Reportatge

Els trabucs, la crida a la festa

Trabucaires
Els trabucs, la crida a la festa
Els trabucs, la crida a la festa

Si hi ha un so per excel·lència que representa la festa, aquest és segurament el del trabuc. Arreu de Catalunya, les galejades i tronades dels trabucaires desperten la de bon matí els veïns i veïnes per anunciar que és temps de festa major. La tradició trabucaire a Catalunya té uns cinquanta anys, però la seva història està vinculada al bandolerisme i les guerrilles de finals del segle XVIII durant el XIX. Tot i que des de fa uns anys hi ha un interès creixent per conèixer, participar i crear noves colles, l’àmbit dels trabucs, a diferència d’altres expressions festives, segueix sent força desconegut per una gran part de la població.
 

“Nosaltres no disparem, nosaltres galegem”, puntualitza Francisco Crespo, membre dels Trabucaires de Sant Andreu del Palomar, de Barcelona. Quan un parla amb un trabucaire, aquesta és una de les coses que solen sortir a la conversa. No és una distinció nímia, perquè galejar significa “fer gala, transmetre l’alegria de la festa amb gran soroll”. I és que, des dels seus inicis, les armes de foc, en forma de trets a l’aire o salves, s’utilitzaven en celebracions solemnes i processons, per honorar personatges i per alertar o anunciar un fet festiu o d’importància per a la població. I ara “aquesta segueix sent la funció essencial dels trabucs: anunciar a la gent on és la festa”.

A Crespo la passió pels trabucs li ve de petit. Nascut a Caudete (Albacete), al costat de una coneguda armeria de trabucs –i d’on van sortir les armes per a la pel·lícula Alatriste, protagonizada por Viggo Mortensen– va agafar un trabuc amb 18 anys per participar a les festes de moros i cristians del municipi. A Barcelona va entrar als Trabucaires de Sant Andreu del Palomar, la colla més antiga de les quatre que hi ha a la ciutat, on es va contagiar de l’esperit trabucaire, que significa no només galejar a les festes sinó un símbol d’una època i de la lluita per la terra i per les tradicions.

Trabucs i guerrilles

L’origen dels trabucaires el trobem en els guerrillers, sometents i irregulars fonamentalment de la guerra del Francès (1808-1814) i després també durant les guerres carlines. Anaven armats precisament de trabucs, una l’escopeta primitiva d’avantcàrrega que es disparava mitjançant una guspira, de canó curt i ample i amb la boca acampanada. Es carregava amb pólvora i la bala, però, en cas de necessitat, també amb tot allò que el trabucaire tingués més a mà, des de bales de plom fins a restes de ceràmica o vidres i.

El trabuc no era una arma de precisió, però tampoc li feia falta: disparada a curta distància, i gràcies a la seva boca ampla, que afavoria la dispersió dels projectils, podia enviar a l’altre món més d’un enemic, a més a més de l’ensurt que la seva detonació provocava. Per això resultava ideal per a l’assalt i la guerra de guerrilles.

Cridar a la festa

“Avui els trabucs han evolucionat cap a la festa”, explica Crespo. Ja no disparen projectils sinó pólvora, i tampoc es tracta de fer el màxim soroll, sinó d’aconseguir el màxim efecte. Això vol dir que els trabucs són més segurs i també més respectuosos amb el públic. El canó, que abans estava fet amb ferro, s’ha substituït pel ferro colat, per evitar que s’escalfi i pugui fer explotar la pólvora. I els trabucaires avisen de les seves actuacions: “Fins que no veiem tothom preparat i, especialment els nens, amb les mans a les oïdes, no comencem”.

Les colles no es limiten a disparar els trabucs, sinó que incorporen coreografies i fins i tot el silenci pot ser tan important com una galejada. Hi ha despertades, matinades, cercaviles i tronades –un rec de pólvora al terra, sobre el qual es dipositen uns mascles o morters i trons que detonen al pas de la flama. Dels Trabucaires de Sant Andreu són molt representatives l’una de quatre (que simbolitza la senyera), disparar de dos en dos (dues galejades seguides d’un silenci) i la figura del bolet (de fum) amb la qual acostumen a tancar l’actuació, mentre que els Trabucaires de Gràcia de Barcelona fan una pinya, que recorda el seu emblema.

Bandolers, entre criminals i herois del poble

Les colles de trabucaires també celebren recreacions històriques, inspirades en fets històrics i en les figures de bandolers llegendaris, com el Noi Baliarda, el Perot de Rocaguinarda o el Joan de Serrallonga, segurament el més famós i temut. Els bandolers, provinents del poble i condició camperola, vivien al marge de la llei s’enfrontaven al poder establer. Per això, per al poble eren herois, aventurers i defensors de la terra mentre que els estaments poderosos els perseguien i repudiaven per lladres i criminals.

Seguretat

En tractar-se d’armes de foc, la seguretat és un dels aspectes bàsics en totes les colles. El trabucaire no pot agafar una arma abans dels 18 anys, ha de tenir permís d’armes i superar una formació especifica, que imparteix l'àrea d'Indústria i Energia de la Delegació del Govern a Catalunya, i en la qual s’explica des del maneig de la pólvora fins a les normatives vigents. Des de la Coordinadora de Trabucaires de Catalunya es considera molt necessària la formació, però demanen facilitar la pràctica als principiants, per tal que puguin agafar el trabuc abans de sortir en una actuació.

Aquest 2021, després d’un any de la pandèmia i de confinament –on els trabucaires només han pogut actuar en ocasions especials, sense públic i estàtiques– segurament les galejades són més esperades que mai.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article