Reportatge

Taller Sarandaca, més de 30 anys esculpint la festa

L’escultor Ramon Aumedes ens obre les portes del seu taller a Granollers per descobrir-nos con neix un gegant

Bestiari i ImatgeriaGegants
Bona part del dracs, gegants i capgrossos de les festes han sortit de les mans de Ramon Aumedes i del taller Sarandaca
Bona part del dracs, gegants i capgrossos de les festes han sortit de les mans de Ramon Aumedes i del taller Sarandaca

Periodista - Equip de redacció Ens de l'Associacionisme Cultural Català

Ramon Aumedes explica que en una ocasió van venir al seu taller Sarandaca  tres dones des de França per recollir un capgròs que ell havia creat. En entrar i veure’l muntat, van començar a aplaudir, i una d’elles també a plorar: perquè en la figura havia aconseguit retratat exactament al seu cosí difunt. “Això és el millor que et pot passar”. Aumedes és un dels mestres de la imatgeria festiva catalana. Bona part dels gegants, dracs, capgrossos i altres bèsties que encenen les festes populars han sortit de les seves mans. En la seva feina, assegura que la clau és saber captar el gest perquè les figures cobrin vida.

Entrar al taller Sarandaca és com colar-se darrere de l’escenari d’un mag o ficar-se a casa dels germans Grimm. Ubicat en l’antiga fàbrica tèxtil Roca Umbert, l’estudi és una àmplia nau de dos pisos abarrotada de figures i estris: una parella de gegants que esperen la modista, dracs i gegantons per restaurar, cucs de fil·loxera que necessiten una mà de pintura, escultures de fang a mig modelar, petites maquetes de plastilina, papers amb esbossos, pots de pintura, braços orfes de cos i multitud de capgrossos que s’enfilen fins al sostre.

D’aquí han sortit, en més de 30 anys de feina, uns 230 gegants, prop de 90 dracs i moltíssims capgrossos, a més d’altres elements decoratius i festius, màscares per a carnestoltes, carrosses de Reis i pessebres, les estrelles que van decorar el Nadal barceloní l’any 2010, o també dissenys per a tota mena d’espectacles i esdeveniments, com un enorme porc en forma de guardiola d’una campanya de reciclatge a Mataró.

De Sarandaca al món

Els gegants han viatjat a les festes de Catalunya, la Comunitat Valenciana, Mallorca, Aragó, País Basc, Sevilla, França i Bèlgica. I els capgrossos han voltat arreu del món: a Noruega, emportats per una parella de turistes; als Estats Units, quan una empresa nord-americana va venir a celebrar una convenció a Barcelona i va regalar a tots els seus directius un retrat d’ells en forma de capgròs, i fins i tot a Singapur, al restaurant que el cuiner Nandu Jubany. Molts d’aquests capgrossos –els seus motlles en escaiola– estan exposats a les parets del taller, i entre ells no m’és difícil trobar el de Josep Lluís Carod Rovira: Aumedes li va fer (de fet, va construir-ne 25 capgrossos) abans del primer tripartit; i ell va ser segurament el primer i únic polític en fer campanya sortint amb un capgròs.

Al taller Sarandaca, l’escultor treballa amb la seva família, els seus fills Pol (músic, actor i artista) i Mar (dissenyadora de moda), i la seva parella, Francina Morell (confecció de vestuari). Aumedes explica que ell va començar en aquest àmbit gairebé per casualitat, quan a principis dels anys 1980, per a la festa major del seu barri, a Canovelles, va decidir crear un gegant. Va fer un autoretrat seu, i després faria la geganta de la seva dona. Aquesta va ser la seva primera parella de gegants, a la que seguirien moltíssimes més, que el convertirien –juntament amb altres artistes com Dolors Sans, David Ventura o Jordi Grau- en els grans escultors de les festes populars, contribuint a la seva recuperació i expansió.

