Reportatge

Radiografia de l’Obra del Cançoner Popular

En van parlar Jaume Ayats, Oriol Lluís i Gual, Amadeu Corbera i Pilar López a la Universitat Catalana d’Estiu

Música tradicional
Amadeu Corbera i Jaume Ayats. Fotografies: UCE
Amadeu Corbera i Jaume Ayats. Fotografies: UCE

Periodista - Equip de redacció Ens de l'Associacionisme Cultural Català

Aprofitant la celebració de l’Any Joan Fuster, és un bon moment per reflexionar sobre la vigència del concepte “Països Catalans”. Les missions de recerca de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya (OCPC), iniciades precisament el mateix any que naixia Fuster (1922), ens brinden un bon exemple. Quan les divulguem, tenim en consideració el conjunt de la nació catalana o ens limitem a la mirada principatina? És una pregunta que cal plantejar-se. En la 54a Universitat Catalana d’Estiu celebrada a Prada es pot afirmar sense reserves que se’n va oferir una visió prou global. Els assistents a la taula rodona ‘100 anys de l’Obra de Cançoner Popular. Homenatge a Josep Massot i Muntaner’ van poder conèixer l’impacte que aquest projecte faraònic va tenir a Catalunya, a les Illes Balears i a la Catalunya del Nord.

Jaume Ayats va contextualitzar aquesta gran empresa en “l’idealisme tardoromàntic” de principis del segle XX, que anhelava conèixer “l’ànima del país” i “l’esperit del poble”. El comissari de l’any commemoratiu de l’OCPC va definir-la com una “iniciativa probablement única a Europa” per la seva dimensió col·lectiva, planificació i desig d’exhaustivitat. Sovint les xifres són més reveladora que qualsevol lloança literària. Gràcies al mecenatge de Rafael Patxot, es registraren gairebé 40.000 melodies en el període 1922-1940, així com 60.000 textos i més de 4.000 fotografies d’un gran interès etnogràfic (sobre aquest tresor visual, no deixeu de llegir l’article publicat per Marta Grassot en l’últim número del Canemàs).

De les 66 missions de l’OCPC, tres van fer estada a la Catalunya. Oriol Lluís i Gual va explicar que l’any 1928, trobant-se Joan Tomàs i Joan Amades a l’Alt Empordà recollint cançons, van tenir coneixement que a Llorenç de Cerdans s’hi trobava un cornamusaire que coneixia moltes melodies tradicionals. Als dos amics els hi va faltar temps per passar la frontera clandestinament (no tenien permís) i anar-hi. No van trobar la persona que buscaven, però van poder registrar nombroses melodies. Una segona anecdòtica explicada pel director del Museu de la Música de Ceret ens trasllada a 1934. En aquest cas les protagonistes són Palmira Jacquetti i Mercè Porta, que per culpa de la pluja es troben incomunicades un parell de dies a Prats de Molló. Aprofitant l’avinentesa, van picar moltes portes del poble per fer cantar la gent que hi vivia. La darrera visita de l’Obra a la Catalunya Nord, aquesta sí premeditada, hi va portar els mestres Tomàs i Joan Llongueres a la Cerdanya (1935). Per acabar la seva intervenció, Gual també va lloar la tasca de recopiladors no vinculats a l’OCPC: Simona Gai-Pons, l’escriptor Jordi Pere Cerdà i el pràcticament desconegut Roger Giralt, veí de Cerdanya i el Vallespir.

Si bé ha estat molt més referenciat, tampoc ha merescut prou reconeixement la figura de Baltasar Samper. Amadeu Corbera va recordar que fou un deixeble de Felip Pedrell -primer musicòleg dels Països Catalans- i secretari de l’Obra del Cançoner Popular; és a dir, la persona que va definir com s’havien de fer les missions de recerques, un dels grans responsables que no només es registressin les cançons, també el context i les circumstàncies en les quals es cantaven. Juntament amb Jaquetti, és la persona que va recollir més melodies, concretament a Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera.

A més, va incidir el professor del Conservatori de Música Superior de les Illes Balears, Samper té la clarividència de comprendre que la música no es pot deslligar del fet sociocultural. No es poden registrar les melodies sense comprendre’n la funció social que exerceixen (en tasques laborals, per exemple) ni es pot menysprear la capacitat evocadora i identitària que tenen. Corbera ho va il·lustrar amb un exemple dramàtic i alhora deliciós. Quan la victòria de l’exèrcit feixista l'obliga a exiliar-se, des de Tolosa Samper demana a Patxot que li enviï els materials de l’OCPC. Amb quin objectiu? Arranjar algunes peces i fer-les enviar als camps de concentració perquè els presoners catalans les puguin cantar. Anys més tard Samper travessa l’Atlàntic (1942) i també aprofita les melodies com a repertori de l’Orfeó Català de Mèxic, del qual va ser director.

En la darrera intervenció, Pilar López va glossar la gran importància que ha tingut Josep Massot Muntaner en la recuperació dels materials de l’Obra. Situem-nos el 1979, en el V Col·loqui de Llengua i Cultura Catalanes que se celebra a Andorra, quan el monjo benedictí es compromet a fer gestions perquè el fons de les missions retornin a Catalunya. Va ser necessari esperar una dotzena d’anys per aconseguir traslladar-los a l’abadia de Montserrat (1991), però els resultats no es van fer esperar. “Massot treballava entre 16 i 18 hores diàries”, va revelar l’etnomusicòloga. Gràcies a aquesta entrega, entre 1993 i 2011 es van poder publicar 21 volums de materials, tres dels quals ja havien vist la llum abans de l’esclat de la guerra civil espanyola.  L’historiador palmesà també va tenir un paper clau per forjar un conveni entre el monestir i el Departament de Cultura, que va permetre la microfilmació dels documents, la seva edició i l’inici de les tasques de catalogació per a facilitar-ne la recerca. La divulgació que Massot va fer de l’OCPC, va insistir López, no es va limitar al coneixement de les cançons. També va divulgar-ne la filosofia de fons, el funcionament intern i les persones que en van formar part. La seva mort ha deixat un buit pràcticament impossible d’omplir.

 

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article