmant és la interiorització del circ en la vida de les feres, ni que signin editorials sobre la seva dignitat. La passió malaltissa i un sempre excessiu interès per la raó de titularitat del circ, per les aventures en la successió de la seva direcció o gerència, que si vénen ara els uns i tornen ara els altres, pel color de l’uniforme que porten els domadors (des del blau al roig passant per tots els colors), i les disquisicions sobre la qualitat del sucre que et donen després de cada actuació millor o pitjor cotitzada, és, en el seu conjunt un opi de feres engabiades.


El millor que es pot fer amb una gàbia és no ser-hi dins. No pas cruspir-se un domador. La digestió pesada ens pot deixar amb els ulls tancats i una cadena a la boca. Amb una victòria que és un episodi de la vida de la gàbia. Mentre la fera reposa de la intensitat de la lluita, la direcció del circ cerca un domador substitut millor o pitjor pagat segons la cotització del moment i les històries del circ.


La llibertat és una mirada lliure des del domini d’un mateix sobre el medi que ens és propi. El que val per a les feres val per als pobles.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article