Reportatge

El Cafè de l’Òpera, l’ànima de Barcelona

El popular Cafè de l’Òpera forma part de la Ruta dels Emblemàtics
El popular Cafè de l’Òpera forma part de la Ruta dels Emblemàtics | Esteve Vilarrúbies

Periodista - Equip de redacció Ens de l'Associacionisme Cultural Català

Els cafès són els llocs on bateguen les ciutats. Això és cert per partida doble en el Cafè de l’Òpera: situat en el cor de Barcelona, en plena Rambla, ha estat un parador ininterromput i excepcional de la vida barcelonina durant gairebé un segle. L’edifici, patrimoni històric de la ciutat i parada imprescindible en la Ruta dels Emblemàtics, combina una decoració modernista i detalls neoclàssics amb una història de clarobscurs i secrets ben guardats.

Totes les grans històries acostumen a tenir una part fosca. També la trobem en l’origen d’un dels establiments més emblemàtics de la ciutat. El local actual va obrir portes l’any 1929, però des del segle XVIII ja s’aixecava en aquest punt una tasca-hostal, parada de les diligències que anaven cap a Madrid o Saragossa; després, amb la inauguració del Liceu, es transforma en una confiteria de caire i estil vienès i, més endavant, en un cafè-restaurant conegut per les seves ensaïmades, que li donarien el sobrenom de La Mallorquina.

Les cròniques expliquen que l’any 1929 va tenir lloc una baralla, al carrer del darrere del local, entre dos malfactors –alguns parlen de mossos de cuina, altres de clients, o també d’un patró i un piquet anarquista–, que va acabar amb la mort d’un ells: avui això hauria convertit el cafè en un lloc de pelegrinatge, però llavors va fer caure la seva popularitat en picat. Això va decidir el propietari a traspassar-ho a Antoni Dòria, cambrer en un bar veí, qui va batejar-lo amb el nom actual per tal de conjugar els mals auguris.

Des de llavors i fins avui, el Cafè de l’Òpera ha restat sempre en funcionament, i ha esdevingut un símbol de Barcelona. L’interior de l’establiment conserva la decoració modernista, que va restaurar l’arquitecte Antoni Moragas l’any 1990: sostres d’ornamentació geomètrica i vegetal, murs amb plafons amb figures femenines i gerros, miralls noucentistes gravats a l’àcid, l’ampoller de fusta darrera la barra i cadires art decó.

Aparador d’excepció

El Cafè de l’Òpera ha estat al llar de la seva història un punt de trobada i aparador excepcional dels canvis de la ciutat i de la seva població. La seva època dorada va ser els anys 60 i 70, quan es reunia la clientela de la bohèmia i l’activisme cultural. Avui la seva clientela és heterogènia i cosmopolita, hi entren molts estrangers a fer un cafè o un xocolata, però no només ells: perquè, a diferència d’altres espais del centre fagocitats pel turisme, aquí els barcelonins i barcelonines no hem deixat de entrar-hi i de sentir-ho com a propi, perquè des d'aquí hem viscut moltes coses: l’eufòria dels Jocs Olímpics, de l’incendi i la reconstrucció del Liceu, de l’atemptat terrorista de l’any 2017 o de l’etern debat sobre la transformació de la Rambla.

Un museu desconegut

Malgrat ser un dels locals més emblemàtics de la ciutat, pocs saben que en un dels pisos superiors hi ha un petit però excepcional museu, una col·lecció de més de 2.000 d’ampolles de whisky i rom de gran valor que, per motius logístics, no s’exhibeixen al públic.

La col·lecció la va començar el mateix Antoni Dòria, quan era molt difícil trobar a Espanya destil·lats d’importació. Adquiria les ampolles a través de les subhastes de productes decomissats per la policia al Port o comprant-les als mariners que arribaven a Barcelona en vaixells carregats de begudes i que les treien d’amagat. La col·lecció i la passió la van continuar després la seva filla, la Rosa –al capdavant del local fins fa dos anys– i el seu nét i actual propietari, l’Andreu Ros, adquirint ampolles en viatges. La col·lecció havia estat més gran, però l’excès de pes a les prestatgeries va estar a punt d’esfondrar el terra, i els propietaris van traslladar una part de Barcelona, en un lloc sense revelar. Però això és una altra història.

Comentaris

Rosa M. Provencio Barcelona
1.

Acostumo a freqüentar aquest local sempre que vaig al Liceu. Em sorprèn el preu del cafè a la barra. A més de ser bo, no hi ha local a Barcelona amb un preu tan baix. Recomano a tothom que, si passeje per la Rambla, faci una parada en aquest establiment.

Comenta aquest article