Reportatge

En la commemoració dels 50 anys d’Òmnium, Muriel Casals rememora el Tancament de Caixes del Dr. Robert

Escriptor i periodista. Estudiós de la cultura popular. President de la Fundació Paco Candel

Mig segle d’història d’Òmnium Cultural és una fita que s’ha commemorat amb el reconeixement a les persones que en van constituir el nucli de fundadors, tot actualitzant la memòria de les seves accions en defensa de la cultura i la identitat nacionals. Alguns dels actes d’Òmnium al servei del país són, efectivament, memorables. El darrer—la immensa manifestació que, ara fa un any, omplí a vessar els carrers del centre de Barcelona, en un clam per una autèntica autonomia—pot ser l’èxit que ha impulsat els dirigents d’Òmnium a continuar reivindicant en aquesta línia, formulant un advertiment d’insubmissió, si l’Estat no assumeix posar fi al greuge històric amb alguna fórmula de pacte fiscal, en la línia del concert econòmic de què gaudeixen algunes altres autonomies. Muriel Casals, la presidenta de la institució, arribà a plantejar la creació d’un fons comú on dipositar la quantia dels impostos, que no es liquidaria a l’Estat fins a la solució del conflicte. El doctor Bartomeu Robert, president de la Lliga Regionalista quan es fundà el 1901, alcalde mai oblidat, inspirador del Tancament de Caixes, que va ser més o menys el mateix que proposa Òmnium, va fer presó i fou forçat a deixar l’alcaldia per haver-se negat a signar les represàlies contra els insubmisos. Avui dia, l’Estat—que ja ha demostrat la capacitat d’embargar-nos un compte corrent per l’impagament d’una simple multa de trànsit—ho tindria molt fàcil, gràcies a la informació que rep del sistema bancari.

Ho constatem amb els peus ben posats a terra, conscients del coratge d’aquesta deixeble del gran Dr. Robert. Només per a recobrar la seva memòria, ja ha valgut la pena que fos emulat. El Tancament de Caixes fou un fracàs, però també un estímul decisiu per al catalanisme polític.

Ha estat necessari el pas de tot un segle i una fortíssima crisi econòmica perquè des d’una tribuna pública es tornés a plantejar el Tancament de Caixes contra l’espoliació perpetrada per l’Estat a Catalunya. De la injustícia fiscal a què som sotmesos, n’havia parlat força el professor Ramon Trias i Fargas, però semblava predicar-la en el desert. La seva teoria era indemostrable, perquè l’Estat amagava les dades. La informàtica ha fet possible l’encreuament de dades i ha demostrat l’espoliació que patim tots els ciutadans de Catalunya, sigui quin sigui el nostre pensament polític o la nostra condició social, l’origen o el grau de passió autonomista… Ara tots sabem que, sense aquesta espoliació, a Catalunya la crisi actual no seria la mateixa crisi. Finalment ha aparegut a les enquestes dels instituts d’opinió i ha passat a ser un dels principals raonaments de la causa independentista. En un no-res hem passat dels sentiments nacionals a la cartera.

Ja és ben curiós que una institució de cognom cultural hagi posat damunt la taula una qüestió estrictament economicista.

Quan el 1961 fou creat Òmnium Cultural per un grup de patricis que havien adquirit prestigi empresarial, el país tot just superava una postguerra que va ser llarguíssima. Els beneficis que produïa el turisme i l’exportació de mà d’obra a Europa construïen un horitzó econòmic on hi havia esperança. Tot just començava una tímida tolerància, malgrat que la facció guanyadora tenia el país controlat amb mà de ferro. Havien superat el boicot pel suport als països de l’Eix, però la confrontació entre l’est i l’oest, la Guerra Freda, els havia beneficiat.

No tenien cap més remei, però, que obrir escletxes. Per una d’aquestes escletxes es colà Òmnium. Els fundadors (Joan B. Cendrós, Lluís Carulla, Pau Riera i Sala, Joan Vallvé i Creus i Félix Millet i Maristany) eren gent de possibles, involucrats en allò que l’historiador Jaume Fabre defineix com a ‘franquisme social’, tot i ser als antípodes ideològics del «Movimiento », que els havia salvat el patrimoni i allunyat els conflictes socials de les seves empreses, gràcies al paternalisme social del nacionalsindicalisme. És just recordar-los; van saber passar el projecte per una escletxa. Per unes altres, de seguida, també es van colar des d’altres àmbits socials les Comissions Obreres, el Sindicat Democràtic d’Estudiants, el Moviment de Regidors Democràtics…

El país havia activat la seva economia, però mantenia inamovible el sistema polític. Calia endormiscar les masses laborals, mentre es construïa un nou país diluint les identitats històriques que l’integraven. La llengua catalana, prohibit el seu ensenyament, corria perill. Els uns i els altres tenien clar que la llengua compartida és un eficaç mecanisme de cohesió nacional. Fou oportuna la creació d’Òmnium. Els seus fundadors ara mateix estarien preocupats per l’economia, però en aquell moment ho estaven per l’idioma que havien heretat dels seus avantpassats. S’havien alliberat de la moda inspirada pel Règim de parlar «en el idioma del Imperio» amb què s’acostumava a expressar l’alta burgesia.

Cal lloar aquest reconeixement, com aplaudiríem el que es deu a la multitud d’activistes culturals que, dirigits pel recentment traspassat Joan Triadú, van constituir l’improvisat exèrcit de mestres de català, que acudien a tots els indrets de Catalunya on algú descobria que l’havien fet analfabet de la seva pròpia llengua. Es tracta de la massa social que constitueix la xarxa de l’associacionisme cultural, que mai no renuncià al català com a idioma de relació i expressió social. És molt difícil fer un merescut reconeixement a tanta i tanta gent que no es desmobilitzà, que impartia classes de català als ateneus, als casals parroquials i als casinos populars, a les corals, als centres excursionistes… Eren tants els que escenificaven el teatre dels nostres clàssics, cantaven les cançons de sempre, ballaven les sardanes prohibides, conservaven els mots dels paratges…! Era i és tanta la força de l’associacionisme cultural! En són tants i tants, que no cabrien a l’escenari on es commemorà el primer mig segle de vida d’Òmnium Cultural, una institució que, si no la tinguéssim, l’hauríem d’inventar.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article