Reportatge

Festa, religió i ritualitat

Crònica de la taula rodona ‘Festa religiosa VS Festa popular’.

Patrimoni Immaterial
Guillem Roma, Dani Piques, Josep Fornés i el moderador Jordi Cubillos | La Violeta de Gràcia
Guillem Roma, Dani Piques, Josep Fornés i el moderador Jordi Cubillos | La Violeta de Gràcia

Periodista - Equip de redacció Ens de l'Associacionisme Cultural Català

El debat sobre la presència de la religió en les festes populars del segle XXI té molts elements d’anàlisi: antropològics, demogràfics, culturals, polítics i també històrics. La taula rodona, celebrada aquest dimarts al Centre de Cultura Popular La Violeta de Gràcia, va voler reflectir les opinions contraposades que se senten al carrer. Per fer-ho, es va comptar amb la participació de l’antropòleg Josep Fornés, el membre de l’Ateneu Popular de Sitges Dani Piques, i l’activista cultural gracienc Guillem Roma.

Rebutjant el títol de la taula rodona, plantejat com a dicotomia entre festes populars i religioses, Fornés va apuntar que, com antropòleg i fester, no detecta diferències formals entre els seguicis, cercaviles i processons. Totes aquestes manifestacions creen  un sentiment d’exaltació comuna, “de formar part de l’imaginari d’una comunitat”, i a més ho fan de manera ritualitzada. "Els humans - va insistir Fornés- tendim a ritualitzar". 

L’exdirector del Museu Etnològic i de les Cultures del Món de Barcelona va assenyalar que, a mitjans dels anys setanta, quan va erigir-se un nou model festiu, la gent era molt conscient de la col·laboració de l’Església amb el franquisme. En aquest context d’obertura, els festers van optar cap a formes festives més aviat dessacralitzades. Fornés considera que actualment hi ha molta “xenofília”, és a dir, persones que celebren amb naturalitat les festes religioses d’altres països, però rebutgen o desitgen excloure les celebracions catòliques.

“D’aquí a vint anys, potser no hi haurà portadors de sants”, va destacar Dani Piques, per qui la gent que va a una processó no acostuma a fer-ho moguda per un sentiment religiós, sinó com a acte social. L’ateneista sitgetà preveu que, en la mesura que el model de les festes populars no es decideix institucionalment, i que el sentiment religiós cada vegada és menys arrelat en la ciutadania, les celebracions civils tendiran a desfer-se de les referències cristianes. “Si no hi ha ofici – va resumir—, no es pot sortir d’ofici”. Per Piques, les coordenades del debat podrien canviar si, en les festes patronals, els sants no fossin portats per religiosos. Llavors, s’evidenciaria que són un símbol municipal.  

Tancant la roda d’intervencions, Guillem Roma va incidir en la necessitat d’organitzar festes integradores, en les quals hi puguin participar persones no-creients, però que també es puguin entendre i gaudir des d’una mirada catòlica. Un exemple paradigmàtic d’aquesta capacitat aglutinadora és la cavalcada de Reis de Barcelona, la celebració més popular de la ciutat, que reuneix més de 200.000 persones d’un gran ventall de cultures. Això és possible, segons Roma, en la mesura que els “rituals poden tenir diferents significats per les persones”.

Des del pòsit que ens ofereix la cultura judeocristiana, podem desproveir els rituals del significat religiós, i celebrar les festes des d’un laïcisme “ben entès”, és a dir capaç de sumar totes les sensibilitats, però al mateix temps que no desvirtuï els orígens de la festa. En aquest sentit, Roma es va mostrar crític amb l’ús de terminologia laica (cada vegada més estesa) per fer referència a diades assenyalades: “la castanyada”, la “festa de l’Ou com balla”, la “festa del solstici d’hivern”, entre altres, per referir-se a Tots Sants, el Corpus o Nadal. De fet, l’activista gracienc va qüestionar la dicotomia entre festes religioses i paganes. Aquestes, va subratllar, també tenien un indubtable element religiós.

Els ponents van coincidir en la importància que la gent conegui el significat dels rituals, i a partir d’aquest coneixement, decideixi lliurement si hi vol participar o prefereix no fer-ho. Altres elements que es van posar sobre la manca és la manca d’una visió homogènia i unívoca dins l’Església catòlica, i també en la necessitat d’enfortir el patrimoni local (en la forma civil o religiosa) enfront l’embat homogeneïtzador de la globalització.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article