Reportatge

La mirada dels tiets llunyans a la cultura popular

Crònica de la jornada 'Miralls. Els reptes de la cultura popular i l'associacionisme cultural avui'

Associacionisme
Joan Subirats, Àngels Travé, Gemma Carbó, Víctor Garcia i el moderador Amadeu Carbó
Joan Subirats, Àngels Travé, Gemma Carbó, Víctor Garcia i el moderador Amadeu Carbó | Departament de Cultura

Periodista - Equip de redacció Ens de l'Associacionisme Cultural Català

Ens mirem constantment, a nosaltres mateixos i a la gent del nostre entorn immediat, i precisament per això ens costa percebre com la canalla creix ràpidament, aquella piga que abans no teníem al braç esquerre, les entrades de la nostra parella arribant perillosament a la coroneta... A vegades és necessari que arribin tiets llunyans a casa,  que ens coneixen però no viuen amb nosaltres, perquè ens facin notar com hem canviat, les petites però constants transformacions del nostre cos.

Aquest és l’exercici que ha proposat la jornada Miralls. Els reptes de la cultura popular i l’associacionisme cultural avui, celebrada aquest matí al Teatre Conservatori de Manresa. Aportar una mirada  externa, fresca, per reflexionar des de perspectives a les quals no prestem prou atenció. Miralls ha estat organitzat pel Departament de Cultura i produït per la Fira Mediterrània i l’Ens de l’Associacionisme Cultural Català.

 

L’artista visual Quim Moya s’ha inspirat en les intervencions dels quatre ponents - Gemma Carbó, Àngels Travé, Joan Subirats, i Víctor Garcia per realitzar una pintura en directe. Amadeu Carbó, moderador de l’acte, ha avançat la voluntat d’organitzar una segona trobada per explicar casos de bones pràctiques en els quatre eixos tractats: museologia, patrimoni, educació i governança en les entitats.

Gemma Carbó ha trencat el gel de la jornada. “Els museus han de ser projectes pedagògics, no museus-espectacle de consum turístic”, ha incidit la directora del Museu de la Vida Rural, per qui “els museus etnològics estan molt ben posicionats perquè ens parlen de maneres de viure que ens donen pistes sobre problemes actuals: energies netes, economia circular, residus 0, comunals. (...) Sense romantitzar res, hem d’apropar aquest coneixement a la ciutadania. Ho podem fer en el marc de l’Agenda ODS i els objectius 2030”. Els actors culturals també hem de participar dels debats sobre polítiques de sostenibilitat, que actualment s’encaren des de l’òptica ambiental o tecnològica. Carbó s’ha mostrat contundent sobre aquest punt, ressaltant que “s’ha de canviar de paradigma cultural per poder ser sostenibles”.

La confecció d’inventaris del Patrimoni Cultural Immaterial (PCI) és un pas decidit en aquesta direcció.  No són projectes teòrics o arxivístics, sinó amb una clara voluntat d’incidència i progrés social. Per això Immaterial Penedès, ha subratllat Travé, “s’està fent amb la col·laboració de les entitats, sobretot amb els centres d’estudi”. Des de l’Institut d’Estudis Penedesencs s’han definit quatre àmbits d’aplicabilitat: social, cultural, educatiu i econòmic. De fet, ja s’han començat a recollir els primers fruits. Beneficis explícits, com ara la catalogació d’una setantena de manifestacions, però també altres menys evidents: enfortir la identitat de la reclamada vegueria del Penedès, o entre altres, aconseguir que l’enoturisme hagi incorporat la perspectiva del patrimoni immaterial. En aquest sentit, Travé ha remarcat que el PCI és un concepte molt ampli, que engloba moltes manifestacions que transcendeixen l’àmbit de la música, la dansa i les festes: jocs tradicionals, construccions en pedra seca, refranys, llegendes, formes d’organització social...

Després de la pausa-cafè de rigor, Joan Subirats ha plantejat quina importància té la cultura en la nostra societat i quin pes hauria de tenir en els currículums educatius. Per contextualitzar aquestes dues preguntes, el catedràtic en Ciències Polítiques ha recordat que “la cultura, com a política pública, és relativament recent”, motiu pel qual “no està tan protegida en els textos constitucionals” i segueix considerant-se un element perifèric, no essencial, de l’Estat del Benestar.

Subirats ha defensat que no garantir un accés universal a la cultura provoca una societat més desigual. En l’accés al marcat laboral, el capital cultural que atresora un candidat és més important que els títols que pot acreditar. Sobretot en les feines liberals, les empreses demanden persones creatives, que sàpiguen treballar en equip, siguin capaces d’adaptar-se a circumstàncies canviants, i altres habilitats intangibles que rarament es treballen en els currículums educatius convencionals, i en canvi sí que es conreen en projectes culturals comunitaris. Subirats no ha dubtat en definir la cultura popular com “un recurs innovador pels centres educatius” en ser un àmbit que fàcilment es pot vincular amb “la ciència, la tècnica, el coneixement i l’esport”.

En la darrera intervenció, Victor Garcia ha qüestionat alguns tòpics autocomplaents sobre l’associacionisme cultural. Les declaracions del cap de Suport Associatiu del Tercer Sector a Fundesplai són un exercici de sana provocació a les entitats. Algunes de les més destacades: “estem perdent socis i estem guanyant clients. Perdem activistes i guanyem persones que busquen serveis”; “no ens podem convertir en clients de les administracions públiques, en algunes entitats estem en el llindar que això pugui passar”; “hem de fer formació als voluntaris i personal remunerat, no són mà d’obra barata”; o bé “hem d’evitar que les entitats siguin gestionades per dues o tres persones. Com més participativa és una entitat, més incidència política pot tenir”.

Més enllà de qualsevol reflexió particular, Garcia ha emplaçat les associacions a ser coherents amb la missió i els objectius que les impulsen: “La credibilitat i confiança no venen de sèrie per ser una entitat cultural, s’han de guanyar”. En altres paraules: etiquetar-nos com a “cultura de proximitat” no és suficient, cal mantenir un compromís sòlid amb les persones i l’entorn i gestionar correctament els diners que disposem.

Per ser més útils socialment, les entitats culturals hem de convidar més sovint els tiets llunyans a casa. Teixir vincles més sòlids amb biblioteques, museus, centres educatius, voluntariat social, i un llarg etcètera d'institucions. Segur que d'aquesta manera, cada vegada que els invitem a sopar, ens trobaran més guapos, més radiants, més esplendorosos. 

 

 

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article