Reportatge

No digui festa; digui propaganda

El folklorista Amadeu Carbó ha repassat els 700 anys del Corpus a Barcelona

Reflexió
Francesc Fabregat presentant a Amadeu Carbó
Francesc Fabregat presentant a Amadeu Carbó | Antoni Mañané

Periodista - Equip de redacció Ens de l'Associacionisme Cultural Català

“Les festes són actes de comunicació”. Aquesta és la idea central sobre la qual ha pivotat la conferència De la processó del Corpus al Correfoc. Seguicis, desfilades, cercaviles, correfocs. Invitat per l’Agrupació del Bestiari Festiu i Popular de Catalunya, el folklorista Amadeu Carbó ha incidit en la forta significat social que té tota celebració, i més específicament la del Corpus. Una idea contraintuïtiva pels ulls contemporanis, que sota el genèric festa tendim a aixoplugar-ho tot: celebracions amb un fort component simbòlic i comunitari, però també espectacles o mostres d’entreteniment sense cap tipus de rerefons col·lectiu. 

Precisament per evitar altres confusions terminològiques, Carbó ha iniciat la seva intervenció deixant clara la distinció entre les processons i els seguicis. Ambdues expressions responen a una ocupació ordenada i lineal de l’espai públic, però només podem anomenar processons aquelles desfilades que tenen un component religiós. De fet, no és exagerat afirmar que les processons formen part de l’ADN festiu dels pobles europeus. Ja es troben documentades en algunes celebracions de les cultures clàssiques, com ara el festival de les Panatenees (440 aC) o en les Parentàlies romanes. 

És difícil comprendre la gran popularitat que va gaudir la festa del Corpus, ja des dels primers compassos, sense remetre’ns a aquesta tradició prèvia. Sobretot si considerem que no es tracta d’una diada sorgida espontàniament, sinó instaurada per la màxima autoritat eclesiàstica. I encara seria més complicat entendre com la celebració ha aconseguit sobreviure durant 700 anys malgrat els grans canvis en el format i en la mateixa significació. 

En el cas concret de Barcelona, Carbó va enumerar les principals etapes en la història de la festa, detallades de manera molt concisa en el llibre Corpus: la festa de les festes (Edicions Morera, 2020). Devia fer molta impressió, en les primeres dècades, veure la gran quantitat escenes hagiogràfiques i fragments de l’Antic i Nou Testament que conformaven un gran espectacle itinerant. Només uns quants dels elements que hi participaven, probablement els més populars, tingueren la sort de sobreviure i formar part de l’actual imatgeria festiva. 

A partir del segle XVI, el missatge originari de la festa, eminentment moralista i catequètic, es transforma substancialment. Guanya importància la representació del poder en les desfilades, o el què és el mateix, el protagonisme que tenen les corporacions. “La processó començava a ser un lloc on ser vist era important”,  va recalcar Carbó. Aquest model, més deslligat dels estaments eclesiàstics, va entrar en decadència durant els segles XVIII i XIX. Les ingerències borbòniques en tingueren bona part de culpa, en primer lloc reduint el pes social que tenien els gremis a través del Decret de Nova Planta (1716) i en segona instància, prohibint explícitament la participació dels elements festius, a través de la Reial Cèdula de Carles III (1780). 

Després d’un breu parèntesi durant el qual es van recuperar dels entremesos (1798-1816), aquests tornen a desaparèixer i a trencar la continuïtat històrica que els havia caracteritzat. Les manifestacions populars havien tornat als carrers, però per poc temps i no pas de la mateixa manera. Les disposicions d’aquesta època, encara en vigència, ordenaven que els elements festius havien “d’anar moltes passes per davant” de la custòdia de Crist.

Malauradament, durant el segle XX no es va aconseguir recuperar l’essència popular que la festa havia gaudit en segles anteriors. Durant els anys de postguerra, el feixisme va instrumentalitzar la festa amb voluntat propagandística. Tampoc va ajudar-hi les directrius del Concili Vaticà II (1962), seguides fidelment a Barcelona per l’arquebisbe Juvany, que propugnaven el retorn a una espiritualitat més íntima i personal, més propera als temples i allunyada dels carrers. Com a resultat d’aquestes ordenances, la processó tradicional de Corpus tornaria a desaparèixer entre 1979 i 1992, quan l’alcalde Maragall i l’arquebisbe Ricard Maria Carles van acordar-ne la recuperació.

Carbó va tancar la conferència fent unes quantes preguntes "provocatives" amb l'objectiu d'invitar al debat i a la reflexió. Existeixen diferències substancials entre la desfilada de l'Orgull Gai i la Festa del Corpus?; o bé entre la cremada de contenidors a Urquinaona i un correfoc? Tot i que semblin imatges d'universos molt diferenciats, el folklorista va defensar que eren expressions més semblants del què podem imaginar-nos. Totes responen a la voluntat d'ocupar el carrer i transmetre-hi un missatge molt definit. Aquesta, va insistir, és la raó última de qualsevol celebració. No pas el gaudi gris i anodí, sinó la reivindicació (més o menys latent) d'una ideologia, uns valors, unes relacions de poder, una línia política. 

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article