El naixement d’un gegant

A principis d’estiu, coincidint amb les festes majors de moltes localitats, al taller de Sarandaca és època d’intensa feina. Acaben d’entregar tres dracs: una bèstia de dos caps per a Sant Vicenç de Castellet, una figura articulada de 6 metres per a Begues, i una hidra per a Caldes de Montbui. A l’estudi esperen un capgròs en fang d’un conegut personatge per a la festa de Granollers i diverses peces per restaurar.

Al taller s’encarrega de tot el procés de creació d’una figura: “Nosaltres som com un taller del Renaixement –explica Aumedes– que ho fem tot, des de l’inici fins a l’acabament. I ho toquem tot: fang, ferro, guix, la roba, la pintura”.

El procés comença quan arriba l’encàrrec d’una colla; llavors, després de documentar-se sobre el personatge, l’escultor realitza una proposta en dibuix i una maqueta en plastilina. Es presenta a la colla i un cop aprovada, es treuen les mides i es realitza un model a mida real i en fang. D’ell sortirà el motlle en escaiola, que s’omplirà de fibra de vidre o polièster.

Mentre altres escultors opten pel cartró pedra, Ramon Aumedes treballa amb fibra de vidre, ja que, assegura, és més resistent, aguanta la pluja, i com no cal reforçar-ho, resulta més lleuger. Explica que va aprendre a treballar amb aquest material de la mà de reconeguts escultors com Josep Granyer (“vaig passar-li en gran les figures de La Girafa Coqueta o el Toro Pensant de Barcelona”), Xavier Corberó i Jaume Cubells, i que se sent molt còmode. “A més, quan a mi m’agrada treballar amb textures, amb el fang; sobretot quan faig una cara, li deixo tocs d’eina. I tal com deixo el fang, el polièster m’ho reprodueix exactament”.

La darrera fase és la pintura: després de polir-la, es posa una base monocolor que fa de fons de pell i es van perfilant els detalls. Paral·lelament, es dissenya la roba, una feina de la qual s’encarrega Mar Aumedes, amb l’ajut de la Francina. També hi ha un treball important de documentació, necessari per emmarcar el gegant en l’època, i després es fa una proposta, es realitzen els patrons i es trien els colors.

En l’era de la velocitat, Aumedes reivindica el valor de la lentitud en aquesta feina: “Quan fas un retrat d’una persona has de vigilar que no ‘t’emborratxis’, en el sentit de dir: ‘tinc pressa i ho he de fer ràpid’. Perquè aquesta és una feina tranquil·la”.

L’escultor assegura que en una peça grossa “hi ha dues coses fonamentals, les proporcions, i el pes, perquè el drac el portarà una persona”. En canvi, “en un capgròs o un gegant, el més difícil és trobar-li el gest, el caràcter. Per això en els gegants normalment faig el retrat d’alguna persona. Moltes vegades m’ho demanen, però si no, jo agafo un model, companys o coneguts. D’aquesta manera, les cares tenen més vida, perquè si no, acabes fent un ninot”.

De reis a persones del poble

En aquests anys d’ofici, la imatgeria festiva ha canviat molt. “Els personatges han canviat, antigament es feien molts reis, pagesos, moros. Avui dia els reis no estan de moda. I el que volen les colles són personatges del poble”, personatges actuals o passats que els representin i que expliquin la seva història. És el cas del Dr. Calvo, el gegant d’Argentona, un doctor molt estimat de la localitat, que es va estrenar l’any 2001, o dels gegants Neolítics que va realitzar per a L’Espluga de Francolí, i que feien referència a les coves prehistòriques de la localitat.

La figura de la dona també ha canviat, encara que potser ha costat una mica més. “Ara quan m’encarreguen un gegant em demanen que tingui caràcter. Però, per a la geganta, volen que sigui guapa. Jo els hi dic: ‘No t’equivoquis, no faré una barbie. Jo faré una dona de carrer, una dona real, que existeix’”. Les gegantes també han experimentat un altre canvi: “Abans en una parella de gegants ell era més alta que la dona, ara gairebé sempre els fem de la mateixa mida”.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article