Reportatge

El projecte Pobles Abandonats radiografia la Catalunya buida

Els investigadors volen explicar les causes del despoblament i fer propostes de futur per revertir el procès

Reflexió
L'església de Sant Romà de Sau sobresurt de les aigües del pantà
L'església de Sant Romà de Sau sobresurt de les aigües del pantà

Periodista - Equip de redacció Ens de l'Associacionisme Cultural Català

El campanar de l’església de Sant Romà emergint de les aigües del pantà de Sau és, segurament, una de les imatges més icòniques dels pobles abandonats de Catalunya. Arreu del país hi ha uns 300 nuclis abandonats, i altres 350 amb menys de deu habitants. Saber quins són i el quin és el seu estat, apuntar les causes de la pèrdua de població i plantejar propostes de futur per revertir el procés és el que pretén el projecte ‘Pobles Abandonats’. Impulsat per la Universitat Autònoma de Barcelona, l’Institut Ramon Muntaner (IRMU) i la Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana, al seu web ja es recullen prop de vuitanta fitxes.

Una dotzena de cases en runes i quasi ocultes per la vegetació, repartides al voltant d’una església sense sostre, però encara en bon estat, és el que queda de l’antic nucli medieval de Maremellar, al Baix Penedès; la guerra civil, la pèrdua de serveis, l’aïllament i un incendi van anar expulsant els veïns fins al seu abandó, entre els anys 1960 i 1970. Al Berguedà, en el municipi de Puig-reig, la Colònia Vidal és un símbol de la industrialització i de la crisi del tèxtil, que va provocar el seu tancament el 1995; el museu no ha aconseguit pal·liar el deteriorament ni evitar la pèrdua de població, que ha passat de 67 el 2000 fins als deu actuals.

 Marmellar, Can Vidal i Sant Romà de Sau són tres dels casos recollits en el projecte, que vol “inventariar els assentaments abandonats, o que en algun moment de la seva trajectòria ho han estat, per estudiar les causes i les conseqüències al seu voltant i mirar quines polítiques s’han dut a terme”, explica Carles Barrull, investigador de l’IRMU. L’àmbit d’estudi abasta altres territoris de parla catalana: la Franja, Catalunya Nord, el País Valencià i les Illes Balears.

Barrull, qui coordinada l’àrea de l’Alt Pirineu, Aran i Andorra, explica que sota la denominació de “pobles abandonats” s’inclouen els nuclis completament deshabitats però també aquells que tenen menys de trenta veïns censats –i que es consideren en perill d’extinció– i altres que han sofert pèrdues considerables de població. I especifica que no parlen de pobles, sinó de nuclis poblacionals, perquè també hi ha “masies, conjunts parroquials, colònies industrials, agrupaments militars, etc.”

La investigació ja ha inventariat més de mil nuclis a Catalunya, dels quals uns 300 són pobles abandonats i 350 són aldees amb menys de deu habitants. Pallars Jussà és la comarca que en presenta més, un mínim de 41. El fenomen és molt pronunciat a tot l’Alt Pirineu i Aran, una zona que a mitjans del segle XIX tenia poc més de 105.000 veïns i que avui no arriba als 74.000. Però també destaquen altres territoris, com el Berguedà, la Conca de Barberà, Baix Camp, l’Alta Ribagorça (Aragó) i el nord del País Valencià.

Les causes dels despoblaments

Les causes són múltiples i diverses, però una gran part dels despoblaments se situen entre els anys 1940 i 1970, explica Ernest Cabré, tècnic del projecte. Tenen un gran pes les crisis econòmiques i els processos d’urbanització o la mecanització del camp i l’atracció de la ciutat, com també les pròpies característiques geogràfiques del territori, aïllat i mal comunicat amb altres nuclis, agreujat per carreteres o línies de ferrocarril que no es construeixen o que es fan lluny dels pobles i augmenten l’aïllament. En altres casos els motius són les polítiques de planificació territorial, com la construcció d’un embassament i la consegüent  inundació dels camps, i els processos de reforestació massiva. Carles Barrull destaca també la guerra civil i a vegades la repressió política i escarni públic per part d’alcaldies franquistes, uns fets que sovint no es reconeixien i quedaven amagats sota el tòpic de “marxar per millorar la qualitat de vida”.

La investigació recull també intents de repoblament, alguns exitosos i altres fallits. En la primera categoria estaria Remullà, al Baix Camp, un poble abandonat des de l’any 1962, quan els darrers veïns van marxar cap a Vandellòs. A inicis d’aquest segle un grup de voluntaris, la majoria descendents del poble, van rehabilitar algunes cases, van asfaltar el camí d’accés i van aconseguir recuperar la festa major de Sant Miquel.

Per contra, a Fatxes, un nucli situat en el terme municipal de Vandellòs i l’Hospitalet de l’Infant, també al Baix Camp, l’intent no ha prosperat. Un arquitecte i acadèmic japonès, Masayuki Irie, entusiasta de l’obra de Gaudí, va descobrir el municipi i va engegar l’any 2001 un projecte de restauració d’antigues masies per fer un hotel i un centre d’estudi i d’acollida destinat a estudiants d’arquitectura; però el terratrèmol de Fukushima va aturar el projecte i els recursos.

Les dinàmiques són molt diferents en cada cas, però els investigadors destaquen que perquè en tinguin èxit cal l’impuls i la voluntat d’una comunitat i un projecte de viure-hi de forma permanent. “Si es tracta de recuperar i després mirar de promoure la reocupació sovint no tenen èxit”, explica Maria Carme Jiménez, directora de l’IRMU. Justament, per reflexionar al voltant dels factors que condicionen l'èxit d’aquests processos, el Museu de la Vida Rural acollirà una jornada de treball el dia 10 de maig.

Recuperació de la memòria

Els Pobles Abandonats és treball multidisciplinari, en què els investigadors estudien els nuclis des de múltiples vessants (històriques, sociològiques, demogràfiques, urbanístiques o arqueològiques), i entrevisten els veïns, fan croquis del terreny i de les instal·lacions d’aigua i energia i dels accessos, recerquen revistes i llibres, fan fotos amb drons i recuperen fotografies antigues dels arxius, fent una radiografia de la Catalunya buida. El projecte ha de servir per combatre el despoblament i millorar la gestió del territori, però també ajudar a conservar i recuperar la memòria, escrita, oral, gràfica o audiovisual, perquè aquest patrimoni no quedi definitivament oblidat.

De la pandèmia al camp

En els darrers dos anys, la pandèmia i el confinament ha impulsat un cert transvasament d’urbanites al camp. Però els investigadors reconeixen que encara és aviat per determinar si ha estat un moviment temporal o si serà un establiment permanent. “També cal valorar si només són increments quantitatius o si també són qualitatius, és a dir, si es tracta de gent que es desplaça i s’integra a la vida del poble o simplement és un canvi instrumental”, explica Maria Carme Jiménez.

El projecte dels Jocs Olímpics als Pirineus podria servir per frenar el despoblament? La investigadora apunta que només podran contribuir-hi “si realment s’inverteix en infraestructures, serveis i comunicacions que el territori necessita més enllà de la celebració ocasional dels Jocs”. I afegeix que també caldrà valorar la sostenibilitat de les actuacions.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article