Reportatge

L’exili d’un eminent pedagog catalanista: Alexandre Galí

Pere Baltà recorda un dels pedagogs més eminents de la Catalunya republicana

Alexandre Galí a Tolosa, darrera en el nen que agafa el carro, en els primers anys d'exili
Alexandre Galí a Tolosa, darrera en el nen que agafa el carro, en els primers anys d'exili | Alice Resch

Escriptor i periodista. Estudiós de la cultura popular. President de la Fundació Paco Candel

Al centre cultural de Cal Marquès de Camprodon es presentà els darrers dies d’agost el llibre “Alexandre Galí a l’exili”, escrit per Carme Galí, néta del gran pedagog que fundà i dirigí la prestigiosa Escola Blanquerna, entre d’altres funcions, algunes de caràcter institucional en els bons moments de la Mancomunitat i de la Generalitat de la segona República.

No hi podia faltar. Moltes vegades m’he preguntat -tot llegint la placa que hi ha a una de les façanes de davant del carismàtic Pont Nou- si els camprodonins recorden el personatge i els mèrits de la figura intel·lectual que va néixer en aquell indret l’11 d’abril de 1886. La frase amb qu+e se’l recorda, després de definir-lo com a pedagog-mestre de Catalunya, és una sentència contundent: “L’home té la llibertat superior de posar límits a la seva llibertat”.

Precisament, a la sala d’exposicions del mateix centre on es presentava el llibre s’exhibia una mostra molt oportuna i documentada sobre la retirada de civils i militars per la Vall de Camprodon, que va ser el darrer reducte de l’exèrcit de la República a Catalunya. Vuit dècades després d’aquell cruel hivern de 1939, les imatges de la derrota –recopilades pel Centre d’Estudis La Retirada- són l’expressió brutal de l’enfonsament moral d’un poble que acaba de perdre la llibertat. Contraposant-la amb l’encertada sentència d’Alexandre Galí, la memòria em retorna a la façana de casa meva al Prat, a peu de la mateixa carretera del camp d’aviació que teníem molt a prop: “No existe la libertad sinó dentro de un orden”, deia la inscripció en lletres de motlle atribuïda a José Antònio Primo de Rivera, que els feixistes havien gravat poc abans d’alliberar Barcelona. És evident que no es tractava del mateix concepte de llibertat ni del mateix ordre. Dol comprovar que aquella confrontació segueix vigent, fins al punt que té l’estat espanyol en un atzucac on hi pot haver desgovern i una crisi de poder emmarcada en l’obstinació per resoldre un conflicte polític via sentència judicial.

Mentre em llegia el llibre de la Carme Galí, pensant en aquest article, vaig voler acostar-me a Cotlliure, passant a prop de la Maternitat d’Elna, dels camps de concentració d’Argelers i Sant Cebrià, i vaig retre homenatge a Manuel Machado, en companya d’en Lauren, bon amic i antic militant comunista camprodoní. Vam fotografiar-nos a cada costat de la tomba de qui ens va deixar una altra sentència –prou coneguda, per cert- que m’ajudà a seguir endavant en algun moment difícil: “Caminante no hay camino, se hace camino al andar”. Dies abans havia estat allà mateix, fent un tardà reconeixement, Pedro Sánchez, el cap del govern espanyol que, malgrat la seva acreditada capacitat política i la ideologia socialdemòcrata coincident, no voldria entendre les raons per les que Josep Pallach construïa quan va morir un partit català sense supeditacions. Va ser inevitable recordar-lo. Sembla que no sigui veritat que s’hagi fet camí en caminar. Hi ha gent admirada a la presó i a l’exili, que no ha fet res més que defensar pacíficament i democràticament drets fonamentals. Cito Pallach –un altre gran pedagog exiliat-  perquè també vaig anar a Cotlliure seguint les seves petjades, vaig ser a l’estació de tren on es va conèixer amb la Teresa Juvé, la seva dona, ambdós a l’exili. La Teresa era Tolosa -com l’Alexandre Galí, que ja era un prestigiós pedagog- fent la llicenciatura en llegua occitana, però estiuejava al Rosselló. Però no havien coincidit amb Galí; ella s’havia vinculat a la Resistència i ell dirigia una colònia infantil patrocinada pel mecenatge internacional humanitari dels quàquers.

Una altra coincidència: la Carme Galí és la jove de Joan Triadú, estimat i admirat pedagog, amb qui vaig col·laborar en un llibre sobre les Aportacions Catalanes Universals. Vam trigar anys a catalogar-les, cosa que em va permetre gaudir del seu mestratge. En aquells moments redactava les seves Memòries d’un segle d’or i a elles he anat a parar impulsat per l’amena lectura del documentat exili d’ Alexandre Galí –a qui qualifica d’eminent pedagog- a partir de la fugida pel Coll d’Ares poc abans que entressin a Camprodon les tropes franquistes, quasi obligat per un fill militar republicà que el va convèncer. Per molt que fos innocent de qualsevol dilecte de sang- s’hi jugava la vida. El seu delicte: haver impulsat una escola catalana i progressista. És conegut que el magisteri va ser una de les professions més castigades pel “nuevo orden”. Fins i tot, la seva dona, inspectora d’ensenyament sovint discrepant amb la pedagogia de Galí, influenciada per l’església oficial espanyola, fou desterrada per ser la dona de qui era.

L’exili descrit eficientment per la Carme Galí –allò més que deixà l’avi Alexandre fou un poemari que reflectia estats d’ànims davant de l’adversitat- i la crònica d’un segle d’or del gran Joan Triadú -juntament amb les imatges de la fugida cap a l’exili- m’han fet reflexionar sobre la diversitat d’exilis. Galí i el seu fill militar també van marxar amb tota la gentada que creuava dramàticament un Pirineu nevat, per acabar en un camp de concentració francès,  però aquelles inhòspites carenes, són mes permeables del que hom pot imaginar. L’amic Lauren, tornant de Cotlliure m’ho explicava. “La gent coneix la muntanya i tenim a una i altra banda amics, parents i entreparents”, com l’autora corrobora en el llibre. Així connectà Galí amb les organitzacions que feia anys procuraven suavitzar l’impacta de la guerra en els infants. L’arribada d’un gran expert com ell va tenir bona acollida, però ja instal·lat s’inicià una altra guerra que devastà Europa, i decidí tornar, encara que fos clandestinament, per incorporar-se a l’exili interior que tan be va descriure Triadú en el seu darrer llibre de memòries de recomanable lectura, com la d’aquest Alexandre Galí a l’exili, que acaba de publicar l’editorial Gregal, assessorant l’autora sobre com treure profit de les poques dades que deixà el seu avi.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article