Reportatge

Les brases d'un poble

Crònica de l’acte inaugural de l’Any Joan Tomàs

Música tradicional
Liliana Tomàs en plena conferència
Liliana Tomàs en plena conferència | Josep Tomàs

Periodista - Equip de redacció Ens de l'Associacionisme Cultural Català

Les cançons ens connecten amb la nostra identitat més pregona. Recordo que la meva àvia, malalta d’Alzheimer, en els darrers anys era incapaç d’ubicar-se o recordar les seves pròpies filles (n’havia tingut set; quan moltes dones li deia “mare” en un breu lapse de temps, pensava que volien enganyar-la, ja que no s'imaginava que n'hagués pogut parir tantes). Fins i tot en els pitjors moments, quan l’existència ja estava vencent per golejada a la vida, era perfectament capaç de taral·lejar l’himne del Barça, L’Estaca, lletres infantils... Tenia el cos decrèpit, la ment degenerada, però un bocí de la seva ànima seguia desperta gràcies a la música. En ella, les flames de la memòria i la consciència s’havien apagat; només podíem recórrer a les brases del seu paisatge sonor per recordar-li qui era i seguir mantenint-la vinculada al món.

Per això és tan important saber prestigiar les persones que van aconseguir salvaguardar la cançó popular. Homenots, en la terminologia de Pla, que ens van llegar un patrimoni tel·lúric vital per entendre'ns. La celebració de l’Any Joan Tomàs servirà per reivindicar una de les figures que més i millor van treballar en la recuperació dels cants i les melodies catalanes. Durant l’acte inaugural, divendres 5 de març al Centre Artesà Tradicionàrius, va presentar-se l’exposició Músic de tot cor – Joan Tomàs i Parés (1896 – 1967), comissariada per Liliana Tomàs, i l’espectacle Que les cançons tornin al poble i que el poble les canti, a càrrec de Carles Belda, Gisela Bellsolà i Sandra Monfort.

Com a prèvia, la mateixa Liliana Tomàs, néta del mestre i comissària de l’any commemoratiu, va fer una conferència sintètica i alhora exhaustiva sobre la seva trajectòria. Un treball persistent, de formigueta, focalitzat sempre en dos grans àmbits i objectius: l’ensenyament musical i la recuperació (no només conservació!) de les cançons del poble. Una tasca que va desenvolupar incansablement des de la recerca etnològica, l’activisme cultural, la investigació acadèmica i també l’educació reglada.

Durant dècades, Joan Tomàs va liderar algunes de les entitats i projectes musicals més ambiciosos del país. Liliana va recordar la vinculació que va mantenir amb l’Orfeó Català va durar tota la vida. Allí va conèixer als mestres Francesc Pujol, Joan Llongueres i Lluís Millet, qui el definiria “com un model de mestre d’orfeons”. Durant el franquisme, assumiria la subdirecció de l’Orfeó durant vint anys (1946-1966), contribuint de manera decisiva al ressorgiment de l’entitat.

Abans que la dictadura segués de soca-rel el projecte, Tomàs va tenir una gran responsabilitat en la confecció de l’Obra del Cançoner Popular, formant part de vint-i-tres missions de recerca, onze de les quals amb el seu amic Joan Amades. Els resultats foren ingents i extraordinaris, més de deu mil melodies recuperades en el moment precís, poc abans que caiguessin en l’oblit. Un immens pòsit patrimonial que el músic difondria com a investigador del Centre Superior d’Investigacions Sociològiques i director de moltíssimes corals d’arreu de Catalunya, per qui mai tenia una negativa.  

Nosaltres, que estem a punt de celebrar el centenari de la primera missió de recerca de l’obra del Cançoner Popular, volem homenatjar Joan Tomàs com a agraïment al llegat que ens va transmetre. La commemoració d’aquest any commemoratiu també brinda una excel·lent oportunitat per imaginar-nos que va representar aquest gran projecte col·lectiu pels catalans de principis de segle XX. Per les persones que encara havien viscut la música com un fet indissociable de la seva vida laboral, religiosa, sentimental... En aquest sentit, Liliana va recordar un fragment de les memòries escrites per Joan Llongueres sobre la missió de recerca que havia fet el 1922, juntament amb el seu avi, a Santa Coloma de Farners:

Cantàvem les més boniques de les cançons que acabàvem de recollir (...) No es pot pas donar una idea de la impressió general que els causà aquesta audició de cançons. La major part ploraven. Aquelles cançons, tornades a nova vida, eren com un retorn a l’ànima viva de cadascú. Tothom semblava retrobar-se amb si mateix. No es cansaven mai d’escoltar-les i la sessió s’allargà fins ben entrada la nit enmig d’una fonda emoció i d’un delirant entusiasme.

Sovint, les cançons populars tenen el poder de convertir les brases en grans flamarades.  

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article