Reportatge

Literatura per a superar una inefable guerra

Escriptor i periodista. Estudiós de la cultura popular. President de la Fundació Paco Candel

Sempre s’ha dit que la història l’escriuen els vencedors. Parlem de la memòria històrica dels grans esdeveniments: els alemanys no van escriure la crònica de la Gran Guerra, ni de la Segona Guerra Mundial, com els partidaris de la Confederació americana no van historiar la guerra que van perdre. La història de la Revolució Francesa es va divulgar des de la perspectiva dels revolucionaris jacobins, com la Revolució Russa va ser explicada pels soviètics. Rectificar la crònica oficial de la Guerra Civil espanyola costa Déu i ajuda. És ben veritat que el franquisme ho va deixar lligat i ben lligat. «Per qui repiquen les campanes?» d’Ernest Hemingway ens arribà clandestinament i la «Incerta glòria» de Joan Sales va ser el primer alè d’aire pur enmig de la crònica feixista de la guerra. Quatre dècades de manipulació de la història van deixar una fonda petjada, impossible de contrastar amb la que es va escriure des de l’exili.

Però després de trenta anys de democràcia encara es publiquen una infinitat de llibres que no tenen cap altre objectiu que explicar-nos l’altra veritat, la dels perdedors. Quasi sempre es tracta de desmuntar l’entramat propagandístic ideat pel nazisme: «repeteix una mentida constantment i acabarà sent veritat». Totes les dictadures de qualsevol signe ho han practicat.

I és que hi ha una història que forma part de la propaganda que els vencedors necessiten fer una vegada conquerida la seva pau. Els seus autors, més que historiadors, són propagandistes. Creen la seva èpica de la victòria, i converteixen en mítiques les figures dels guanyadors, estigmatitzen els vençuts per a denigrar-los. Com si es tractés d’una pel·lícula de bons i dolents. Es magnifiquen com a gestes les massacres, s’obliden les represàlies posteriors i també les derrotes. S’enterra el passat que no convé, per a crear un somni de futur, del qual formen part símbols, gestos, himnes i cançons.

M’ha incitat a plantejar l’anàlisi d’aquest fenomen el fet d’observar un any més com en la relació de novetats editorials segueix molt present la temàtica que va de la Segona República a l’exili, passant per la Guerra Civil i la Postguerra. Només calia afegir-hi l’èxit cinematogràfic de «Pa negre», sobre el guió basat en la novel·la d’Emili Teixidor publicada fa set anys, un any abans que «Les veus del Pamano» de Jaume Cabré, un altre èxit literari posat en imatges. Sempre hi ha algú que excita la memòria col·lectiva, des de la narrativa o des de l’assaig històric.

Hi ha qui es defensa davant d’aquesta moda, amb l’al·legació que és millor no remenar el passat, ni obrir les fosses de la memòria. Recordo en ple franquisme els retrets que li feien a Josep Maria Gironella, per la publicació de la trilogia en què s’atreví a mirar la guerra des d’ambdós bàndols, demostrant que, de víctimes, n’hi va haver a tot arreu. I és ben veritat. Penso que som al bell mig d’una teràpia col·lectiva, que supera les intencions del Memorial Democràtic que s’ha gestionat amb una certa manca d’equanimitat. Ara ja sabem que no es pot parlar d’aquella insensata guerra només per a condemnar els crims dels reaccionaris, amagant els morts sense judici en mans de personatges que es deien defensors de les llibertats, ni es poden oblidar les txeques ni els trets al clatell, amb què s’executà tanta gent republicana que no estava d’acord amb els dogmatismes aparentment d’esquerres. Potser no calia rememorar aquestes històries des de la mateixa Administració. N’hi havia prou a deixar fluir el fenomen que havia sorgit com espontàniament. És com el dol que cal fer quan es perd una persona estimada. Tard o d’hora flueix sol, d’una manera natural. Aquí, mig país es va empassar la saliva davant els monuments als màrtirs dels vencedors i de la impossibilitat freqüent de no saber on anar a plorar els màrtirs dels vençuts.

La història, efectivament, l’escrivien els guanyadors, però també és veritat que els temps de revolta—res no produeix tant de trasbals com una guerra—generen una gran literatura. Ara mateix ens vénen al pensament tot un seguit de grans obres que són producte del trasbals universal produït per algunes de les guerres que han marcat les nostres vides. Es tracta d’una llarga llista de llibres inoblidables. Aquí, a casa nostra, aquelles quatre dècades d’alliçonar-nos sobre una versió que ells volien imposar de la història més recent (qui pot oblidar la inefable Formación del Espíritu Nacional?) encara promouran més i més literatura per a compensar-ho. Sorprèn descobrir que, malgrat tot, gran part dels nostres escolars no saben qui va ser el general Franco i s’entén que tants autors s’hagin posat a escriure literatura per a després d’una guerra, una postguerra i una cruenta i llarga nit de dictadura i repressió. Es tracta que mai més no torni a passar.


Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article