Reportatge

Normalitzar la sonoritat catalana

Crònica de la presentació del ‘Canemàs 21’, dedicat a la música d’arrel

Música tradicional
Toni Serés, director del Canemàs, va presentar la directora i els articulistes del dossier central
Toni Serés, director del Canemàs, va presentar la directora i els articulistes del dossier central | Elena Calzada (ENS)

Periodista - Equip de redacció Ens de l'Associacionisme Cultural Català

La música és l’ànima dels pobles? La pregunta ha generat rius de tinta durant dècades (o segles). En qualsevol cas, sí que podem afirmar que almenys n'és la fesomia. Una carta de presentació al món, un tret genuí de primer ordre, tan important per reconèixer una nació com ho és la veu per identificar una persona. En la presentació del dossier central del Canemàs 21, celebrada ahir al Centre Artesà Tradicionàrius (CAT), precisament es va reivindicar la normalització de la sonoritat catalana. Una tasca transversal, que s’ha de fer des de l’àmbit de la programació, la dansa, la música de carrer i els mitjans de comunicació.

Anaís Falcó va agrair a Canemàs que hagi apostat per una reflexió profunda sobre la música folk, entroncant d’aquesta manera amb les que van exposar-se en el Congrés Nacional de Música d’Arrel. En l’elecció dels articulistes, la directora del dossier va prioritzar els músics en actiu, de noves generacions, i també aquelles veus que no hem sentit gaire publicades. Doctorada en musicologia, Falcó va ressaltar que en altres indrets “hi ha més educació en l’escolta. A Catalunya no tenim clar la nostra identitat sonora”. Ni tan sols en moments de reafirmació nacional, com el primer d’octubre, la música d’arrel ha assumit un rol protagonista.

Jordi Fàbregas, a qui està dedicat el dossier, havia de redactar-ne l’article d’obertura. En l’encàrrec va reemplaçar-lo Francesc Tomàs, que ofereix una mirada històrica de la música folk a Catalunya en les darreres dècades. Nascut a Mèxic, en Panxito posseeix una mirada més distant de com es viu la música tradicional a altres latituds. En aquest sentit, va lamentar que al Principat s’enquadra “la música folk dins de circuits tancats, com si tota la música normal fos l’altra”, i en definitiva, que “el comportament dels públics i del mercat és molt diferent”.

De les cinc peces que conformen el dossier, dues tracten sobre la música tradicional al carrer. La proposada per Jordi Barbet planteja “com construïm entre tots que és la música tradicional, a través de quins supòsits”. És una polèmica, va explicar el doctorand en el Departament d’Art i Musicologia de la Universitat Autònoma de Barcelona, extrapolable a bona part de les colles de cultura popular. Per Barbet, la salvaguarda de la tradició no només es basa en la preservació d’un element (una dansa, una melodia, una indumentària), també en la manera com ens relacionem amb el patrimoni festiu. En el debat sobre la promoció de les músiques d’arrel no es poden obviar les dinàmiques de sociabilitat i associatives. 

Sobre aquest punt també incideix Cristina Boixadera, professora de flabiol i tamborí, que en el seu article planteja tres grans interrogants: com han après a interpretar música tradicional els músics que ho fan, quina oferta formativa hi ha i per quin tipus d’instrument, i finalment, on acaben tocant les persones que han rebut aquesta educació. De les reflexions que apunta Boixadera, crec que és important incidir-ne en dues. D’una banda, la necessitat de crear espais fora del circuit artístic, on la música tradicional sigui viscuda activament –no com a espectadors– per la gent; de l’altra, el compliment d’uns requisits de qualitat mínims, o, el que és el mateix, la convicció que l’amateurisme no és cap eximent per baixar el llistó d’exigència musical. El so de les cercaviles ha d’aspirar a ser tan depurat com el dels concerts professionals.

A molts països, el ball folk és el fonament de la música d’arrel. A Catalunya, malauradament, ha estat una matèria poc investigada. L’article de Xavier Rota comença a omplir aquest buit. I ho fa des d’una mirada àmplia, exposant quina importància ha tingut la dansa en els esdeveniments històrics dels darrers seixanta anys, en l’àmbit pedagògic, i també en la configuració d’una notable xarxa associativa, que fins al moment no s’ha pogut unificar en cap entitat representativa—malgrat els esforços del Cercle de Folk. Rota va tancar la seva intervenció lamentant el poc suport institucional que gaudeix la música tradicional, que no va dubtar en definir com una “estructura d’Estat”.

Tancant la ronda d’intervencions, Pau Benavent va llençar un missatge engrescador i al mateix temps reivindicatiu. El comunicador va emplaçar l’audiència a “apoderar-nos i normalitzar la música tradicional”, des del reconeixement “que estem malament, però que, si ens hi fixem, tenim moltes finestres per poder aparèixer”. Per evitar que els mitjans públics es regeixin estrictament per criteris de mercat, tots els col·lectius de cultura popular han de presentar unes reivindicacions comunes a les administracions públiques. Benavent va voler reconèixer la lluita de Jordi Lara i Ferran Riera –també lloat per altres articulistes– per aconseguir que la música tradicional tinguin un espai mediàtic.

Com a cloenda de l’acte, tots els articulistes van interpretar un parell de peces. Una manera alegre i desenfadada d’acabar la presentació del dossier del central del Canemàs 21, amb la qual s’ha començat a celebrar el desè aniversari de la revista. Pel vintè aniversari, tan de bo puguem dedicar un dossier central explicant que la música d’arrel està guanyant cada vegada més terreny en la programació artística i la difusió periodística. Seria una excel·lent notícia!

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article