Reportatge

Despatriarcalitzant el patrimoni cultural

Crònica de la jornada ‘Rastres en femení’ a Roca Umbert, Fàbrica de les Arts de Granollers

ReflexióPatrimoni Immaterial
Les ponents Gemma Casal i Guadalupe Jiménez Esquinas van reivindicar una mirada feminista del patrimoni i la memòria
Les ponents Gemma Casal i Guadalupe Jiménez Esquinas van reivindicar una mirada feminista del patrimoni i la memòria

Periodista - Equip de redacció Ens de l'Associacionisme Cultural Català

Ja ens hem preguntat on són les dones als mitjans, a la ciència, els esports o la cultura popular. I ara ha arribat el torn de la memòria oral i el patrimoni. I la resposta és molt similar que en altres casos: les dones, el que fan, les seves històries i les seves veus, estan i han estat en gran part oblidades i silenciades. Aquesta seria una de les conclusions de la jornada Rastres en femení, el patrimoni i la memòria popular oblidada, celebrada dimecres 15 de juny a Granollers i organitzada per la Direcció General de Cultura Popular i Associacionisme Cultural. Però la iniciativa va oferir també estratègies per corregir aquest oblit i pistes en forma de bones pràctiques, des d’un audiovisual sobre les matonaires de Montserrat fins a un fanzine sobre les dones a Santa Coloma de Gramenet.

“Ens hem convertit en ‘dones del 8 de març’. Aquell dia els ajuntaments, museus i associacions programen activitats patrimonials, rutes, visites guiades, exposicions, presentacions... però desapareix el 8 de març i el 50% de la població torna a desaparèixer dels espais. El patrimoni de les dones ha acabat relegat a un mes”. La queixa la va pronunciar l’antropòloga i investigadora de la Universitat de Lleida Gemma Casal, però va estar present també en la majoria dels debats d’una jornada enfocada a repensar el patrimoni i la memòria popular en clau feminista.

L’escenari escollit per aquesta jornada –plantejada com una continuació de la celebrada l’any 2020 sobre estereotips a la cultura popular– era molt significatiu: la Roca Umbert, avui convertida en centre de les arts però que abans va ser una important fàbrica de filatures i motor de la industrialització a Catalunya; de principis del segle XIX fins a mitjans del XX hi van treballar centenars de dones, però d’elles en sabem molt poc.

El patrimoni, un espai no neutral

Casal, juntament amb Guadalupe Jiménez-Esquinas, professora d’antropologia de la Universitat de Santiago de Compostela –qui participava per connexió online– van ser les encarregades d’obrar la jornada amb reflexions més teòriques sobre feminisme, memòria i patrimoni cultural. Les dues ponents van coincidir en assenyalar que el patrimoni no és un espai neutral ni escèptic, sinó que perpetua i reprodueix el sistema de valors de les classes socials dominants i el sistema patriarcal, però que a la vegada pot ser un espai per a la crítica i una eina de canvi.

Ambdues també van insistir que el patrimoni està molt masculinitzat, amb molt poques dones en els espais més públics (les festes, tradicions, museus...), també en els llocs de presa de decisió de la gestió i que, quan hi són, moltes vegades apareixen de forma anecdòtica o estereotipada. Davant d’això, van dir, cal incorporar-hi les dones però sobretot cal un canvi de paradigma, per repensar el que es considera valuós i què no.

En aquest sentit, Jiménez-Esquinas va explicar que dins de la categoria ‘patrimoni’ s’acostuma a englobar “palaus, castells, elements materials relacionats amb un passat gloriós i gestes bèl·liques, quadres de grans pintors...” En canvi, “s’ha invisibilitzat aspectes de la cultura popular i la vida quotidiana”, sobretot allò relacionat amb “la transmissió i conservació del patrimoni, que és fonamental per al seu manteniment”. “Qui rega els testos en els patis de Còrdova, quines van ser les condicions de treball de les dones que hi treballaven en la fàbrica en què vostès es troben, qui cus els vestits de carnaval o qui fa el dinar per a tota la família en un dia de festa?”, va preguntar Jiménez.

