Reportatge

Endavant... les metxes!

El Centre Municipal de Cultura Popular Can Galta Cremat ha acollit la presentació del llibre 'Foc, foc, correfoc'

Diables i dimonisPublicacions
Francesc Fabregat,  Amadeu Carbó, Jordi Barbet, Xavier Cordomí, Montserrat Garrich i Jordi Cubillos
Francesc Fabregat, Amadeu Carbó, Jordi Barbet, Xavier Cordomí, Montserrat Garrich i Jordi Cubillos | La Casa dels Entremesos

Periodista - Equip de redacció Ens de l'Associacionisme Cultural Català

La col·laboració entre l'Ajuntament de Barcelona i l'editorial El Cep i la Nansa segueix donant magnífics fruits. La publicació de 'Foc, foc, correfoc' ho ha tornat a demostrar.

En la presentació celebrada aquest vespre a Can Galta Cremat, els set autors d'aquesta obra coral han repassat els àmbits d'anàlisi que hi han tractat: les referències històriques (Daniel Vilarrúbias), el context que veu néixer el correfoc (Amadeu Carbó), la música de tabalers (Jordi Barbet), la indumentària (Montserrat Garrich i Jordi Cubillos), una relació dels grups de diables existents en els últims 40 anys (Xavier Cordomí), i a les portes del 700 aniversari del Corpus, barceloní que es commemorarà el 2020, la reflexió de vint-i-una personalitats sobre la vitalitat del col·lectiu (Ester Estela).

Com a prèvia a les intervencions, Francesc Fabregat ha dedicat la presentació a Marta Tatjer, ideològa de la renovació de les festes de la Mercè, morta aquesta setmana. El cap dels servei de Cultura Popular de l'Institut de Cultura de Barcelona (ICUB) ha volgut recordar que actualment hi ha 110 grups de foc a la capital catalana, que anualment acull la gens menyspreable xifra de 146 correfocs. Fabregat ha subratllat que la publicació de llibre coincideix amb el 40è aniversari del primer correfoc celebrat a Barcelona, a càrrec dels Diables del Clot (1979), i dóna continuació a altres publicacions sobre diables impulsades des de l'ICUB.

 

Història del foc a Barcelona.

Quan parlem sobre les expressions de foc medievals, ha reconegut Vilarrúbias, ens hem de moure en el terreny de les hipòtesis. Sabem que hi havia diables, dracs i víbries a Barcelona, però no pas com eren exactament ni com participaven del seguici popular. És plausible pensar, això sí, que els diables de mitjans del segle XV anessin despullats, com sembla suggerir un document custodiat a l'Arxiu Comarcal de l'Anoia. Segurament instats per les autoritats públiques, els festers haurien adoptat un major "decòrum". El vestuari barroc, que encara podem veure a la Patum de Berga o a les festes del Forcall, és el resultat directe d'aquesta tendència.

Com és conegut, la processó de Corpus Christi entra en una forta decadència durant la segona meitat del segle XVIII. Els diables en són foragitats, salvaguardant-se únicament l'expressió en les zones rurals de Catalunya. De fet, les referències a grups de foc durant el segle XIX a Barcelona són molt escasses i aïllades en el temps. Caldrà esperar fins als anys 20 i 30 perquè revifin els grups de foc, no pas concebuts com a grups o associacions amateurs, sinó com a comparses susceptibles de ser contractades en les Festes Majors.

La victòria de les tropes feixistes va frenar en sec aquesta tendència. Caldrà esperar fins a finals dels anys 70 perquè el foc torni a conquerir els carrers de Barcelona. Carbó ha situat l'escenari de fons que va permetre la irrupció dels diables i la creació del correfoc a Barcelona. "Una ciutat gamberra, molt allunyada de la Barcelona olímpica que vindria després, en la qual florien les expressions populars: una va ser el correfoc, però també altres com el còmic o els balls de festa major". Pel folklorista, aquells anys van caracteritzar-se per un empoderament dels carrers per part de la gent. "Fèiem una cosa i després la dèiem", ha resumit.   Contra l'intent de domesticar la cultura, el foc sempre ha estat una poderosa eina d'insurrecció i qüestionament del poder.

En aquest ressorgiment, ha destacat Cubillos, van jugar una importància cabdal el jovent de comarques que s'havia traslladat a Barcelona. Sense la influència dels estudiants de Vilafranca del Penedès que vivien al Clot, o dels sitgetans que encara podien tenir un pis a Gràcia, és difícil explicar o comprendre la consolidació tan immeditada del correfoc com a fenomen festiu.

Des de llavors, la celebració dels correfocs ha canviat ostensiblement. Cordomí ha destacat els creixents controls en seguretat i ocupació dels carrers; al seu torn, Garrich ha evidenciat la major creativitat de les colles en la confecció del vestuari; finalment,  Barbet ha volgut agrair que el llibre dediqués un capítol a les músiques de tabalers, una matèria habitualment no tractada en les publicacions editorials.

L'obra finalitza amb una sèrie d'entrevistes que inviten a la reflexió sobre el futur dels grups de foc barcelonins. La periodista Ester Estela ha recollit els testimonis de Marga Arregui, Mercè Ayora, Jaume Bernadet, Víctor Blanes, Manuel Delgado, Joan Font, Josep Fornés, Xavier Jansana, Jordi Miralles, Bienve Moya, Quim Pablo, French Redón, Jordi i Josep Rizo, Guillem Roma, Jordi Ullate, Pilar Uriarte, Jaume Vendrell i els citats Cordomí, Cubillos i Fabregat.

L'obra, molt ben editada, amb un gran pes gràfic que farà les delícies de les persones que "ja tenen una edat", es clou amb un glossari d'allò més útil per a qui vulgui familiaritzar-se amb el vocabulari dels grups de foc.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article