En la mateixa línia, Gemma Casal va reclamar la necessitat de posar aquesta esfera –de tasques de cures, de reproducció i comunitària, on són habitualment les dones–, en un lloc rellevant, recordant que representa el 40% del PIB. I també va reclamar incloure en aquest patrimoni i cultura popular del país altres col·lectius minoritzats, com les persones migrants: “La Pedrera es va construir amb forjadors gitanos, que eren grans experts, però això mai ho expliquem”.

Iniciatives inspiradores

A la segona part de la jornada va oferir un seguit d’experiències i bones pràctiques que convidaven a aventurar que, malgrat la queixa que expressava Gemma Casal, no tot es queda en el 8 de març. Són iniciatives que exploren, amb formes i llenguatges diversos, la recuperació del patrimoni i la memòria històrica de les dones.

Sara Martínez i Elisabeth Muñoz ho fan amb un fanzine, La construcción de un Sueño, que recupera la memòria històrica de les dones de Santa Coloma de Gramenet. Impulsat per l’espai CIBA de l’Ajuntament, l’obra recull moments clau de la lluita col·lectiva i veïnal de la ciutat en els anys 190, quan les dones van unir-se per “crear col·legis, mercats, metges, carrers asfaltats”, per tal de ser un homenatge a aquelles pioneres i de servir de referent al jovent.

A través del documental ho fa Matonaires: de la terra a la roca, un treball que reconstrueix la vida d’aquesta activitat agrària a través de les protagonistes, fusionant “microhistòria local, memòria de la pagesia, tot en femení”. I també Camins de dones, una iniciativa del Museu del Ter que explora els trajectes que feien les dones per anar a les fàbriques, per descobrir “per on anaven, amb qui es trobaven, de què parlaven”, en definitiva, i qui eren, segons va explicar Pere Casas, tècnic del museu. El documental complementa l’exposició Xinxes, puces i fabricantes –que són alguns dels malnoms que rebien aquestes treballadores–, i s’inscriu en la tasca del museu per reivindicar la memòria de les milers de dones (i nenes) que van ser un dels motors de la història industrial del Ter a canvi d’un sou sempre inferior al dels homes.

L’artista Núria Costa va presentar el projecte Soc Cogula, una proposta documental però que és també obra gràfica i acció comunitària. El punt de partida és un malnom, la cogula, que és mala herba que surt entre el blat i també designava a les nenes quan naixien en el món rural. Recollint testimonis als safarejos de Vallfonogna de Balaguer, Costa capgira el mot i el reivindica com a sinònim de resiliència, contacte amb la natura.

Des de Maldà (l’Urgell) es va presentar una doble proposta: la Biblioteca de la dona escriptora, “un homenatge a les dones escriptores menystingudes i oblidades”, i nomenclàtor en femení, la iniciativa de l’Ajuntament per batejar amb nom de dona una desena de carrers del municipi.

Els carrers són precisament l’escenari d’una altra de les iniciatives, la ruta turística ‘Centre històric, patrimoni de dones’, que es va estrenar fa tres mesos a Lleida. L’objectiu, segons va explicar la seva impulsora i gestora cultural, Eva Lega, és oferir “una història a través del fil de les dones, en contraposició a la idea de personatges femenins aïllats”.

Finalment, la taula d’experiències es va completar amb La història a les nostres mans, una proposta pedagògica impulsada pel Grup de Dones amb Memòria de Vilanova i la Geltrú que compleix 22 anys. L’objectiu és recuperar, a través de la tradició oral i el punt de vista de les dones, la història del municipi i transmetre-la a les generacions més joves.

L’acte va comptar amb la presència de Maria Villegas, regidora de l’Ajuntament de Granollers; Meritxell Benedí, presidenta de l’Institut Català de les Dones, i Adelaida Moya, directora general de Cultura Popular i Associacionisme Cultural, qui va valorar les experiències de molt inspiradores, però va reconèixer que encara falta molt camí per recórrer i sostres de vidre per trencar.

 

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article